dissabte, 17 de març de 2012

Fatherland

·
·
No fa molt vaig tornar a vore la fotografia que, seguint el plantejament inicial d’Últimes vesprades a Mestalla, acompanya este post. Es tracta d’una fotografia que va fer el meu germà Salva a Mestalla en una de les darreres ocasions en que mon pare va anar al futbol. No la recordava, tot i que ja al seu moment m’agradà molt. I trobar-me-la de forma inesperada va colpir-me. La seua contemplació va funcionar com la magdalena de la coneguda història de Proust: un element senzill que, sobtadament, es capaç de deslligar amb potència evocadora els records més amagats.

La vertadera pàtria de l’home és la seua infància”, afirmava en el convuls inici de segle XX europeu el poeta Rainer Maria Rilke. Si això és cert, permeteu-me banalitzar el seu enunciat amb la meua experiència personal, on l’escenari i el protagonista de la fotografia conformen un paratge central de la meua pròpia pàtria.

Anar a Mestalla de la mà de mon pare: no sabia com ho trobaria a faltar i quina empremta deixaria en la meua ànima, de manera silenciosa i sense estridències, però amb contundència... La rotació setmanal de l’abonament infantil entre els tres germans, preparar-se per eixir de casa amb l’habitual blindatge hivernal a càrrec de ma mare, l’intens trànsit vora riu camí del partit, deixar el vell Morris verd en segona fila, enfilar el carrer Misser Mascó fins arribar al camp, trobar la complicitat dels veïns de grada per passar-nos dins quan veníem més d’un germà, segellar l’operació amb un parell de puros als porters, pujar les velles escales, xafar la brutícia del formigó, creuar el vomitori i estampar-se amb l’immens verd hipnòtic, submergir-se en l’olor i el fum dels puros, esmortir a poc a poc la sorpresa d’escoltar els insults proferits per adults desconeguts i aparentment ben educats, observar les figures heroiques dels futbolistes i el blanc invencible de les seues camisetes... i acabar el partit i fer el camí de tornada a casa, sempre amb mon pare.

Si, ho sé, res especial, res que no compartisca amb qualsevol xiquet que haja anat a Mestalla, a qualsevol estadi. I així ho vivia mon pare, amb una normalitat absoluta, amb la quotidianitat de les coses senzilles. Al cap i a la fi ell era un home com els d’abans, amb una militància incondicional però sense excessos sentimentals.

No puc negar que em costa trobar eixa actitud en mi. Sóc d’una generació de valencianistes (o, si més no, d’una part d’una generació de valencianistes) que hem crescut amb la convicció de la nostra importància esportiva i social, però amb la impugnació a eixa creença que significaren el descens i l’absència de títols. Ens armarem, decidirem que havíem d’armar-nos, amb els més diversos arguments històrics, socials i afectius per plantar-li cara a una realitat que s’entestava en dir-nos que no, que ja no érem grans, que tot això ja havia passat.

Voleu una altra cita, un bon exemple de com ho vivíem? Els dies previs a la final de Copa de 1995 els meus companys de la Penya Valencianista Politècnica bullíem en la certesa de que allò, per fi, era la tornada al nostre lloc, i prepararem un fullet per a repartir entre els que viatjaven en els autobusos que havíem organitzat. Exageradament, el paper estava encapçalat per uns versos del poeta valencià del segle XV Jordi de Sant Jordi: “lo temps passat m’és present a cascun hora”.

Anys després l’amic Rafa Lahuerta ho explicà a la perfecció, adoptant la seua millor versió del John Malkovich xé, amb una definició lapidària que també a ell li abastava: “aficionados lagrimitas”. Efectivament, víctimes d’un excés de sentimentalisme, d’una sublimació conscient d’un acte essencialment innocent i segurament banal com és pertànyer (atenció a l’ús del possessiu, i en qui pertany qui) a un club de futbol.

Sóc conscient de com, hui, eixe excés de sentimentalisme impregna la forma en que faig la transmissió de la nostra pertinença valencianista als meus fills: tot ha de tindre un sentit, tot forma part d’una cosmovisió superior, d’una certa transcendència... No ho puc evitar, i no puc evitar tampoc la comparació amb la normalitat, la quotidianitat amb que m’ho va saber transmetre mon pare. Imagine que és inevitable, al cap i a la fi pertanyem a temps molts diferents. En el meu cas espere, també exagerant, que amb el temps els meus fills ho puguen entendre i m’ho sàpien perdonar...

Però malgrat les cites i les referències més o menys pretensioses, les diferències en les circumstàncies i els moments que ens ha tocat viure, el cert és que essencialment hem compartit la mateixa història i el mateix escenari. I eixes coses compartides, eixes coses de les que ell va fer-me partícip d’una manera natural, segurament conformaren alguns dels vincles més forts que vaig tindre amb mon pare, i que, modestament, vull homenatjar, agrair i reconèixer en este text.

Perquè al remat, des d’aquells dies i encara hui, cada volta que vaig a Mestalla, d’alguna manera, es materialitzen eixos vells versos recuperats i trets de context amb innocent entusiasme aquella primavera del 95.


Josep González Vidal
Soci del València CF
·

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Enorme Josep, tenía la incertidumbre de creer que soy el penúltimo caduco forofo sentimental, de los que no quedan, pero veo que no. En efecto, en la mitad de nuestra vida, creo que necesitamos escarbar en lo mas profundo de nuestro recuerdos, para aferrarnos a un momento vivido agradable, a un olor, a una cara, y nos encontramos que los momentos mas insignificantes de entonces, son los que más añoramos ahora y los necesitamos para seguir adelante.

PEPELU.

Anònim ha dit...

No puc dir més que: emocionant!

Fran

Anònim ha dit...

Mestalla és una part molt important de la vida familiar de molts valencians.Pot ser els qui ara anem a Mestalla amb els nostres nanos, d'ací uns anys sigam la font d'inspiració d'altres "fatherland".
Pep, que gran.

Josep Bosch

Anònim ha dit...

Al otro lado de primado reig coinciden sentimientos, otros colores, otros jugadores...misma emoción. Enhorabuena! de un granota.

Anònim ha dit...

excel.lent caro Pepe (Pep). Es cert, i no havia reparat, els sentimentals som nosatres...els nostres pares eren més terrenals. Potser estem una mica malalts de literatura i esencialisme...Valdano i Segurola tenen la culpa.

sempre recordaré com un moment magic aquella volta que ja dins de Saint Dennis ens trobarem...fonamentalment per vore a ton pare...ja estava malalt pero era un home feliç i agrait per tindre 3 fills fantàstics.

AMUNT

BT (lagrimitas Lahuerta)