dilluns, 14 de juliol de 2014

Ídol

·
Amb motiu del seu aniversari dediquem una setmana a la figura de Mario Alberto Kempes amb el hashtag #weekKempes Alguns d'estos articles varen ser publicats a The Barraca, el blog de Desmemoriats, per a commemorar el 36é aniversari del fitxatge de Kempes pel València CF (com a redempció per haver-se'ns passat a tots el 35é): Tota la sèrie d'articles la pots llegir fent click ací.
·
·
Tenia dotze anys quan una imatge de Mario Kempes em va impactar en gran manera. No era una imatge seua xutant a porta, ni celebrant un gol amb els braços oberts cabellera al vent o agenollat vestit amb la senyera després de vacunar al Madrid en la final de copa del 79, ni recorrent el camp rival amb unes camallades brutals sortejant contraris i evitant destralades. No, era una imatge trista, que un xiquet com jo en aquell moment, no podia entendre.

Corria el mes de Març de l'any 81 quan Mario deixava el València per a anar-se'n a River. En unes escales de l'aeroport de Manises, amb una samarreta negra amb lletres xineses i ulleres de sol, abatut, deia adéu. El meu únic ídol futbolístic de llavors, i encara hui, se'n anava.

Vaig nàixer al 68, i això vol dir que era molt xicotet quan Kempes va disfrutar dels seus millors anys en el València. Si he de ser sincer, tinc vagues records d'aquells anys compresos entre el 76 i el 80. Acudia més o menys vegades a Mestalla de la mà de mon pare, però la memòria fotogràfica que té molta gent no és el meu fort. I no recorde esta o aquella jugada, ni moltíssims dels seus gols, i em fot. Enormement, a més. Recorde més les seues últimes temporades, la gris segon etapa, la d'un futbolista prematurament esgotat, per tants i tants partits donant-ho tot i no en les millors condicions físiques, però sempre honrat i fidel al seu club. Damunt, la situació del club tampoc ajudava i la seua permanència en l'equip es va fer insostenible.

Però l'esplendorós Kempes estava en tots els periòdics. En tots els resums d'aquell Estudio Estadio que feien els dilluns per la vesprada-nit. Estava en totes les revistes de futbol de l'època. En tots els números que el València editava de la seua revista oficial. Estava en les parets de ma casa, a manera de post llis. En les meues llibretes del cole, fotos apegades en les tapes. En els meus àlbums de croms. Estava per totes les bandes.

I en el meu cap. Era el meu model a imitar. Segur que qui em coneix esbossarà un somriure, però jo volia portar la seua cabellera. Si Kempes eixia en una foto amb un collar, jo volia portar eixe collar. Volia posar-me una cinta blanca al genoll, com ell la portava, i amb les mitges caigudes. Quan jugava al futbol, en la meua camiseta, sempre blanca, de cotó, volia portar el número nou. Ho comprava i se'l donava a ma mare perquè m'ho cosira. A vegades, sent destre com jo era, només jugava amb l'esquerra, perquè ell era esquerrà.

El València i els valencianistes li devem molt a Kempes. Ara tires la vista arrere i arran del mundial que ell a soles li va donar a Argentina, al València ho volien veure a tot el món. Era l'equip de moda. Va haver-hi una gira per Argentina just després del mundial, que bé, és lògic que en el seu país volgueren veure-ho. Però en l'estiu del 79 al València volien veure-li al Japó. Sí, sí, al Japó, i al València. No volien veure a Madrid i Barça (que molts ens volen fer creure que eixes gires les van inventar ells), volien veure al València, a Mario Kempes, al millor jugador del món d'aquells anys, a pesar que tant coste reconéixer-se'l, potser per ser jugador del València.

I per descomptat vaig tindre una trobada amb Mario Kempes. Ja retirat, o potser en els seus últims anys de futbolista allà per Àustria, no recorde bé. Un dia va entrar en la bolera de la Pobla de Farnals. I quina casualitat que ahí estava jo amb el meu amic, i gran valencianista, Iñaki, junt amb les nostres respectives. En quant el vam veure, Iñaki va pujar ràpid al seu apartament, perquè estiuejàvem allí, a per una càmera de fotos, i ahí va quedar plasmada per sempre una instantània nostra amb ell. No recorde si li vam dir alguna cosa, però sí que sé que fou molt amable i simpàtic.

Un dels moments més emocionants que he viscut a Mestalla en els últims anys va tindre lloc al desembre de l'any passat, quan encertadament el València va posar en marxa 'La Nit del Matador' en els prolegòmens del partit de lliga davant  l'Espanyol. Quan Kempes va botar a Mestalla rodejat dels xiquets vestits amb la senyera, la seua senyera, molts vam tindre l'ocasió d'ovacionar-lo i agrair-li tot el que va fer pel nostre equip i per la nostra infància. Va ser un gran moment que mai oblidaré. 


Jose Miguel Lavarías
Soci del València CF
·

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El més gran! Com José Miguel!

Fran

Anònim ha dit...

KEEEEMPEESSS , KEEEEMMPESSS .. KEEEEMMPESSS ..

EIXE ES EL RESÓ DE MESTALLA QUE SEMPRE ME QUEDARÁ EN EL RECORD CUAN D´UNA VEGÁ PER TOTES S´APAGUEN LES SEUES LLUMS

MOLT BO LAVARIAS

CHOY