dimecres, 14 de març de 2012

A l’oculista

·
·
Recorde el carrer com un formiguer, el formigó foradat de les escales, el verd intens de la gespa, la gent cridant, fumant i insultant, l’entrepà calent sota el braç, els jugadors que sempre veia a la tele o als cromos ara davant meu,… Així recorde la primera vegada que vaig anar a Mestalla, un d’eixos instants d’efimera felicitat que després son tan dificils de repetir a la vida.

Tenia 15 anys i estudiava intern a la Universitat Laboral de Xest. Un amic meu, Jose Antonio Sanz, actual fotograf del Marca, havia aconseguit unes entrades per veure un partit de Copa contra el Sporting de Gijón. Es jugava dimecres i jo no podia eixir de la laboral si no era amb algún permís extraordinari. Vaig fer creure al director del meu col·legi que eixe dia tenia revisió a l’oculista i em va deixar anar.

Encara recorde l’excitació i els nervis pujant per les escales de l’estadi, que tant em recordaven les de la Laboral, cami d’aconseguir alguna barana en General de peu. No la vam aconseguir perquè, com sempre, el meu germà va arribar tard.

Era una nit fantàstica. Anavem guanyant l’eliminatoria, l’entrepà de truita que m’havia fet ma mare estava boníssim… quan de sobte, vaig veure a la grada de General, molt aprop meu, a algú que s’assemblava sospitosament al director del meu col·legi. No podia ser cert però era ell. Se’m va parar el mos i l’Sporting ens va empatar.

El meu germà, referint-se al futbol, va dir una de les seues frases lapidaries: “Tot pot canviar en un segón”. Vaig assentir, pensant en una altra cosa. Fent tots els esforços per amagar-me de la visual del meu director només vaig aconseguir que em veiera i que em saludara atemptament. L’Sporting, finalment, ens va eliminar mentre jo només feia que imaginar la bronca que rebria a l’endemá al tornar a la Laboral. Eixa bronca mai va arribar, mai va haver cap comentari al respecte per part del director.

Doncs bé, 30 anys després d’aquell dia he de dir que he estat soci del Valencia i que he tornat reiteradament a Mestalla, quasi sempre a Gol Xicotet Gran, i encara espere retrobar-me amb la mirada del meu director mentre em pregunta: “Com que a l’oculista, eh?”. La vida...


Carles Alberola
Soci del València CF
·

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Qui no ha tingut que inventar-se alguna que altra mentida per a poder anar a Mestalla.
Per cert tot un plaer i un honor tindre entre els nostres col·laboradors a l'autor teatral valencià, i en valencià, més reconegut.Carles, esperem més aportacions teues al blog.

Josep Bosch

Anònim ha dit...

Molt gran, Carles !!!

La de cosas que hem arribat a fer en tal d'anar a Mestalla o inclús de sentir algun partit per la radio quan l'equip jugava fora...

Tot un paler llegir-te per açi.

Salutacions
Jose Miguel Lavarías

Oxímoron ha dit...

És una alegria llegir esta història ara que part de la parròquia tria qualsevol excusa, per a, precisament, fer lo contrari del que explica el text, no anar a Mestalla.
I retrobem també la sensació, per a alguns mai perduda, d´eixe premi que significava el futbol entre setmana.

PER SEMPRE MESTALLA!

Los del Río ha dit...

Carles el partido al que te refieres pudo ser un Valencia 1- Sporting de Gijón 1? El gol del Valencia lo marcó aquel Argentino prometedor que se quedó en eso, Urruti. Y nos eliminaron en los Penalties. Yo estuve viendo ese partido, temblando en la grada, en General de pie. Y en el gol recuerdo que me abracé con la persona que estaba a mi lado, a la que no conocía de nada. Era mi tercer partido en Mestalla. Soy de Zamora y sólo podía asistir a los partidos cuando venía a Valencia de vacaciones en Semana Santa.
Algo inolvidable que se queda para siempre en la memoria cuando sientes que tu equipo es tu religión.

Anònim ha dit...

Que no habremos echo por ir a ver un partido de nuestro Valencia, yo sin ir mas lejos el partido de semis contra el Leeds United, de Champions, mi mujer habia salido de cuentas y estaba a punto de dar a luz, y me escape con su permiso y con el movil enchufado por si acaso... sólo el recuerdo de ese partido ya me emociona.

Un lujo para este blog tener a Carles Alberola.

PEPELU

Anònim ha dit...

Yo creo que Carles se refiere al de la temporada 74-75. Fundamentalmente porque el de la 84-85 se jugó en miércoles santo y al día siguiente no había clase.
En 10 años el Sporting nos eliminó 3 veces de la copa: 74-75, 79-80 y 84-85.

gran anècdota.

BT

Anònim ha dit...

y la del 80 no puede ser porque acabó 1-0.

BT