dilluns, 22 d’agost de 2011

Nits d´adéus

·
·
La meua memòria recorda amb una nitidesa acceptable tres d'elles. Jo les entenia com aquell homenatge que el club només rendia als més grans, a aquells que havien deixat una emprenta important en la gespa de Mestalla.

Sincerament, en l'última dècada, el futbol no ha sigut un fidel company de viatge de la meua vida i desconec si s'ha perdut la tradició. Però sí recorde perfectament aquells comiats u homenatges a 3 dels més destacats futbolistes de la història recent del València CF.

Recorde amb afecte aquella nit d'Agost del 85, 12 dies després del meu aniversari. De fet va ser la segona sorpresa perque la primera va ser una equipació de la senyera: samarreta, pantalons i mitjanes de Ressy que quasi tots els xavals voliem. Abans de traspassar el vomitori de l'amfiteatre vaig poder vore la famosa lluminositat que donava pas a un verd com els tapissos aquells de les taules de jocs d'atzar. És com si aqueixa experiència que tots hem tingut la tornarem a reviure com un fotograma quan traspassem el llindar de la mort. Bé, l'homenatge en qüestió era a Enrique Saura, el capità que havia alçat la Recopa en Heysel i jo havia escoltat tantes vegades.. Repassant algunes cròniques ara sé que Saura encara estava en actiu en el Castelló en aquella temporada 85/86 que anava a començar i que seria d'autèntic malson per a la parròquia valencianista. Poca gent en l'estadi i xiulets per a un mal joc d'un València apagat davant el gran Peñarol dels 80 que campeonaba a Uruguai any rere any. Tot un presagi del que significaria aquella temporada que anava a començar.

Ricardo Arias es va acomiadar de Mestalla una nit de Juny de 1992. Amb la lliga acabada i les vacances d'estiu molt a la vora, vaig anar amb el meu pare qui em va portar de nou a aquell amfiteatre per a veure l'adéu del 4 valencianista durant 16 anys (també Arias acabaria els seus dies com a jugador en el CE Castelló). Sincerament tampoc recorde massa expectació en aquella trobada però alguna cosa se m'ha quedat gravada en la ment: la cançó que l´antic Yomus li va dedicar "al rey del àrea", un bonic gest que tot l'estadi va aplaudir. El rival era d'entitat, el Barça del "dream team" recentment proclamat campeó d'Europa un mes abans en l'antic Wembley. L'espectacle va ser de bó, sis gols en total encara que el segon de Roberto no el vaig vore perquè estava contemplant com un grapat d´energumens dels "boixos nois", situats al sector 28 havien començat el seu particular "partit" amb els espectadors de la general Sud. L'ovació de l'estadi fou per als antidisturbis quan els varen fer córrer numerada cap a baix.. Trista anècdota per a gran moment però supose que tot forma part dels nostres records..Paco Camarasa va heretar el dorsal 4 que Arias li cediria cavallerosament en la seua substitució.

Just un any després, un altre ídol de l'època daurada del València dels 70 va rebre el seu merescut homenatge. Mario Kempes tornava a xafar la gespa de Mestalla i l'afició va respondre malgrat la fresca nit d'Abril que varem tindre. Recorde que havia plogut durant tota la vesprada i el cel va concedir una treva abans del partit com si vullguera respectar la nit del Matador. Kempes havia demanat durant la setmana que no hagueren pancartes en l'estadi i açò es va complir. Va haver-hi un lliurament de regals i records abans de l´encontre, amb un Mario vestit de nou de blanc i un poc nerviós, prop de l'eixida de vestuaris. La veritat és que el temps semblava haver-se detingut. Kempes no havia canviat massa, l'estadi tampoc i la indumentària blanca no oferia variacions importants. Crec que va ser un comiat molt emotiu. Allí varen estar quasi tots, Don Arturo Tuzón, el president de la RFEF, un representant de l´AFA, les penyes, jugadors que havien coincidit amb ell i estaven encara en actiu com Roberto, Fernando o Sempere... etc... Jo no recordava el joc de Kempes però em va encantar la frase que va dir abans del partit a un mitjà local: "..Yo en los entrenamientos me mataba y en la cancha me divertía..". Em va semblar que els prolegomens del partit fòren una mica extranys. La temporada l'estava sent, haviem començat prou malament i la presència del PSV de Romario no ajudava molt. Realment havien dos protagonistes en aquella trobada, l'homenatjat i el brasiler al que quasi es donava per fet que lluiria l'escut valencianista al pit la pròxima temporada. Les ovacions més fortes de la nit fòren per a Kempes i Romario quan la megafonia va anunciar les alineacions i quan marcaren 3 gols cadascun. Si no recorde malament, el Matador marcaria un d'ells de falta i un altre amb una classe impressionant en retirar el peu en l'últim instant per a no colpejar la cara del porter holandés. Quan Romario marcava un, la tribuna es girava a la llotja i quan Kempes feia el propi, l'estadi va començar a cridar "fíchalo, fíchalo"...Tot molt faller, com quasi sempre que tinc records de Mestalla..cal dir que no he presenciat més partits homenatges i ni tan sols sé si s'han produït en el vell Mestalla...Ell i jo ens hem anat separant sense saver molt bé per qué, com alguns vells matrimonis que en el fons s´estimen. Sempre em quedaran els records perque formen i formaran part de la meua vida.


Fernando Tomás Puchades
Antic soci del Valencia CF
·

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Excel.lent.

Per a vore l'adeu de Saura vaig avançar la meua tornada a València des de Mazarrón en 6 dies...estic segur que ara no ho faria. Es curiós però no podia imaginar un València sense Saura...aquella nit la gent la va pendre amb Sixto...i uns díes després, quan escomençà la lliga contra el Valladolid, l'antic Yomus va traure una pancarta que deia: Sixto si. Guanyarem 2-1 amb dos gols de Sixto...els dos de penal.

BT

Anònim ha dit...

Eixos homenatges van coincidir amb una época en la cual estaven de capa caiguda, ja no eren els homenatges que van rebre altres institucions del nostre club en temps passats.

Jo em quede més en els espontanis actes que van rebre Anglomá en el partit contra el Betis a 2002 o mes recentment el de Baraja davant el Tenerife.

Un saludo
Jose Miguel Lavarías

Anònim ha dit...

Com diu Lavarías, eixos homenatges formen part d´una etapa i no tornaran més. És per això que els recordarem sempre.L´ultim, el de Kempes, un tant sencill i modest.
Ara vivim amb tanta rapidessa que no hi ha temps per a homenatges...i que dir del calendari.. Ahi tenim el Taronja reduït.
Per cert Rafa, tens pendent contar-nos eixa presentació del 1983 :-)
Un abraç.

kawligas ha dit...

Uns records molt emotius. Quan la gent cridaba "fíchalo" el president hauria d'haver fer cas....

Anònim ha dit...

Cuando el club era CLUB...