dimecres, 13 de març de 2019

BITÁCORA DEL CENTENARIO

Jornada 28

EL NOSTRE HOMENATGE A ALGIRÓS EN LA MARXA DEL CENTENARI.


Quan caiguem en la temptació de la melancolia, en reflexionar sobre els defectes, les mancances de la celebració del Centenari, la sordina institucional. les innecessàries impostures, l’exhibició en primera plana dels nou vinguts a la memòria, hom té també la temptació de considerar el que podria haver estat el Centenari sense la constància, l’esforç i la discreció d’este grup militant que des de fa anys ens retrobàrem en la reivindicació de que no tot estava escrit. Més enllà d’inèrcies incomprensibles, cada etapa del club, cada dirigent, cada treballador tenia una història a recuperar. L’analfabetisme patrimonial, ningú millor que nosaltres ho sap, no ve d’ara ni és estranger. Eixa seria una disculpa fàcil. És nostre, ben antic, i amb notòria identitat valenciana. Els militants de la memòria, sempre els mateixos, però cada vegada, lentament, més nombrosos, hem aconseguit èxits confortants, figures retrobades, però també fracassos que són vergonya present, i vergonya retrospectiva, per tot el que no es va fer en el passat. Valga l’exemple de la incomprensible absència de la figura de Vicent Peris en el Centenari. I més coses que no cal recordar.

Però el balanç és positiu, i no només en una estricta perspectiva acadèmica o erudita, que ben poc importa. Hui en dia la nostra opinió és un valor cert i contrastat, generós, al qual ningú no ha estat capaç d’unir-lo a una mala acció o a un interés egoista, i que per tant, quan ha estat reconegut pels actuals dirigents, ningú no podrà dir que estava presidit ni pel mercantilisme, ni per la vanitat.

Tots som conscients que les mancances patrimonials podrien haver estat reparades d’una manera molt més intensa, i sense necessitat de despeses exagerades. Per a sufragar la major part de les qüestions que hem il·luminat no calia més que voluntat i entusiasme, virtuts de les que este col·lectiu té un superàvit contrastat i a prova de defeccions. Tots en som conscients que en este recorregut no hem de ser nosaltres els qui se separen del camí, perquè seguint aquella frase que hem fet una miqueta nostra, tenim la voluntat de voler arribar, i arribarem. Vicent Peris, el Museu, Algirós, i els centenars d’històries que esperen ser narrades, i que al final escamparem. El combustible de la memòria és inesgotable.

Per això este 18 de març de 2019, cal que tornem a l’inici del viatge, al lloc del futbol, a l’espai esportiu que en només 4 anys va demostrar la determinació dels pares fundadors, la seua capacitat de fer una entitat solvent i representativa de la nostra societat, competitiva, que en el seu èxit va fer necessària la construcció de Mestalla. Algirós és l’inici d’un viatge centenari que no pot quedar oblidat. 
En homenatge a Algirós, eixe camp tan pròxim a Mestalla i tan desconegut, eixe dia, a les 9 del matí, abans de la Marxa del Centenari, els membres d’Últimes Vesprades a Mestalla convoquem els valencianistes a retre eixe modest homenatge al camp on va començar tot. En el cantó de l’Avinguda d’Aragó amb el carrer de l’Enginyer José Edmundo Casañ. Imaginarem la restitució de la placa. Imaginarem dos estàtues de Montes i Cubells. Allí va començar el viatge centenari del València, i allí començarem la nostra marxa. Algun dia, també ho sabem tots, més prompte que tard, ho aconseguirem.


Miquel Nadal
Soci del València CF
Últimes vesprades a Mestalla