dissabte, 16 d’agost de 2008

Jardiners

·
Mireu atentament la foto que encapçala este text. És una foto de Mestalla a principis dels anys setanta, més concretament, en 1973. S'intuïx el fum d'una traca disparada per qualsevol bona raó i s'aprecia el lamentable estat de la gespa en l'àrea del Gol Gran. Un creïllar que s'estén invasor fins més enllà de la mitjana lluna de l'àrea. Esta imatge procedix d'un cromo de la col·lecció Fher de la temporada 1973-74. És una imatge que va perdurar en el temps i sempre em va produir una barreja d'intriga i estupefacció. Sent jo en aquells anys un principi d'estudiant curiós i inquisitiu, em preguntava què absurda raó evitava remeiar el fet que el nostre terreny fóra més lleig que el lleig dels Hermanos Calatrava. Considerant el fet provat que el futbol, en eixa època, es jugava sobre una superfície vegetal, vaig arribar a la brillant conclusió que els responsables eren els jardiners. No em servia l'argument fallit d'afirmar que a València era molt difícil mantindre la gespa en condicions. Bastava pensar en el camp de golf d'El Saler per a demostrar que allò era una fal·làcia inacceptable. Que el ritme de partits evitava la regeneració del terreny de joc tampoc em servia. Es podia substituir la superfície terrosa per “tepes” de gespa i atés que la competició tenia molts menys partits que en l'actualitat, el temps suficient perquè s'assentara el nou tapís apareixia en l'horitzó amb la mateixa claredat que l'estel del matí. Per tant, quina raó hi havia perquè el club seguira comportant-se com una Celestina animant els enamoriscaments entre la gespa i la terra? El meu diagnòstic era clar i despietat: els jardiners del València eren uns pèssims professionals. I ací doní amb la clau. Professionalitat. Una qualitat que no abunda en el món real, a pesar de botar de boca en boca com un cangur australià buscant menjar en el desert. Una paraula que, donada la seua longitud i positiu significat, ompli, sense deixar cap ocasió, les boques que la pronuncien. Com la de qui encara és (si els diners del Sr. Soriano no ho remeien prompte) l’accionista de referència J. B. Soler.

Quan es va produir la venda d'accions de Paco Roig al susdit J. B., vaig pensar que la pau social portaria grans èxits esportius. Atés que amb una convulsa escena social l'equip havia fet realitat nostres desitjos més inconfessables, vaig inferir que, després de la pau social aconseguida, el nostre límit era el cel. Que es prepararen els uns i els altres, els de la “meseta” i els del nord, el València CF seria hegemònic en els temps per vindre. Em van agradar els discursos en què s'afirmava que els nous temps del València s'anaven a regir per decisions empresarials i que l'equip de gestió seria molt professional, com els nous temps futbolístics exigien. Però prompte va quedar en evidència que allò eren paraules nècies, dites per encantadors de serps que, això sí, amassaven en les seues desmanotades mans grans fortunes familiars i milers d'accions del València CF. Que el València és un club desmemoriat és una afirmació banal, i si ens va costar 31 anys tornar a guanyar una lliga, pense que poc importava passar alguna temporada en blanc. Es dir, que molt més important era assentar els projectes, donar confiança als jugadors i tècnics i, des d'un punt de vista professional, generar recursos econòmics que engrandiren al club. Eixes decisions professionals van brillar per la seua absència, i encara les estem esperant. Ja en estos temps em pregunte: si estos directius hagueren gestionat les seues empreses del mode capritxós i obtús com han gestionat el nostre club, qui els reconeixeria ara com a hòmens d'èxit en els seus negocis? Són tan mals professionals com els jardiners del València dels primers anys setanta. Afortunadament, els jardiners dels últims vint anys són excel·lents i els terrenys de Paterna i la gespa de Mestalla són estores que un encara somia xafar alguna vegada, com en la infància. Són professionals. Complixen la funció per a la que han sigut contractats. Són un exemple per als dirigents haguts i per haver-hi. Un club de futbol és una empresa molt complexa. No produïx béns de consum. Produïx emocions. Emocions que poden portar a l'aficionat a consumir productes llicenciats o potser a no consumir-los de cap mode, la qual cosa també ha de ser considerat. Els treballadors d'esta empresa solen guanyar més que els seus caps i a més són éssers humans amb perfils de prima donna en la majoria dels casos. No es coneix cap cas en què un obrer li diguera al capatàs que atés que les seues parets tenien una verticalitat perfecta, el seu contracte hauria de ser revisat a l'alça. O que atés que els blocs de formigó requerien un esforç físic major, l'obrer exigia tornar a posar rajoles en compte de blocs. No. El futbol té unes arestes que si es desconeixen o s'ignoren acaben lacerant els projectes i ferint-los de mort. Cal ser un vertader professional del futbol per a estar en el pont de comandament. En la nit de Sant Llorenç vaig mirar com tots anys la pluja d'estreles fugaces (massa van passar per este club ja) i vaig formular un desig, com faig sempre. Que J. B. i Soriano només pronuncien les paraules que siguen capaços de complir i que deixen treballar als professionals. Què com es fa? Podrien començar per preguntar-li als jardiners com han aconseguit que el verd tapís cobrisca totalment les nostres il·lusions.

Francisco García (àlies Cisco Fran)
Soci del València CF
·

1 comentari:

Pedro ha dit...

...O podríamos poner de directivos a los jardineros, que así a lo mejor...