Com en el llibre de Javier Cercas (40 anys justos fa hui del fotograma de la seua coberta), en la nostra història contemporània, hi ha u d´eixos moments foscos destinats a ser carregats llastimosament en les nostres esquenes durant molts anys. En esta ocasió, ha sigut Javier Tebas qui s´ha ocupat de fer-nos memòria.
Afirma, entre la ignorància i la mala fe, este enemic del futbol popular (i del VCF, en particular) que 25 0000 persones aplaudiren Peter Lim en la seua arribada a Mestalla. No vaig a fer de delegat del Govern recomptant els individus que allí estaven eixe dia, però tinc prou experiència, com a assidu del poble de Mestalla, per a abordar l´anatomia d´eixe instant. Ho puc intentar, de fet, sense haver estat present.
Remuntem-nos en l´espai i el temps. 25 d´octubre de 2014. VCF-Elche a les 20 hores d´un dissabte. Amb el VCF prop de FCB i RMCF en la classificació i tendència positiva. Bona temperatura. En resum, u d´eixos dies que conviden especialment a anar a Mestalla i fruir d´una llarga prèvia amb els amics.
Personalment, em negue a donar per vàlida la versió de Tebas. Lo pitjor és que molts valencianistes s´han cregut este relat sense qüestionar-lo ni lo més mínim. Han fet seu este marc mental absolutament madrilenyiste.
La gent que estava eixe dia pels voltants de taquilles fa eixa rebuda entre l´eufòria general d´un context molt concret (si el VCF haguera anat malament en Lliga, no hauríem passat eixa vergonya). És una mescla (molt valenciana, agrade o no) de curiositat, d´ebrietat, d´hedonisme i de protocol de bones intencions. Entre la confusió, u, amb pot de cervesa d´euro en la mà, emet un so gutural: “Lim, Lim…!”
Eixes imàtgens són tot lo contrari del racisme amb el que insulta Meriton. Quan Vicent Chilet encunyà en 2010 lo de club berlanguià, segur que no imaginava una plasmació tan propera i visual del concepte. De totes formes, no malinterpretem com fa Tebas, que, per interessos espuris, aprofita el parany de la sinècdoque, eixa figura literària que pren la part pel tot.
Els que aclamaren a Lim no són l´afició valencianista. Són una part de l´afició del nostre club. No estàvem donant-li la benvinguda, per exemple, els que portem més de dos dècades seguint els partits drets. No va estar tampoc la resta d´eixa majoria de valencianistes conscienciats, els fidels que respecten la història del nostre club i no toleren les ofenses.
Continuant amb la refutació de la veritat oficial sobre l´arribada triomfal de Lim, afirme que no van existir grans manifestacions per a exigir la seua compra. Que cadascú els interprete a la seua manera, però aquells actes de suport no són representatius del valencianisme. I pose un exemple més que sustenta l´argumentació que estic donant. Quantes pancartes es van vore demanant que Peter Lim comprara el VCF? Prop de 5? Comparem amb totes les accions reivindicatives de l´actual moviment popular per la llibertat del VCF (en un context de pandèmia)? No hi han més preguntes, senyoria…
Aixina que no donem per bo que el segrest per part de Meriton va ser un desig de les masses valencianistes perquè estarem jugant amb els marcs mentals de l´enemic. Sí va ser una operació d´enorme pressió mediàtica i d´interessos aliens al VCF per a fer assimilar a la parròquia que no hi havien més solucions. Per això, de la mateixa manera que no van desplegar-se grans concentracions populars favorables a caure en les urpes de Lim, tampoc van destacar les manifestacions contràries (no passàrem de ser testimonials…).
La clau de tot este procés va dependre d´afonar l´autoestima dels valencianistes i convéncer-nos, tractant-nos com a menors d´edat, que no som capaços de salvar el nostre club. Comprenc els que ara se senten enganyats. Ningú va explicitar-los l´abast de la martingala, sinó un futur tan rosat que qui el posara en dubte era sentenciat automàticament com a antivalencianiste.
I, després de la sociologia de l´infaust moment, toca l´autocrítica. No li reste gens de gravetat a la benvinguda marshalliana a Lim. Mai s´ha de celebrar vendre el teu club. És, en sí mateix, un vergonyant gest d´autohumiliació. En cap cas expia el nostre fracàs com a afició.
Pantomimes com esta tenen conseqüències. La primera: que podem creure-nos-les. La segona: que els nostres enemics les usen per a soscavar la nostra reputació. Fem, per tant, propòsit d´esmena. Per a passar fulla, primer s´ha de llegir-la. I la benvinguda a Lim ja forma part del museu de la infàmia del valencianisme. Compartix espai amb altres moments ignominiosos de la nostra història recent: el “¡Cúper vete ya!”, els xiulits a Ortí en la presentació, el besamans a Anil Kumar…
Només podrem superar tots eixos moments que voldríem amagar per sempre si som capaços d´aprendre dels errors comesos. Es tracta de posar el VCF sempre per davant de lo personal o lo passatger. Per això, contra l´anatomia d´eixe instant de frivolitat, contrapose, en la foto, la d´un altre, pràcticament contemporani seu, de dignitat. D´estes cendres i de moltes altres, hi ha futur per al VCF. Amunt!
Simón Alegre (soci del Valencia C. F.)
Entrades
