Quan els murs parlen

·

No passa un dia sense que l'enorme ombra de Mestalla es projecte sobre el meu habitual passeig de l'hora de l'esmorzar. Només en eixir del treball em topete amb l'edifici, gris i lleig, amb totes les vergonyes de la remodelació de Roig al descobert, però sempre entranyable, perfecte indicador del pensat i fet valencià. I ho agraïsc. En jornades de calor esgotador i sufocant es fa necessària la presència d'una zona més o menys fresca per evitar tornar a l'oficina xopat. En el cas de Mestalla el refugi és, a més de tèrmic, sentimental.

Ja a cobert, una de les activitats més fascinants que permet caminar pels carrers que emmarquen Mestalla és parar-se a llegir els centenars de cites, frases i pintades que perviuen a les parets de l'octogenari recinte. Les empremtes del convuls passat i present del club, esborrades sense massa èxit pels operaris del club, encara decoren els llenços de rajoles. A la clàssica Gaizka, son 10.000, que feu fortuna entre el gran públic, s'han vingut a unir, en els últims anys, protestes per a Juan Soler o amb motiu de la construcció del nou estadi, entre altres temes candents. Contra la paraula del poble, sempre el mateix remei: pintura grisa. I res més a dir.

Però no són les úniques expressions que el curiós o l'antropòleg aficionat por trobar a les parets de Mestalla. Les portes d'accés a l'estadi, sobretot les que recauen al carrer Arts Gràfiques i la plaça de Luis Casanova, són un autèntic mur d'expressió. Riguen-se vostés del Facebook i les xarxes socials. El “Prohibido fijar carteles, REA” no dissuadix els propietaris de pisos, partits polítics (especialment d'ultradreta) o fontaners de publicitar-se gratuïtament a un suport que voran diàriament milers de persones. Tampoc tira arrere els aficionats visitants, aspirants a Basquiats, els graffitteros ocasionals o els adolescents, que deixen les seues firmes i sentències sobre la pintura desconxada: així, conviuen a la pedra de Mestalla imprecacions contra el Sevilla i Fermín el del Banderín, declaracions d'amor a futbolistes i a la novieta de torn. “Juani y Juanvi”, a pocs metres de “HFC volverá”, em fa pensar, per exemple, en una telesèrie per al públic adolescent que fera de Mestalla un escenari habitual.

Tire en falta, posats a redecorar Mestalla abans de la seua projectada mort, alguna de les clàssiques sentències amb què ens delectava la penya Gol Gran. Frases d'Enric González, Galeano o Hornby (si m'apuren, inclouria alguna sentència dels Lahuerta o Chilet, els nostres particulars ideòlegs) I també alguna acció espontània. Per exemple, nomenar cadascuna de les portes d'entrada al recinte amb el cognom d'un protagonista de la nostra història. “Per on entres a Mestalla?” Per la porta Wilkes”. Calen enginy i memòria per a estos temps de vacuitat, de sequera.


José Ricardo March
Aficionat del Valencia CF
·