dissabte, 2 d’agost de 2008

Mestalla: Una educació sentimental

·

Me'n vaig a Mestalla! En estes senzilles, quasi inofensives, paraules residix l'essència i raó de la pertinença a l'afició d'un equip de futbol. Vaig escoltar eixes paraules sent molt xiquet. No sabria dir a quina edat. Quatre, cinc anys tal vegada. La seguretat i aplom en la veu de mon pare, tancant la porta darrere d'ell, un diumenge després d'haver dinat, un dissabte de primavera a la nit, d'eixos de berenar-sopar, o un dia laborable de tardor, quan les competicions europees ho exigien, sempre em van fer sentir segur. Mestalla. Sonava bé. Rotund, fort, colorista, enorme... Però com sabria jo a què es referia mon pare? Els meus primers pensaments em feien concloure que Mestalla era nostre. Sí, com el dos cavalls en què ens portava al Saler a enfilar per les dunes i tombar-nos al sol com una sargantana. O com nostre era també les tovalles d'hule i els gots de Duralex que presidien, humils, les nostres col·lacions diàries. Més avant vaig ser conscient que Mestalla no sols ens pertanyia a nosaltres. Baquer, un amic de mon pare, també solia freqüentar Mestalla, acompanyant-se mútuament ambdós. Resultava indesxifrable per a un xiquet tan xicotet (i egoista com tots els xiquets ho són a eixa edat) que una cosa poguera ser de dos persones al mateix temps, però més indesxifrable encara va ser el fet de comprovar que Mestalla tinguera centenars d'amos, tal vegada milers. Un dia la qüestió no va poder ser eludida per més temps. Necessitava saber què era Mestalla. Saber què estrany atzar ens feia posseir alguna cosa, intangible per a mi, que al mateix temps posseïen moltíssimes persones més. Em vaig atrevir a preguntar-li'l a ma mare. Ella em va respondre mentres amb una mà pegava voltes a una futura melmelada de taronja i de reüll no perdia corda de l'episodi diari de Bonanza. És el camp del València. Ostres, Pedrín! El València, l'equip de futbol de què sempre parlava mon pare. El de Waldo, Guillot, Abelardo i Sol. Herois. Déus, pensava jo. Els havia vist en alguna revista i en la Hoja del Lunes, però ignorava tot sobre ells, llevat que després de la meua família, ells eren la meua gent. Ells eren dels nostres.
Un dia mon pare em va pentinar. Fet inusual per dos raons. La primera era que sempre ho feia ma mare i la segona és que era un diumenge en acabant de dinar. Ja havíem anat a missa al matí i no entenia bé per què havíem d'anar de nou a la vesprada. Mon pare va pronunciar les paraules màgiques, que tantes vegades havia escoltat abans, esta vegada ampliades en nombre. Ens n'anem a Mestalla! El vaig mirar des de la meua infantil alçada amb uns ulls incrèduls i una emoció incontenible. Mestalla seria meu també, eixa vesprada, dins d'un estona, per sempre... Recorde la gentada que s'arremolinava en les voltants del camp, els revendes (que mon pare identificava perfectament després d'anys i panys de veure rondar), xiquets com jo, amb la mateixa cara d'il·luminats, puros enormes en les boques de senyors amb bigot, els porters que retallaven el número triat per al partit d'eixe dia i la major emoció de totes: el verd del terreny de joc. El soroll, els colors, el rellotge i el marcador. Mestalla ja era meu per sempre, però en la meua innocent mentalitat era incapaç d'adonar-me que en realitat era jo qui seria seu per sempre. Tirant la vista arrere no em cap més que designar aquell dia com un dels més feliços de la meua vida, encara que gran part d'eixos records no siguen meus, sinó de mon pare. Conta mon pare que em va traure a la gespa en la mitja part i jo vaig córrer fins al centre del camp, on solien deixar un baló en el punt central durant els descansos, i li vaig donar un xut. Que Waldo va patir un xoc i va haver de jugar amb el cap embenat. I que el València, eixe equip que ja era el meu, va guanyar. Anys després vaig acompanyar un dia d'abril al meu amic Juan Carlos a Mestalla. Ell entrenava en l'equip cadet i jo desitjava veure l'entrenament perquè pensava que potser podria unir-me a l'equip. Mentres els futurs jugadors de futbol es canviaven i botaven als terrenys de darrere de numerada, on s'exercitaven habitualment, vaig accedir a les graderies d'un Mestalla buit i banyat per una tènue llum daurada. Els meus pensaments van córrer per la gespa, es van desmarcar, van sobrepassar diversos contraris i van afusellar el porter en una jugada calcada a les que Kempes solia fer. I eixos pensaments em van produir una satisfacció plena. Em van fer sentir a casa, en la meua, en la de tots els que com jo van obtindre esta educació sentimental de la mà dels seus majors. Estava en el millor lloc que podia desitjar, el cresol dels meus somnis, la praderia de la victòria i la derrota, el camp en què la nostra vida ho és amb més força i veritat. Vaig pensar en aquell moment, i encara ho faig, que havia de considerar-me afortunat per ser del València i tindre una llar com el camp de Mestalla. Compartir eixe sentiment amb tots aquells que, al llarg dels anys, han animat, patit i disfrutat amb el joc del València, suposa una filiació vitalícia que és un dels més grans valors que em van ser transmesos. Quan tanque la porta després de mi, inclús quan la casa està buida, per a assistir a un partit del nostre equip, sempre ve als meus llavis eixa expressió triomfal i vibrant que em va portar fins allí. Me'n vaig a Mestalla!

Francisco García
(àlies Cisco Fran)
Soci del València CF
·

3 comentaris:

Anònim ha dit...

El día que la camiseta de Waldo se empapó de sangre, pese al vendaje que le habían colocado en su cabeza, su figura sobre el campo de Mestalla, causó la admiración de toda la grada. A los chavales de entonces nos pareció aquella imagen, una proyección de nuestros héroes del celuloide de los cines cercanos. Desde entonces Waldo malherido pero matando la pelota, nos pareció legendario.

Alfredo

kawligas ha dit...

Aquella imagen quedó grabada de por vida en mi mente. Vivía yo en General Urrutia, Monteolivete, y cuando iba "al centro" de la mano de mi madre y pasaba por delante de la tienda de deportes que abrió Waldo, le veía. Parecía un león enjaulado, aburrido tras el mostrador. Entonces venía a mi mente aquella imagen poderosa, con la fuerza y magia de un icono.

Woody Jagger ha dit...

Desde el blog de Woody Jagger nos congratulamos de un blog tan interesante como ULTIMES VESPRADES A MESTALLA, y ya aparece en el mismo como blog recomendable. Saludos a todos, y muy especiales a Fran, y 'amunt Valencia per sempre'.