Breu homenatge a un suecà

·
Continuant amb la sèrie d'articles que homenatgen la figura d'Antonio Puchades, tenim el plaer de presentar hui este text d'Eugeni Alemany publicat el passat 24 de maig al seu blog Ultramarinos Alemany

·

·

Amb la mort de Puchades se’n va un dels últims futbolistes que va xutar el baló marró, antic, de cuir que hi ha a l’escut del VCF. La seua mort posa fi a una època en blanc i negre en què el futbolista era un heroi, perquè era pròxim i representava l’orgull i la il·lusió de l’equip per al qual jugava. Eren hòmens que sovint tenien altres oficis, parlaven la llengua dels aficionats i no tenien altre interés que jugar, perquè allò també era una manera de tirar avant i eixir de la fam i la misèria que hi havia.

Era un temps en què el jugador era prou més que un deportista de élite, la imatge comercial de presidents que fan dels clubs les seues constructores o el pagaré de presidents que en realitat són creditors bancaris.

Jo el vaig entrevistar un parell de vegades. No el vaig vore jugar mai, clar. Però, a banda de les fotos o els vídeos antics com a futbolista, em vull quedar amb el record de vore’l tots els estius al Perelló –érem veïns– jugant al xamelo com un jubilat més. Com un veterà de la Gran Guerra, mil voltes condecorat i amb històries encara tristes i encara per contar.

Vull quedar-me, dic, amb eixa imatge d’home feliç, amb els seus amics, com un valencià més. Perquè crec que com a futbolista va decidir fer el mateix: pertànyer sempre al valencianisme que el va acompanyar. Els verdaders mites, les grans llegendes no són els qui tornen un dia com a herois, sinó els qui un dia, ja fa temps, van decidir no anar-se’n mai i quedar-se per a sempre entre nosaltres. Descanse en pau i al seu poble, Sueca. 

Eugeni Alemany 

Còmic, presentador, guionista i suecà

·