dilluns, 17 d’agost del 2009

Quan els murs parlen

·
No passa un dia sense que l'enorme ombra de Mestalla es projecte sobre el meu habitual passeig de l'hora de l'esmorzar. Només en eixir del treball em topete amb l'edifici, gris i lleig, amb totes les vergonyes de la remodelació de Roig al descobert, però sempre entranyable, perfecte indicador del pensat i fet valencià. I ho agraïsc. En jornades de calor esgotador i sufocant es fa necessària la presència d'una zona més o menys fresca per evitar tornar a l'oficina xopat. En el cas de Mestalla el refugi és, a més de tèrmic, sentimental.

Ja a cobert, una de les activitats més fascinants que permet caminar pels carrers que emmarquen Mestalla és parar-se a llegir els centenars de cites, frases i pintades que perviuen a les parets de l'octogenari recinte. Les empremtes del convuls passat i present del club, esborrades sense massa èxit pels operaris del club, encara decoren els llenços de rajoles. A la clàssica Gaizka, son 10.000, que feu fortuna entre el gran públic, s'han vingut a unir, en els últims anys, protestes per a Juan Soler o amb motiu de la construcció del nou estadi, entre altres temes candents. Contra la paraula del poble, sempre el mateix remei: pintura grisa. I res més a dir.

Però no són les úniques expressions que el curiós o l'antropòleg aficionat por trobar a les parets de Mestalla. Les portes d'accés a l'estadi, sobretot les que recauen al carrer Arts Gràfiques i la plaça de Luis Casanova, són un autèntic mur d'expressió. Riguen-se vostés del Facebook i les xarxes socials. El “Prohibido fijar carteles, REA” no dissuadix els propietaris de pisos, partits polítics (especialment d'ultradreta) o fontaners de publicitar-se gratuïtament a un suport que voran diàriament milers de persones. Tampoc tira arrere els aficionats visitants, aspirants a Basquiats, els graffitteros ocasionals o els adolescents, que deixen les seues firmes i sentències sobre la pintura desconxada: així, conviuen a la pedra de Mestalla imprecacions contra el Sevilla i Fermín el del Banderín, declaracions d'amor a futbolistes i a la novieta de torn. “Juani y Juanvi”, a pocs metres de “HFC volverá”, em fa pensar, per exemple, en una telesèrie per al públic adolescent que fera de Mestalla un escenari habitual.

Tire en falta, posats a redecorar Mestalla abans de la seua projectada mort, alguna de les clàssiques sentències amb què ens delectava la penya Gol Gran. Frases d'Enric González, Galeano o Hornby (si m'apuren, inclouria alguna sentència dels Lahuerta o Chilet, els nostres particulars ideòlegs) I també alguna acció espontània. Per exemple, nomenar cadascuna de les portes d'entrada al recinte amb el cognom d'un protagonista de la nostra història. “Per on entres a Mestalla?” Per la porta Wilkes”. Calen enginy i memòria per a estos temps de vacuitat, de sequera.


José Ricardo March
Aficionat del Valencia CF
·

11 comentaris:

kawligas ha dit...

Apuntas certeramente cuando sugieres nombrar las puertas con nombres de jugadores emblemáticos. Me temo que estos esfuerzos intelectuales tan agradables no serán tenidos en cuenta en el nuevo estadio. Y tal como van las cosas espero que haya puertas a las que nombrar.
Muy chula tu visión de las paredes hablando.

Anònim ha dit...

Aunque me salgo un poco, recién regreso de visitar Wembley....No sólo cada puerta, sino las zonas de los bares interiores están marcadas/organizadas por fechas con la historia del estadio y sobre ello, unos gigantescos paneles con los grandes acontecimientos vividos allí. Desde espectáculos hasta fotos de los más grandes de la historia levantando sus copas o abrazados tras un gol, de modo que rodear el estadio por el pasillo interior significa leer y contemplar su historia y, creedme, es verdaderamente emocionante....

Sólo los muy sabios saben aprender...

Sergi Calvo

V Molins ha dit...

Cuesta tan poco tener un poco de memoria y currarse los detalles que hay cosas que no se entienden.

Siguiendo con el recorrido de Jota por los muros, últimamente hay una declaración sobre cemento que me encanta: "Manolo Cantero me pones a 900".

También mola el cartel de localización de la perrita Patty: "Se busca. Soy Patty. Urge medicarla". Me recuerda a los anuncios de la Ampliación de Capital...

Anònim ha dit...

Anècdota real: fa unes semanes, mentre passejava pels voltants de Mestalla, vaig trobar a un grup de simpàtics andalusos que, supose que per recomanació del pare i el fill major (ataviat amb una samarreta del Sevilla), s'havien apropat a l'estadi. El xiquet no va tardar en trobar les inscripcions ofensives contra el Sevilla. "Pápa, máma, mirah ehto". Supose que la seua impressió seria de tot menys bona, vaja...

Salutacions

José Ricardo March

Oxímoron ha dit...

Resulta obvi que les pintades que decoren Mestalla no són del estil maig´68.
Jo també sóc aficionat a rellegir-les i de vegades també faig un tour per a vore les novetats.
Per la zona que diu Jota destaquen les enganxines de grups d´hintxes alemanys. El bombardeig d´enganxines i la necessitat de deixar-les com a record als llocs visitats formen part dels hobbies de la joventut teutona (a La Ola es pot comprovar eixa tendència).
Ara hi ha una pintada al costat de la porta d´entrada de l´APV dels Celtarras (hintxes del Celta de Vigo), feta el dia de la final copera i ja fa temps que algun desfaenat va escriure HNT (Herri Norte Taldea, grup d´hintxes de l´Athlètic de Bilbao) damunt d´un fum de portes del camp.
Pel que fa als missatges escrits en pancartes que després s´han vist a Mestalla, resten com a testimoni en moltes galeries de l´estadi.
Jo tinc algunes fotos de pintades a Mestalla recopilades en format paper de periòdic. Poques paguen la pena per la seua qualitat, tal volta només un parell de murs de Gol Gran fets a estil grafitter (a Gol Gran Bajo amb el nom de la penya i una creu de Sant Jordi blanc-i-negra enmig de les dos paraules i un ja enderrocat per la zona de taquilles amb la inscripció Benvinguts al Gol Gran sobre la senyera convertida en sol naixent (primer logo de GG), d´este sí que tinc una bona foto en format clàssic).
Com a pintada irònica, em va fer gràcia la següent (després d´un Fiorentina-VCF): Mijatovic=Pepito Piscinas. Hools Pajares.
Parleu de la possibilitat de retolar les portes amb noms de jugadors o contextos històrics. Lo curiós és que una iniciativa similar ja l´ha duta a terme Damm a Mestalla (òbviament, sense la solemnitat necessària). Algunes barres de l´estadi estan marcades amb estreles amb un número dins que coincidix amb el d´un futbolista del VCF, el nom del qual apareix al costat. Per exemple, a la porta 0 està la de Kempes i recorde haver vista també la de Carrete.

kawligas ha dit...

Es cierto lo que dice Oximoron, pero el logo de la cerveza le resta todo el valor simbólico. Debería ser una iniciativa desde dentro y contundente. Además, ¿qué estadio no tiene en sus aledaños una estatua en movimiento de un jugador mítico? ¿Y un recuerdo al antiguo Mestalla en forma de reproducción en ladrillos de su histórica fachada en el interior del nuevo estadio. Jolín, basta con ver cómo lo hacen los ingleses o los americanos en los nuevos campos de béisbol que están inaugurando en este siglo.

Anònim ha dit...

No os riaís, por favor.

Hace algunos años, como iniciativa del (lamentable) club "simpatizante", decidí grabar mi nombre en mi asiento de Mestalla. Ignoro si fui el único, pero así lo creo. La realidad es que, aunque me gusta que mi asiento tenga mi nombre grabado, la plaquita en cuestión parece más bien un memorial a un difunto, teniendo además el número de socio de hace más de 5 o 6 años en ella....La he intentado quitar de todos modos, pero es imposible, caerá con Mestalla.
Pensé que muchos socios querrían ver su nombre en el estadio, pero, repito, creo que fui el único. Se dijo en su día que nuestra nueva casa tendría un panel con todos los socios, un amigo levantinista va a pasear con orgullo la camiseta de su equipo con su nombre en ella, "ninguna novedad" dirían en Vitoria...

Y mi plaquita, como las pintadas del artículo, rareza casi turística, viendo el paso de los años, glorias y miserias desde lo alto de Grada la Mar.

Que nadie se ponga triste al pasar junto a ella, sigo vivo. Que yo sepa.

Sergi Calvo

Anònim ha dit...

1991, davant la visita de la Roma:

"No fue una loba...fue una zorra"

BT

Anònim ha dit...

interiores de la numerada, sectores 4-5:

"si el valencia lo es todo, todo está justificado"

BT

Anònim ha dit...

Sector 29;

"Aquí estuvo Gallolo"

BT

kawligas ha dit...

Gallolo merecería una puerta o, al menos, los servicios de caballeros del tercer anillo deberían llevar su nombre.