SAORET EL MALAENO

Foto sin autor que aparece en el artículo publicado por la Redaccion para Prisma Informativo el día 13 de julio de 2012, de unas declaraciones recogidas por Fernando Bellón.

Salvador Seguí Planes ha fet de tot en esta vida per a tirar endavant, entre altres coses ser distribuïdor de magdalenes. Per això tots el coneixen com Saoret el Malaeno.

Saoret el Malaeno és de Daimús, un poble prop de Gandia, a la comarca de La Safor. Saoret comentava per a l’extinta Canal 9 les partides de pilota que es jugaven al també desaparegut trinquet El Zurdo de Gandia. També cobria quan calia alguna notícia o esdeveniment important per la contornà, i li passava el reportatge a Canal 9 o a les televisions locals.

Un dia va vindre David Villa a Gandia, a la desapareguda tenda que el Valencia CF tenia prop de l’estació de Renfe (ja no queda en peu res del que conte, estic fet un uelo!). Era l’estiu en què Villa va ser portada del Marca vestit del Madrid, i es parlava molt de la seua eixida del club de Mestalla. Es va armar un rebombori de por, va vindre molta gent i la policia va haver de posar tanques i acordonar el carrer.

Una vegada finalitzat l’acte, Saoret es va acostar a entrevistar al Guaje, i, amb eixe accentàs valencianot que té, li va preguntar “Villa, es verdad que te vas a ir del Valencia para fichar por un grande?”. Villa li va contestar: “Hombre, yo creo que ya estoy en un grande. 

¿Para ti el Valencia no es un grande?”. I Saoret, més ample que llarg, li va contestar: “Hombre, para mí el Valencia es LO MÁS GRANDE “.

Sempre he tingut la sensació que el Valencia era un club que els de “la capi” gastaven per a lluir-se, però qui el feia gran i li donava eixe múscul que necessiten els clubs que són transversals i transcendents, era la gent de les comarques.

Supose que aquesta mirada es deu al fet que sóc de Gandia, i per a mi Mestalla era una espècie de tòtem que veia a la tele (sobretot a Canal 9), però al que tenia difícil accedir. Eixa visió de símbol que ens pertanyia, però que a la vegada era llunyà i estava reservat per a gent amb diners que es podia traure el passe i permetre anar i tornar cada 15 dies a València “a veure a la tia Clemència”.

Ahir va ser el meu primer partit a Mestalla com abonat. M’he tret el passe més barat, al sector 732 (Gol Xicotet Alt), antepenúltima filera. Fa 10 mesos que visc a València capital, i l’any del Centenari havia de viure’l a Mestalla. L’estrena va ser molt especial: el camp estava ple, l’ambient era espectacular per a ser un dilluns 20 d’Agost, vaig veure moltíssimes camisetes del Centenari… I la companyia a les graderies era de categoria! Darrere de mi s’assentava un grup de xicons joves, per l’accent diria que de la Ribera, i tenien un malnom per a cada jugador: Gayà era “Metxeret”, Neto era “Norbertito”, Batshuayi un “morlanco”…

Supose que aquestes són les coses per les quals Mestalla és un lloc especial, i ser abonat, un sacrifici que molts fan llevant-se altres vicis o estalviant com poden. Perquè sembla que anar a Mestalla enganxa, i molt. I és que ser del Valencia és molt gran. Com diuen els amics de Tardor al seu himne oficiós “Nosaltres som el Valencia, no hi ha res més gran”. Ja ho deia fa anys Saoret el Malaeno, que d’això en sap prou.

Jordi Sapena

http://agroicultura.com/general/salvador-segui-planes-saoret-un-periodista-basico/

Tele-Mestalla

·

·

Mestalla representa un insòlit cas d´amor platònic que al remat es consagra.

I és que el primer contacte amb Mestalla de molts valencianistes arriba mitjançant la televisió. Parle, en este cas, de televisió a color, i a més a més, autonòmica, puix els meus començaments com a seguidor coincidixen amb els inicis de Canal 9.

Així que millor escriure d´este tema abans que la radiotelevisió autòctona desaparega o la intervenguen i sols retransmeta partits del Reial Madrid.

I com la visió del món sempre depén de les ulleres que gasta cadascú, he redactat este article en valencià, la llengua que escoltàrem en eixes primeres retransmissions a Mestalla.

No tinc la intenció de fer l´anàlisi dels mitjans tècnics usats per a televisar un partit al nostre estadi, doctors tenen els mass media per a això. Volia expressar com recorde haver fet el seguiment primerenc de la meua passió valencianista a Mestalla, associada llavors al filtre de la xicoteta pantalla.

La sensació era de màxima intensitat i d´una ansietat agreujada pel fet de no poder assistir encara freqüentment a l´estadi. El dia es feia llarg esperant la nit del partit, perquè el nostre equip tenia vocació noctàmbula i l´encontre, si no s´emmarcava en eixes jornades extraordinàries de Copa o competició europea, sempre es disputava el dissabte per la nit, dos hores abans de qualsevol film durant el qual Steven Seagal o Chuck Norris ajusticiaven a galtades una colla d´inoperants.

Em posava dels nervis i de tant en tant arribava a l´hora del partit amb maldecap. Tota la meua atenció es concentrava just després de l`autèntic preàmbul del partit. Eixe rondo que jugaven les lletres de Bancaixa (partit oferit per Bancaixa; sí, els valencians encara contàvem amb sistema financer propi, explicarem als nostres néts) sense deixar caure la pilota i que, amb remat de xilena de la a, donava pas a l´emoció de l´encontre.

Lo primer que apareixia sempre era un plànol de Mestalla gravat des del fons sud que confirmava que l´estadi estava de nou ple. Les graderies es podien vore ennegrides, com si de formiguers es tractaren, llevat del fons nord, que dibuixava algun dels primers tifos de cartolines o rotllos de paper, o simplement un compacte bufandeig de llana dels d´abans, colorejat amb el blanc de l´equipació i el blau, groc i roig de la nostra senyera.

El partit televisat per les cadenes de la FORTA representava l´ocasió per a que les aficions desplegaren les seues millors gales i els fons s´encarregaven de l´atrezzo.

Les narracions dels inseparables Miquel Àngel Picornell i Jordi Carrascosa deparaven divisió d´opinions. Allunyats dels romanços de l´actual escena, a mi m´agradava el seu estil “bronco y copero”, tradicional. Implacables amb l´àrbitre i indissimuladament indignats amb tot lo que perjudicara al nostre equip. Amb ells aprenguérem metàfores com “l´estadi està ple de gom a gom” o “la pilota ha fet un ciri”. I si alguna paraula no sonava vernàcula, al sendemà tenia registre d´entrada al Cabinista de Las Provincias.

L´adolescència tancà esta etapa amb la consecució del primer abonament, quan no coneixíem encara l´actual saturació d´encontres. Amb els de Canal + dels diumenges aplega la introducció de les prèvies i el controvertit concepte d´infotaintment i amb l´apocalíptic “volvemos en 7 segundos” de JJ Santos a Karlsruhe el malson d´unes privades estatals que mai dissimularen la seua antipatia (no one likes us and we don´t care, van cantar els Sex Pistols), tot això adobat per l´infame partit dels dilluns, musicat amb el merescut Puta A3 de rigor, símptoma de cinc lustres sense cap èxit que paladejar, com si vivírem en un etern 92, també en lo futbolístic.

La sentència de tot este model de retransmissions la signà el Pay Per Beer (et fas una cervesa i veus el partit amb els amics), obrint un període d´especulació i horaris intempestius que he patit com un dels aficionats que acudixen religiosament a Mestalla, els últims micos d´esta passió de la que alguns han fet negoci.

Tot i això, davant de la xicoteta pantalla preservaré el record d´uns temps de fidel comunió valencianista i d´un Mestalla ple, majestuós i en tecnicolor.


Simón Alegre
Soci del Valencia CF

·