Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris UEFA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris UEFA. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de desembre del 2018

RECUERDOS: Ha hecho 40 años.



Dicen que cuando eres pequeño y creces te resetean la memoria. Por eso, por más que intento recordar cuál fue mi primer partido en Mestalla, entonces estaba dedicado a Luis Casanova, mi recuerdo se queda en el 22 de noviembre de 1978.Tenía 9 años de edad. Esa noche se jugó la ida de los 1/16 de final contra el West Bromwich Albion de Inglaterra. Quizás el equipo menos conocido de Birmingham.

Mestalla para mí era como cuando visitas Roma y ves el Coliseo por primera vez. Tenía una tía que vivía en el Grao de Valencia. Cuando íbamos de visita con mis padres y pasábamos por la Avenida Cardenal Benlloch, ya en coche o en autobús, yo miraba por la ventanilla intentando ver Mestalla por las calles perpendiculares a dicha avenida. Posteriormente con los edificios de nueva construcción de la Avenida de Aragón esa vista quedo eclipsada. 
Recuerdo ir con mi padre y mi hermano. Mi padre trabajaba en la Renfe, y tenía compañeros de porteros en las puertas de acceso a Mestalla. No existían los tornos. Mi padre enseñó un carnet y accedimos “gratis” a Mestalla. Subí las escaleras a la general de píe del fondo norte y ver las luces para mí fue algo mágico. Mis miradas iban dirigidas a Mario Alberto Kempes. Hacía unos meses se había proclamado campeón del Mundo en Argentina y máximo goleador del torneo. 

En el equipo inglés había dos jugadores que destacaban sobre el resto. Uno era un extremo de gran zancada y carrera, Laurie Cunningham, autor del gol del empate en ese partido. Fue fichado por el Real Madrid al acabar esa temporada. Y un centrocampista que llegaría a ser capitán de la selección de Inglaterra: Bryan Robson. Ambos volverían a jugar partidos en Mestalla con otros equipos. Robson volvió tres años después con el Manchester United en la primera eliminatoria de la Copa de la UEFA 1982/83, anotando el primer gol del partido. El Valencia venció 2-1. 

Recuerdo, aunque fue en la portería del fondo sur, el gol de cabeza de Darío Felman al rematar un corner. También fue en esa portería el gol del empate anotado por el malogrado Cunningham. No me viene a la memoria la vuelta a casa de ese partido. Sólo sé que para mi fue como cumplir un sueño. 

La vuelta se jugó el 6 de diciembre de 1978. Fecha histórica para España, pues ese día se votaba la Constitución en Referéndum. Lo ví en casa de unos tíos que hacía poco habían comprado la televisión en Color. Una telefunken. En mi casa aun veía la tele en blanco y negro. A pesar del tecnicolor ese partido no tuvo “color” y los ingleses nos eliminaron sin dificultad. 

Entonces los partidos europeos gozaban de una mística increíble. A los equipos no los conocías, no los veías por televisión, no había internet… 


Miguel Ángel García
@McMimar


diumenge, 9 d’agost del 2015

95 Minuts

·
· 
A voltes no ens adonem dels canvis ràpids que succeïxen a l’entorn nostre. Ens acostumem a coses que pensem que tenim i que realment es mouen, varien. No és tan ferm davall dels peus, menys encara parlant de sentiments. Les conviccions dels aficionats no són sempre inamovibles i sòlides i a voltes variegen almenys segons quines vibracions se li transmeten i quina la implicació de l’individu. Al camp del València CF açò es també conegut sobradament i em viscut canvis de tendència, èpoques de retraïment i d’expansió il·lusionada. 

Tenia 8 anys la primera volta que mon pare em dugué a Mestalla. Va ser un partit davant de la Real Sociedad que guanyàrem 2 a 1 amb gols –ho he buscat— de Robert Fernàndez. Aquell dia jugaren Subirats, Kempes, Saura, Carrete, Castellanos… Recorde poques coses del partit, la veritat —ha calgut recórrer al vídeo—, però sí que en eixir del camp ens creuàrem amb una xiqueta d’edat semblant que duia una bandera de la Real, l’equip de moda que havia guanyat les dos lligues precedents. Vaig sentir un orgull potser simple —nascut no des del resultadisme efímer sinó des del convenciment— per ser del València.

Ser-ho, per a mi, era molt fàcil. Primer perquè a casa la valencianitat era una cosa assumida, més en aquella època tan convulsa, i no hi havia lloc per a ambigüitats: l’equip de casa era el València. A l’escola també era fàcil ser-ho. En una classe de trenta —majoritàriament de descendents de valencians, andalusos i manxecs— tots teníem eixa preferència. Bo, tots no, Dámaso era —és— de l’Athletic Club i de l’Albacete, però la resta sí i, de fet, quatre de nosaltres —Siurana, Vivó, Orient i jo mateix— mantenim la fidelitat com a socis del Club. Ho hem raonat estos dies: llavors a escola la cosa normal és que tots férem costat al València CF. 

Aquella identificació natural es voria refermada en acabant pels fets; una vesprada de Tots Sants a Mestalla davant del Porto, amb Emili Fenoll erigit en protagonista, va segellar una pertinença indefugible. Després vingueren els primers partits a Mestalla amb la colla d’amics, el primer passe, els primer desplaçament, la primera final… Ser del València, per a mi, fon la cosa més natural del món; però les coses ja no són tan senzilles com eren.

Llavors a puntes penes se televisaven partits i només es podia vore els gols a l’Aitana i l’Estudio Estadio. Se sentíem coses d’altres equips —aquell Milan de Gullit i Van Basten—, però eren referències llunyanes, informació a l’abast de privilegiats i gent afecta. Ara, al contrari, l’accés a eixa informació és lliure, immediat; quasi és més fàcil seguir certes lligues i certs equips que assabentar-se de les notícies de l’equip de la teua ciutat. Aquella pertinença quasi inevitable per proximitat, per arrelament, per desconeixement de la resta, s’ha esvaït; s’ha reequilibrat la llengüeta de la balança. En eixe ventall d’opcions possibles, visibles més bé, som u més sense el redòs d’aquell avantatge primari.

En este panorama, ser de l’equip que guanya, ser de l’equip del qual tots parlen bé, de l’equip que pareix exemplificar tots els valors imprescindibles d’un bon equip, sembla més atractiu i més inexcusable que el simple fet de ser de l’equip de la terra, de la casa o dels pares. S’ha canviat de joc, cal reconéixer-ho. Ara calen uns altres al·licients, potser eixos en els quals el nostre Club reculà a poc a poc, com ara la competitivitat front el conformisme, els jugadors implicats, l’esperit bronco y copero que ens enorgullix i recorda les etapes daurades. En eixe procés de decadència perdérem potser molt més que uns partits i unes opcions de trofeus: deixàrem de ser un referent per a la preferència a ulls de possibles futurs aficionats.

Ho conte perquè ho he viscut en carn pròpia, en el cas d’un xiquet amb qui he compartit huit anys de la seua jove vida. A ell mai no li mancà un objecte del València, ni una samarreta, ni una gorra, ni una tassa on fer-se la llet; des que el vaig conéixer amb quatre anyets mai no ha faltat fins ara a una presentació o partit estiuenc en Mestalla, mai li faltà algú que li transmetera els valors —pressuposats— del Club. No obstant això, potser deixat anar per un equip reiteradament incapaç de donar-li una sola alegria que reballar a companys d’altres equips més exitosos, un dia ens sorprengué amb la demanda d’una camiseta de Pirlo, del capità de la Juve. La intrahistòria era ben fàcil: la colla d’amics s’entretenia veent vídeos d’eixe jugador tan bo d’eixe equip tan bo. No havia calgut res més que això per a desfer-ne el camí.

Hi hagué una etapa d’avís a força d’oportunitats desaprofitades per a anar a Mestalla per vore en directe el partit —ja no érem un equip atractiu—, que en acabant donà pas a una etapa de preferència per vestir la samarreta bianconera —ja no érem un equip del qual enorgullir-se tant—. Sortosament, però, hi hagué també l’ocurrència feliç d’anar —acompanyat de la mare— a vore la semifinal de l’Europa League contra el Sevilla FC. Estaríem en grades diferents, però potser valdria la pena; a la ciutat molts tenien la curiositat de saber què passaria aquell dia, si seríem capaços de fer la segona reAmuntada en pocs dies.

Se’n recordarà el desenllaç, el més trist que he viscut en viu al Mestalla, però caldrà recordar-lo també per moltes altres coses més oportunes. Difícilment serà oblidable l’ambient mentres anàvem en bus a Mestalla, eixa atmosfera de partit gran i de ciutat bolcada amb el seu equip que es respirava en cada desig expressat espontàniament per desconeguts perquè l’equip ho fera possible. Més difícil encara serà oblidar la rebuda a l’equip en la porta del camp, mentres el prenia dels muscles i el notava vibrar per l’emoció incontinguda en l’espectacle insospitat. Era el primer dia gran seu al vell Mestalla, el primer de veres, i tremolava i —vaig saber després— tremolà tot el partit.

A l’eixida de l’estadi recorde el silenci i el soroll de paper de diari arrossegats a força de colps de frustració i impotència. Recorde retrobar-lo mut, recolzat en un quiosc, en mig d’eixe remoreig somordo que acompanya els moments de tristor. Eixe silenci ja m’era conegut, el vaig conéixer just acabada la final de Milà, baixant de l’amfiteatre de l’avinguda de Suècia de la mà de ma germana Noèlia. Ni els xanglots del moment posaven so a aquell silenci deixat caure sobre la ciutat. Tardàrem a parlar.

Poques voltes un gol en contra tan dramàtic com el de M’Bia causarà tanta espenta a favor. Ausades podria haver-ne causat més d’haver passat a la final, però provocà molt més del que calia esperar d’un colp com eixe. Primerament la identificació de la grada amb l’equip, d’un equip que es retroba amb l’esperit combatiu que el conduí als seus èxits més notables i segonament el revifament d’un esperit positiu capaç d’acostar el públic de nou a les grades. Des del València campeó de Roig no havíem viscut una cosa semblant. A Roig se li podrà acusar de moltes coses, però també caldrà reconéixer-li que fon ell qui ens sorollà les penses i ens convencé que sí, que podíem ser campions i devíem intentar-ho. En eixos moments de la nostra història on l’afició es reconnecta, Roig fon un dels qui ho aconseguí i el València de Salvo després del Sevilla també. Això em pareix indiscutible.

Després d’aquell partit també ell canvià. La mutació va ser així de senzilla; només calia un equip del qual enorgullir-se, alguns jugadors referents —Alcácer al capdavant— amb qui arborar de nou el positivisme, la il·lusió i els valors de Club. Això i una nit com aquella per dissoldre qualsevol dubte de pertinença, per donar pas a una etapa de retornar la camiseta nostra al lloc principal de l’estima, per sostindre la bandera del Club com a emblema propi, per voler anar a Mestalla sempre.

Després del canvi evident que es mostrava als meus ulls diàfan, palés, em donà per pensar que devem estar en el moment de recuperar el lloc que ens pertoca, de posar recapte en el tracte al soci i en la imatge que el Club projecta a l’exterior, d’entendre alhora que la parròquia ja no és a soles la d’ací, és tota la que hi ha ahí fora. L’hora de definir un model atractiu que puga bastir un Club i un equip capaç de fer-nos sentir orgullosos, broncos y coperos, un exemple a seguir capaç de redreçar la llengüeta desequilibrada de la balança. Ara, quan cal gestionar com pot arrelar un sentiment de pertinença cap a una Entitat que ja no és —fa uns anys que ja no ho era— sencerament nostra, és potser el moment de posar fonaments a un Club modern, perquè els temps ja no són com eren; ara les fidelitats —sembla— es forgen de manera ben distinta.


Rafa Pastor i Cantizano
Soci del València CF
·

dilluns, 18 de juliol del 2011

Respeto

·
Hace muchos años, cuando el CD Mestalla aún disputaba sus partidos en el viejo estadio los domingos por la mañana, acudí, junto a mi mujer, entonces novia, a un partido de tercera división. Ni siquiera recuerdo quién era el rival, pero sentados en la tribuna antes de que empezara el partido, justo en el asiento de mi derecha se sentó Roberto Gil acompañado del que imagino sería su hijo. “Hostia, Roberto Gil”, pensé, y le dí un pequeño codazo a mi chica diciéndole con los ojos, “mira, Roberto Gil”… Ella, no conocedora de nuestra historia tanto como yo, como si se hubiera sentado Perico el de los palotes. Pero para mí era tremendo estar sentado al lado de Roberto Gil, una leyenda del valencianismo.

Digo esto porque tras el fallecimiento de D. Arturo Tuzón, en el programa de Paco Lloret se le hizo un merecido homenaje y en él participó Roberto. Y cuando le ví pensé que una leyenda como él debería estar muchísimo más reconocida. Un hombre que ha defendido la camiseta durante más de 350 partidos de la época (ahora serían bastantes más), que desde mediados de los 60 ostentó la capitanía del club, que formó una pareja inolvidable con Paquito en la medular, participante activo tanto de la Copa del 67 (en nuestra memoria quedó grabada esa foto levantando la copa en el palco del Bernabéu con una cara de satisfacción inmensa), como de los títulos de Copa de Ferias, que después de retirado, y homenajeado en Mestalla en un partido contra el Honved, fue entrenador y secretario técnico, en unos tiempos en lo que lo más fácil era haber echado a correr sin mirar atrás.

Estigmatizado injustamente con el famoso “té cosetes”, fue un hombre de club, lo cual a veces, incomprensiblemente, parece un pecado, cuando en realidad, bajo mi punto de vista, es lo más grande que puede tener una entidad, personas que amen y defiendan nuestro escudo por encima de todo.

Estoy seguro, que a una buena parte del público habitual de Mestalla le preguntas quién es Roberto Gil y no te saben responder, y si lo hacen, no le darían la dimensión que merece. Si Roberto Gil se llamara Bobby Gill y hubiera jugado para el Blackburn Rovers, por citar un equipo inglés cualquiera, sería una auténtica leyenda (para mí lo es) y estaría colmado de homenajes y reconocimientos. Y sobre todo de respeto. Respeto casi litúrgico hacia una historia.


Jose Miguel Lavarías
Socio del Valencia CF
·

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Contra los números redondos

·Los genios siempre rompen las normas. Fenoll, por ejemplo. Si el axioma de se juega como se entrena fuera siempre válido, el de Torrent hubiera sido Maradona. Pero Fenoll sólo fue Fenoll. Un jugador genial que pasó a la historia por un hat-trick inútil, el que le endosó al Porto el día de todos los santos de 1989.

Fenollet fue nuestro Onésimo. Un jugador de técnica prodigiosa, regate eléctrico y expectativas nunca cumplidas. Una promesa que durante meses fue cogiendo cuerpo en el imaginario de la tropa pero que al final quedó relegada al cajón de los sueños jamás cumplidos. Porque Fenoll, en primera instancia, nos hizo pensar que Paterna era algo más que una excelente máquina de forjar defensas centrales.

Con Emilio quisimos creer que por fin tendríamos un jugador diferente, excelso, genial. No un centrocampista estilo Fernando, sino más bien uno de esos tipos capaces de coger el relevo de Guillot o Seguí. Jugadores únicos y desequilibrantes que si dejaron impronta. De Fenoll, en cambio, apenas queda ese día. 3 goles que ni siquiera valieron para eliminar a los portugueses.

Aquella fue una jornada europea nada convencional. Al ser festivo se jugó en horario de tarde, con un Mestalla ahíto de gloria. El Porto era entonces un grande de Europa. Venía de ganar la copa de Europa de 1987 y en sus filas estaba Madjer. El VCF, tras seis años ausente de Europa, había eliminado al Victoria de Bucarest en primera ronda y contra el Porto tenía una inmejorable oportunidad de recuperar el crédito perdido.

El ambiente en Mestalla fue sobresaliente. Sin haber lleno, la grada estuvo con el equipo. El gol norte recibió al VCF con globos, papelitos y alguna bengala, en uno de los primeros tifos organizados al margen de las clásicas exhibiciones pirotécnicas de antaño.

En la atmósfera se palpaba la ilusión por volver. El regreso a la élite. De cuando la Uefa podía ser tan o más difícil como la copa de Europa.

Con dos arbitrajes tendenciosos el VCF cayó eliminado. Perdimos 3-1 en Das Antas y ganamos 3-2 en Mestalla. La vuelta la jugamos con una indumentaria nada común: medias azules y pantalón y casaca blancos, en un partido marcado por la temprana expulsión de Torres y el descaro del árbitro escocés.

Como ya ha quedado escrito, Fenoll hizo los 3 goles. Que su gesta no tuviera un efecto práctico visible es la mejor metáfora del Fenoll futbolista. Fuegos de artificio. Champagne desventado. Un casi casi permanente.

Este sábado se cumplen 19 años de todo aquello. Una efeméride nada redonda para conmemorar todas las gestas sin recompensa que también ayudaron a hacer de Mestalla un escenario curtido en remontadas imposibles, eliminaciones prematuras, ilusiones truncadas. En suma, un laberinto de asimetrías, decepciones y paradojas. Lo más parecido a la realidad. Y un mensaje cifrado. La sentencia que dejó escrita en 'El mágico aprendiz' Luis Landero: 'también es bueno que haya cosas que estén a punto de pasar y que no pasen. Y que siempre estemos, en mitad de ese desconcierto, aprendiendo a vivir'.

Rafael Lahuerta Yúfera
Socio del Valencia CF
·