Al cor del vell Mestalla

·
Confese la meua tardana conversió a una de les poques fes vertaderes. Per eixe motiu no tinc massa records familiars ni infantils relacionats amb el futbol, ni com a jugador ni com a espectador. Jo era més de jugar a "guerres". Amb el temps, afortunadament les aficions canvien.

Com deia, la meua família de futbol va més bé escassa, mon pare sols ha anat tres vegades a Mestalla, dos a general quan feia la mili (la primera va vore tot el partit sentat, la segona coincidint en la inaguració de l'enllumenat com la general estava plena li toca estar tot el temps dret i en el moment l'arbitre xiulà el final del partit acabà també el seu periple per Mestalla. Fins que molts anys després, amb el meu passe, tornà esta vegada a l'ampliada grada del Gol Gran, i tampoc l'experiència va ser satisfactòria, tant per les inclemències del temps com pel futbol que desplegava l'equip en eixe moment de Valdano.

Per altra part, ma mare mai ha anat a Mestalla, ni a cap altre camp. Així el primer record que tinc d'ella associat amb el futbol fa referència a la tanda de penals de la final de la Recopa, que no se per quina estranya raó varem vore per televisió, en un aparell que poc temps després va cremar-se a lo "bonzo" segurament per a protestar contra la invasió dels televisors a color. Doncs bé, com deia, després la parada de Pereira que ens donava el triomf davant l'Arsenal, la bona dona sols va dir referint-se a Rix: "Pobre xic quin mal trago estarà passant".

Així, amb estos antecedents, difícilment podia eixir un futboler a la família, encara que tot cal dir-ho també hi ha algun record que uneix a tota la família amb el futbol. Com la vesprada de l'u de maig del 83 on a casa dels iaios, per primera i única vegada, tots estiguérem escoltant el que passava al Mestalla. Al final, l'alegria va ser doble per la salvació del València i pel gol marcat per Tendillo que era del poble.

Amb estos precedents, es complicat explicar com quasi per generació espontània va nàixer la vesprada nit del 12 d'abril de 1986 un aficionat i un patidor del club del Mestalla. Eixa vesprada, es va consumar el descens a segona i encara recorde el passejar pel poble i vore com la vida pareixia seguir igual. Jo no entenia res, el València acabava de baixar, estava en la més absoluta de les ruïnes i la gent pareixia deixar de banda a l'entitat que pocs anys abans els havia fet sentir-se orgullosos per tot el món.

Des d'eixe fatídic dia, unes coses portaren a altres: El primer partit vist a Mestalla davant el Castelló a segona. El partit de l'ascens contra el Recre, vist des de tribuna per que un amic de mon pare que treballava a un dels bars del camp ens colà. L'alegria pel triomf al Camp Nou l'any del retorn a primera. Les uefes d'Esparrago. La remuntada al Madrid en l'últim minut. La final de Madrid contra el Depor i els deu minuts que quasi no vérem per culpa de l'embús a la N-III. El València quasi campió de Paco Roig. El primer passe en l'ampliació-bunyol de Mestalla. Rinaldi i el “Paco vete ya”. Els sis gols al Madrid. La final de Sevilla, el “probe Miguel” i les llàgrimes del meu amic Xoi. Les dos nits a Mestalla per a poder anar a París, quedar-se al tall sense entrades i aconseguir-les a l'últim moment. La final de Milà i el mite de Sisifo. “Ni Figo ni Zidane, Albelda és el més gran”. El gol de Fabio Aurelio al Màlaga, que aquell arbitre no donava i pareixia voler fer-mos esperar trenta anys més per a celebrar la primera lliga de l'era Benítez. La perruca de “Bonico”. El “quan arriba la nit… jo soc Baraja”. La segona lliga. Les entrades que tenia a casa per a la final de la UEFA el mateix dia de la semi contra el Vila-real. Les quatre hores que vaig estar a Goteborg (algun dia tornaré). El doblet. L'adéu de Benítez. Rinaldi 2ª part. La vesprada enviant fax al Monac per a les entrades de la Supercopa. El triplet. L'era Soler i la Champions econòmica (mare que por). La final del Calderón (gràcies Rafa) i la festa d'abans per si mos pelava el Getafe. La Wolstein-experience. L'agònic partit davant el Saragossa… i tantes i tantes coses més, viscudes a eixa que he convertit en una segona llar on retorne per a viure emocions que són difícilment viscudes en cap altre lloc.

Per això i fins que arribe el moment de la despedida, pense gaudir de cada instant que em quede al cor del vell Mestalla.


Josep Bosch
Soci del València, que espera que algun dia torne a ser FC
·