dissabte, 28 de març de 2015

En defensa del relat

·
·
Un club de futbol és molt més que el seu patrimoni, els títols i la trajectòria esportiva. Molt més que un grapat de futbolistes defensant els colors. Molt més que un grup de dirigents prenent decisions. Un club de futbol és, per damunt de tot, la seua gent, la seua història i el seu relat.

És allò que el defineix i pren la mesura dimensional com a societat, marca el límit fins on abraça la seua ombra quant a representativitat popular. El relat és la idiosincràsia, el caràcter, la imatge que et ve al cap quan sents el seu nom. En altres paraules, depenent del relat que durant les dècades se n'haja construït al voltant de l'escut i dels colors un club és gran, humil, mediocre, conformista o valent.

Partint d'esta premissa, podem afirmar en veu alta i amb el cap ben amunt que el València és un club gran, valent, amb caràcter guanyador i que sempre ha sabut alçar-se en front de les adversitats. Allò que fa tan gran al nostre equip és el fet que mai hem fet literatura de la derrota. Hem patit anys de sequera, però no ens hem acomodat en la postura de l'infortuni com sí que han fet altres clubs com ara l'Atlético de Madrid.

Des dels primers campionats regionals abans de la instauració de la lliga espanyola, els anys 40 amb la 'davantera elèctrica' dominant el futbol espanyol, els primers títols europeus, la Lliga del 71, la Recopa i Supercopa d'Europa de Kempes, les set copes, el lustre daurat amb el canvi de segle... tots els èxits del club han estat acompanyats d'altres fracassos dels quals, de forma cíclica i inevitable, ens hem alçat amb més força.

Els xiquets de Mestalla aprenen a estimar l'escut per transmissió familiar generalment i, abans o després, acaben agraint a la seua ascendència haver-los fet d'un equip tan gran. Aquells que cresquérem entre el 80 i el 99 i visquérem anys grisos plagats d'empats en casa contra equips de mitja taula i setenes posicions en Lliga -quan la setena posició no valia per a anar Europa-, però estranyament estimàvem al València, necessitàvem Mestalla. El temps ens va acabar donant la raó una màgica nit del 99 a La Cartuja de Sevilla.

És per això que, fins i tot en temps d'incertesa, l'escut i els colors sempre han prevalgut per damunt de tot, exercint de guia per a totes les generacions del valencianisme. Fills i filles d'un sentiment etern, conscients del nostre paper: tenim un relat per defensar i continuar escrivint.


Pau Corachán Latorre
Soci del València CF
·

5 comentaris:

Coentor ha dit...

Gran!

Anònim ha dit...

Enhorabona pel text i benvingut al blog!

Josep Bosch

A poc a poc ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
A poc a poc ha dit...

Gràcies Josep i Coentor!

Tot un honor escriure a un lloc com este, en el que tant he aprés!

Anònim ha dit...

amén

BT