Primeres vesprades a Mestalla

·

Forma part de lo recurrent escriure sobre les primeres visites a Mestalla. En este blog resulta quasi com una mena de contingut curricular si tenim en compte l’arxivística.

Com un títol tan previsible i suggerent alhora com el que encapçala este article estava verge encara, m’he decidit amb eixa excusa per inventariar el repertori de records que aflora de les meues primeres vesprades a Mestalla.

El meu incipient fanatisme valencianista serví per a tornar a aficionar al futbol a mon pare. Voler viure el meu valencianisme d’una manera alternativa a la d’un aficionat com ell, que seguia els partits des de la relaxació sentimental que dóna no haver triat el VCF com a primer i únic equip de la seua vida, separà els nostres seients a Mestalla. Este trencament edípic, el típic que no es comenta a les sobretaules familiars però que es perfectament comprensible per raons socials i generacionals, no pertoca tractar-ho ara.

L’he citat per donar-li gràcies a mon pare per ser el primer que m’acompanyà a Mestalla i per haver possibilitat a posteriori que jo optara lliurement per la graderia des de la qual volia animar al VCF.

De totes maneres, el context remet als primers acostaments seriosos a la filiació futbolística, amb els pares desconcertats però satisfent en principi els capritxos del xiquet. Amb esta conjuntura arribem als inicis de la inoblidable dècada dels noranta, la del meu seguiment més primitiu i ingenu del futbol, també el més pur i il·lusionant.

Tal volta, de la primera ocasió guardes com a retalls una col·lecció superficial i fragmentària de sensacions i dades. Guanyàrem 2-1 al Cadis i berenant un Bolly Cao al descans (costums perdudes fa anys, les de berenar o sopar en les hores prèvies o de disputa d’un partit a Mestalla) trobí al paquet un cromo de Juan José (el mític Sandokán), raó més que suficient per a fer un poc l’indi als meus euforitzants huit anys. També recorde vagament un crit coral que va eixir des de la General contra Husillos quan se senyalà una pena màxima favorable als andalusos.

Este partit creà un mono insaciable que només va poder ser satisfet una mitjana de tres o quatre vegades per temporada durant les següents cinc campanyes. L’austera posició econòmica de la família, el treball patern dels caps de setmana i l’edat combinada amb les dificultats de desplaçament des de l’àrea metropolitana del Cap i Casal foren els factors que m’ensenyaren a apreciar aquells primers encontres a Mestalla al màxim. No m’estranyà que al meu col•legi dirigiren en certa ocasió un sorteig d’entrades per a calmar la meua ansietat mestallera.

D’esta manera, el meu pare, amb un intel·ligent esperit utilitarista, donades les circumstàncies, elegia partits concrets que garantiren l’emoció dels punts en joc (pel seu caràcter futboler, però no supporter) i un preu al nostre abast (una entrada contra Reial Madrid, Barcelona o Atlètic de Madrid estava fora de les nostres possibilitats). Les localitats sempre les comprava de Numerada, puix ell deia que eren les millors en la relació qualitat-preu. Només adquirírem de tribuna el dia que l’Sporting de Gijón sentencià la seua classificació per a la Copa de la UEFA deixant-nos de pas a nosaltres fora d’ella. Record agre del partit i també d’eixos cars i escorats tickets que compràrem amb presses i a última hora.

Fins i tot, mon pare incloïa la quota de nostàlgia en la tria dels encontres i, com ell és aragonès, el Saragossa va ser el rival més reiterat d’aquelles jornades. Supose que les derrotes o empats que ens infligien sistemàticament Paquete Higuera, Gay o Pardeza s’edulcoraven així per a ell. Jo no trobava consol en els arrels paterns i la Copa del 1993 refermà esta sensació d’impotència, lògica si no has conegut conscientment les penúries dels huitanta i des de certes esferes et venen sent un nano que pots aspirar a guanyar-lo tot.

Així que durant eixe lustre inicial dels noranta vaig vore desfilar per Mestalla al Súper Dépor quan encara queia bé (aplaudit a Mestalla el dia que Penev es doctorà amb un hat-trick genial), participí de la catarsi del “a segunda!” sentenciant a l’Espanyol amb els dos primers gols de Sánchez en Lliga com a valencianista, vaig viure dos emocionants tornades coperes quan l’afició sabia apreciar eixe torneig (cara contra el Sevilla i creu contra el Tenerife), estiguí envoltat d’athletikzales valencians en una victòria contra els biscains i tinguí també algun dia la sensació de pertànyer a un club realment heterodox quan mirava al videomarcador i comprovava que havíem rebassat la mitjanit i seguíem fruint a la graderia. Eixe videomarcador que tant m’agradava i on, a més d’esglaiar-nos estridentment amb els anuncis dels gols d’altres estadis, plasmaven una presentació de l’escut del Valencia flanquejat per dos columnes. Per a un xiquet com jo, tant traumatitzat per lo que distorsionadament m’arribava sobre una Batalla a València, mai havia suficient blau en eixa imatge.

Però tot lo esmentat adés forma part de la infantessa i aplegada l’adolescència pertocà decidir conscientment. Agosarament, errors, encerts, certa improvisació, d’això es tracta en una altra època clau en el desenroll vital. Prendre partit amb certa autonomia resulta fonamental si vols anar recorrent el teu camí. Això vaig fer també a Mestalla.

Fins ací arriben les meues primeres vesprades a Mestalla, inoblidables i grates com poques per la il·lusió barrejada d’infantessa i dosificació. Amb la perspectiva que dóna el temps m’adone que cada canvi de graderia a Mestalla es correspon amb una mena de punts d’inflexió o cicles vitals. Tal volta semble exagerat o forçat, és possible que això, si fóra cert, suposaria una espècie de malaltia. El que sí pareix clar és que només plantejar-s’ho manifesta la importància de Mestalla per a un valencianista.


Simón Alegre
Soci del Valencia CF
·