dimecres, 7 de gener de 2009

Gol d'Idígoras, veritat?

·
Mai recordaré si va passar contra el Las Palmas del mític Morete o l'Atleti del no menys idolatrat Rubén Cano, però sempre m'ha colpit que la primera volta que vaig visitar Mestalla, allà per la segona meitat dels 70, no més em deixà records –vagues, vaporosos, indeterminats, segurament apòcrifs: innobles per a la quantitat de moments que després he viscut allí- de l'equip visitant. Sorprenent.

Va ser, això si ho recorde, un diumenge de vesprada. Mon pare, gens amant de la piloteta, afeccionat a l'esport amb el pas del temps per pressió de la dóna –una rara avis- i els nanos, va finalment cedir, de manera inesperada, un d'eixos matins que passarem amb el Simca 1200 –o ja era el flamant Renault 14, tampoc ho recorde, per la porta del camp. Demà anem a Mestalla, collons!, va bufar. Tirem de tòpics: emoció, alegria indescriptible, inquietud, nervis. Ens decebria la visita al camp? Estaríem a l'alçada del repte? Molaria tant un partit com ho imaginàvem?

Tampoc ho recorde. I ací no puc fer un relat costumista per la meua falta de perícia i la indefinició dels meus records, però si que vaig atrapar uns quants moments. Les banderoles onejant –potser en la part recaient a l'avinguda d'Aragó-, les paraetes amb bufandes i banderes (no comprarem res), les grades de pedra, dos seients per a quatre (existia ja, o encara, la mitja entrada?) i un clàssic dia, pel que respecta a l'oratge, de futbol a Mestalla: sol i temperatura agradable.

Eixe dia es materialitza un somni, lloc comú al que si acudisc, crec, amb tot mereixement. És cert que mai havia anat a Mestalla, però ja somniava en jugar en el València, viure amb el València… en vore al València, redéu. Estava fart de preguntar-li a mon pare cada matí com havíem quedat, qui havia marcat. M´esgotava despertar-me i estar pendent del butlletins de Radio Nacional per a sentir que havia fet el València contra el West Bromwich Albion –el meu equip anglés des d'aquella eliminatòria, de la que no recorde ni l'any ni el resultat-, el Karl Zeiss Jena, el Hajduk Split i altres equips ara de tercera fila i que, aleshores, jo suposava poderosos, rics, superdotats… com un conjunt de marcians vinguts a la terra amb l'heròica tasca de derrotar al meu equip.

Bé, tampoc recorde les meues sensacions post-partit, encara que podria assegurar –o potser no- que dilluns, a l'escola, no vaig fer cap comentari sobre la meua visita al paradís entre dissecció i dissecció de la pel·lícula o els dibuixos animats de Televisió Espanyola. Vaig interioritzar l'experiència, que possiblement va resultar plaent. Des de'aquell moment, Mestalla no va ser la meua tercera casa (la dels iaios era la segona), però si una referència mítica, un temple –l'anticlerical de ma mare no em deixava vore als retors- per a la meua fe.

Visites amb amics dels pares amb abonaments sobrants (3-0 al Racing amb gol final de Saureta crec), entrada furtiva amb senyors que s'oferien per a colar-te i, alguna que altra visita amb tota la família i, finalment, amb 10 anys, la consagració definitiva: un passe infantil –color marró, escut totalment blanc- per 995 peles. General de peu. Actual grada de la mar. Ubicació preferida, la zona colindant al fons sud. Primer partit amb abonament a Mestalla, el Barça de Maradona. Gol del Pelusa, veritat? Mon germà i el nostre veí Tortajada, tirant paperets. Ni cas al partit. El meu veí Tormo, dient que açò és un avorriment. Preferisc anar a missa, deia el borinot. El meu veí Joaquín –Ximo, els dels camps- amb cara intranscendent. El meu veí Font, el de l'auto-servei de L´Horta, parlant i parlant per a deixar clar que l'avantguardisme de la seua família a l'hora de retolar en perfecte català la botigueta del barri no era correspost per les idees del seu fill mitjà (era Lluís, pot ser Carlos..)

A fer la mà, vaig dir. Sense llevar-li l'ull a mon germà, vaig avançar graderia avall per al·lucinar amb el partit, que es va celebrar un dissabte per la nit, no? La llum, el públic, l'àrbitre, els insults, els crits, el vol d'avions fets de paper, onze tios de blanc corrent com a dimonis, el Barça… el futbol, collons!! I, finalment, goig, alegria, irracionalitat, abraçades… llàgrimes. Gol d'Idigoras, veritat?


Alfred Peck
Soci del València CF
·

6 comentaris:

Paco Gisbert ha dit...

Si no recorde malament, aquell va ser el partit en què Maradona va debutar a la lliga espanyola.
Gràcies per l'article, Alfred

Anònim ha dit...

També va marcar Tendillo, el primer i al final Idigoras que debutava. Va ser l´única volta a Espanya en que coincidiren Kempes i Maradona en un mateix partit. Mario tornava després del Mundial 82 i d'haver estat a River.
Enhorabona pel relat.

Paco Lloret.

kawligas ha dit...

Idígoras era un delantero centro tipo "tanque" y uno de tantos que parecían magníficos en sus equipos de origen y que no cuajaron como valencianistas.
Alfred, magnífico relato, a la alturas de tan cinematográfico apellido

Anònim ha dit...

De aquell partit recorde el fantàstic marcatje al que va sometre Pepe Carrete a Maradona. L'única volta que se li va escapar ens ficá el 0-1 al gol gran. I ademes, plogué.

Molt bon relat, Alfred.

Salutacions
Jose miguel Lavarías

Anònim ha dit...

gran relat.

D'eixa nit recorde sobretot les hosties que hi hagueren al bar los Checas abans del partit entre culers i xotos. I no precisament entre yomus i boixos. Diria que la mitjana d'edat dels contrincants rondaria els 42 i mig. No està bé dir-ho però també guanayarem. Per KO.

bar Torino

bufanderos ha dit...

gran relato...lo mejor de Idigoras..su mujer...creo que era una mejicana cañón.