Article publicat a The Barraca, el blog de Desmemoriats, per a commemorar el 36é aniversari del fitxatge de Kempes pel València CF (com a redempció per haver-se'ns passat a tots el 35é): Tota la sèrie d'articles la pots llegir fent click ací.
·
Vaig deixar d'anar a Mestalla amb regularitat quan Kempes va ser venut a River Plate en 1981. Segurament, van haver d'influir més aspectes: el meu creixent interés en la música, el fet d'estar començant els meus estudis en la universitat, la busca d'una relació amorosa que em donara tant com jo pensava que era capaç de donar, sí, tot això, unit a la marxa de Mario. Encara que en la seua segona etapa al València la meua il·lusió va seguir ací, les coses mai van ser el mateix. Les cinc temporades en la seua primera singladura valencianista em van omplir tant que, davant d'elles, tota la resta empal·lidia. És cert que després hem tingut moments brillants i vibrants, objectivament millors, però com bé sabem les percepcions són fets essencialment subjectius i ací no hi ha qüestió: Kempes va ser i serà el meu ídol futbolístic de tots els temps.
Un dia, en la confluència del carrer Colom amb els carrers Xàtiva i Russafa, havia de ser a principis dels 90, estava parat davant d'un semàfor en roig i anul·lant eixa espera, ignorant el temps mort, vaig girar el meu cap a dreta i esquerra intentant trobar qualsevol cosa - una bellesa femenina esperava en el meu fur intern - que em fera suportable la vida que s'escapava per l'albelló, segons, un minut tal vegada, però vida al cap i a la fi. A la meua esquerra un muscle robust i de la meua altura escortava un rostre i una cabellera que havia vist desenes de vegades córrer al vent en el verd prat de Mestalla. Mario Kempes estava al meu costat, amb un semblant absent i amb la mirada fixa en el semàfor per a, eixir disparat quan canviara cap a la seua despareguda botiga d'esports. No vaig ser capaç de dir-li res, perquè era tant que en els breus segons dels que disposava no haguera pogut passar d'una desmanotada presentació i una voluntariosa adulació. Mai m'ho vaig perdonar. Tindria alguna vegada la possibilitat de tornar a veure'l?
A principis del nou mil·lenni la idea que Kempes no estava sent prou valorat pel nostre club es va assentar de forma malaltissa en la meua voluntat. Veient com en altres esports els grans eren tractats amb veneració quasi religiosa, els Babe Ruth, Lou Gehrig, Joe Di Maggio, Mickey Mantle, Don Mattingly dels Yankees havien sustentat la llegenda i l'havien elevat a imaginari col·lectiu, per què no ací fer el mateix? Els Montes,Cubells, Mundo, Puchades, Claramunt, Kempes, Kempes, Kempes…. Gol, gol, gol…. El meu interés es va fer realitat quan vaig tirar una mà a l'escriptor argentí Federico Chaine, biògraf oficial de Kempes, per a aconseguir que la seua biografia s'editara a València. I així va ser.
Un dia, amb el llibre ja editat, li vaig preguntar a Chaine si seria possible saludar en persona a Kempes. Clar, em va dir ell, i ens en vam anar a la casa de la seua filla major, on Mario i la seua família passaven una temporada. Era setembre, feia calor, a les 6 i mitja de la vesprada, cridaren, pujaren i tocaren a la porta. El campió del món, el golejador del València CF, el meu heroi futbolístic ens va obrir la porta en banyador, un d'eixos tipus pantaló. Després van vindre anècdotes del futbol, firmes i dedicatòries, gots d'aigua servits pel pichichi del mundial a un parell de rendits admiradors i la sensació, a l'eixir d'allí, que les persones i els mites mai es porten bé.
Necessitava, inquiet com sóc, tancar un circle. Necessitava, agraït com sóc, dir-ho alt i clar. Necessitava, creatiu com sóc, anar un poquet més enllà. I així va ser. Una vesprada de novembre del 2008, amb el Nadal fent soroll al fons del corredor, vaig posar tot el que tenia en la taula i comencí triant els pinzells, els colors, la perspectiva. La clau de tot: quins ignorants som! Vaig recordar la presentació de Kempes en el Trofeu Taronja de 1976 i el seu desastrós partit enfront del CSKA de Moscou. Com el públic va pontificar l'adveniment d'un nou petard futbolístic en el sacrosant temple de Mestalla. I com això no va ser més que un miratge necessari perquè tots tinguérem clar que la vida i el futbol requerixen un poc de paciència i tranquil·litat. Així va nàixer el meu homenatge a Mario Alberto Kempes. I sempre que rememore el seu pas pel nostre equip, sempre que em recorde cantant els seus gols, abraçant-me a mon pare, i traient pit per tindre en el nostre equip al què en una ocasió fos el millor jugador del món, he de confessar que sent nostàlgia del de Bell Ville.
Un dia, en la confluència del carrer Colom amb els carrers Xàtiva i Russafa, havia de ser a principis dels 90, estava parat davant d'un semàfor en roig i anul·lant eixa espera, ignorant el temps mort, vaig girar el meu cap a dreta i esquerra intentant trobar qualsevol cosa - una bellesa femenina esperava en el meu fur intern - que em fera suportable la vida que s'escapava per l'albelló, segons, un minut tal vegada, però vida al cap i a la fi. A la meua esquerra un muscle robust i de la meua altura escortava un rostre i una cabellera que havia vist desenes de vegades córrer al vent en el verd prat de Mestalla. Mario Kempes estava al meu costat, amb un semblant absent i amb la mirada fixa en el semàfor per a, eixir disparat quan canviara cap a la seua despareguda botiga d'esports. No vaig ser capaç de dir-li res, perquè era tant que en els breus segons dels que disposava no haguera pogut passar d'una desmanotada presentació i una voluntariosa adulació. Mai m'ho vaig perdonar. Tindria alguna vegada la possibilitat de tornar a veure'l?
A principis del nou mil·lenni la idea que Kempes no estava sent prou valorat pel nostre club es va assentar de forma malaltissa en la meua voluntat. Veient com en altres esports els grans eren tractats amb veneració quasi religiosa, els Babe Ruth, Lou Gehrig, Joe Di Maggio, Mickey Mantle, Don Mattingly dels Yankees havien sustentat la llegenda i l'havien elevat a imaginari col·lectiu, per què no ací fer el mateix? Els Montes,Cubells, Mundo, Puchades, Claramunt, Kempes, Kempes, Kempes…. Gol, gol, gol…. El meu interés es va fer realitat quan vaig tirar una mà a l'escriptor argentí Federico Chaine, biògraf oficial de Kempes, per a aconseguir que la seua biografia s'editara a València. I així va ser.
Un dia, amb el llibre ja editat, li vaig preguntar a Chaine si seria possible saludar en persona a Kempes. Clar, em va dir ell, i ens en vam anar a la casa de la seua filla major, on Mario i la seua família passaven una temporada. Era setembre, feia calor, a les 6 i mitja de la vesprada, cridaren, pujaren i tocaren a la porta. El campió del món, el golejador del València CF, el meu heroi futbolístic ens va obrir la porta en banyador, un d'eixos tipus pantaló. Després van vindre anècdotes del futbol, firmes i dedicatòries, gots d'aigua servits pel pichichi del mundial a un parell de rendits admiradors i la sensació, a l'eixir d'allí, que les persones i els mites mai es porten bé.
Necessitava, inquiet com sóc, tancar un circle. Necessitava, agraït com sóc, dir-ho alt i clar. Necessitava, creatiu com sóc, anar un poquet més enllà. I així va ser. Una vesprada de novembre del 2008, amb el Nadal fent soroll al fons del corredor, vaig posar tot el que tenia en la taula i comencí triant els pinzells, els colors, la perspectiva. La clau de tot: quins ignorants som! Vaig recordar la presentació de Kempes en el Trofeu Taronja de 1976 i el seu desastrós partit enfront del CSKA de Moscou. Com el públic va pontificar l'adveniment d'un nou petard futbolístic en el sacrosant temple de Mestalla. I com això no va ser més que un miratge necessari perquè tots tinguérem clar que la vida i el futbol requerixen un poc de paciència i tranquil·litat. Així va nàixer el meu homenatge a Mario Alberto Kempes. I sempre que rememore el seu pas pel nostre equip, sempre que em recorde cantant els seus gols, abraçant-me a mon pare, i traient pit per tindre en el nostre equip al què en una ocasió fos el millor jugador del món, he de confessar que sent nostàlgia del de Bell Ville.
Cisco Fran
Soci del València CF
líder del grup La Gran Esperanza Blanca (Podeu adquirir el homenatge de LGB i Los Radiadores al Lobo Diarte i el Matador per soles dos euros fent click aci)
Soci del València CF
líder del grup La Gran Esperanza Blanca (Podeu adquirir el homenatge de LGB i Los Radiadores al Lobo Diarte i el Matador per soles dos euros fent click aci)
·
Entrades
3 comentaris:
Anar a casa de Kempes i que te reba en banyador es tan, tan, tan...no sé com definir-ho :-)) grandíssima anécdota, Fran.
I el vídeo de Pepelu es senzillament espectacular, una auténtica meravella. Enhorabona.
Gran setmana en uvaM
Un saludo
Jose M. Lavarías
enorme video. gracias
Rafa
Magnific el video, a mi tame en va impactar molt vorel en persona.
Gracies
Publica un comentari a l'entrada