No és club per a idolatries

·

Formar part d'eixa generació que viurà permanentment en la frontera de tot té les seues coses positives. Almenys - encara que la ruptura amb els models antics i la febre per les reformes educatives i laborals ens haja deixat des de sempre en la estacada - ens quedarà eixe menut consol d'haver crescut coneixent este joc abans de la seua perversa transformació en això que ara cridem futbol modern. En la nostra infància el futbolista que era calb, era calb, no s'afaitava el cap, i a sobre, es deixava bigot, per això de dissimular. Fins i tot alguns podien fer-se trenes en unes poblades cames que soles eren covertes per pantalons d'escàs camal. En aquells temps el jugador vivia sense representant i no tenia penyes al seu nom, a pesar que llavors, el normal, era militar en un únic club, màxim en dos. Si eres un tipus inquiet, clar.

Eixa vida de fronterers ens ha permès viure un canvi social que ens ha despullat de la possibilitat d'erigir ídols. Del futbolista trempat i accessible que podia anar al bar del seu poble a vore un partit de futbol sense problemes, vam passar a éssers que viuen aïllats del món que els envolta i dels quals és impossible fer pàtria. Els diners de les televisions i la llei bosman va acabar amb tot allò, - incloent els homenatges en estadis replets en reconeixement d'una carrera lligada a un escut - permetrent el moviment ingent de futbolistes d'un costat a un altre amb els quals alçar vedells d'or. En eixa ens va enxampar a nosaltres, menuts e innocents, que havien crescut sabent-se de memòria les alineacions dels seus equips, per a tindre que conèixer, d'estiu a estiu, a un tropel d'exòtics tipus vinguts de no se sap molt bé on.

Allò va posar en escac a les polítiques de pedrera per a deixar pas a les cobdícies. En dits dies – tenia que ser per falta de costum – era escandalós que un jugador abandonara una entitat. Així vam créixer, odiant a Mijatovic per trair-nos. Com se les va tindre que vore, que va preferir abraçar la mentida abans que sincerar-se. Va ser soles una menuda mostra del que arribaria després, impossible per tant saber que en aquell moment que allò de sentir els colors era ja un anacronisme, i molt menys, que existira la possibilitat que tal acte de traïció ho propiciaren xics eixits de la pedrera, als quals, se'ls suposava dotats de romanticisme.

Quan li vas agafar afecte al Piojo va volar rumb a Itàlia. I després, arribaria el colp de Mendieta. Encara que va ser Farinós l'únic jugador – potser dels pocs en la història – que haja reconegut que abandonava la seua casa per a guanyar diners i no títols. A la nostra generació, com en moltes altres coses, no se li ha permès agafar afecte a quasi res. Hem crescut cosint-nos les cicatrius que ens han deixat els desenganys futbolístics, veient com altres ens parlaven d'uns ídols d'infància que nosaltres vèiem volar quan començaves a conèixer-los. Som la generació que va créixer amb allò de " lo important és el club i no els jugadors” que eixia de la boca de qui es van criar adorant a Kempes com a forma de consolar a uns fills ferits per tanta perdua. Pot ser aquelles paraules formaren una frase feta, però la realitat és que alguns, com és el meu cas, la transformem en un credo inamovible.

Potser per això hem crescut valorant molt més eixe oval de tela cosit que porten els jugadors en les seues samarretes. Eixa menuda etapa de pau en el qual vam poder gaudir de forma perllongada d'autèntics cracks no soles ens va deixar títols que celebrar, sinó que també ens va donar el temps suficient per a crear un monstre de tres caps que a acabat per devorar-nos. Una lliçó que hem d'aprendre, i potser per això, estes noves ornades de valencianistes que viuran amb les vendes de Vila, Mata , Silva, Jordi Alba, Rami – i tot aquell que despunte – creixeran més forts de cara a hiverns futurs, i sobretot, els deixarà clara una lliçó que els farà valorar molt més els colors que diuen sentir. Perquè al final de tot, les persones estem de passada en este món, i el que queda, són aquells projectes col·lectius construïts a força d'aportacions d'uns pocs. I això és el València. Una institució que ha vist passar milers de gents i que ha sobreviscut a totes elles sense parar-se a plorar per ningú.


Desmemoriats
Agitador valencianí e Irreverent de soca-arrel. Accionista del València que va cobrir al 100% el seu dret de subscripció i ex-soci per obra i gràcia del senyor Goldman&Sachs.
·