Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elvira Roda Llorca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elvira Roda Llorca. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de juliol del 2018

ULTIMES VESPRADES A MESTALLA 10 ANYS


Hui és un dia feliç, molt feliç.

Hui compleix 10 anys un projecte nascut des del sentiment i l'amor al nostre València.

Segurament, quan va nàixer este blog, tal dia com hui al 2008, quan tot feia pensar que el trasllat al nou estadi era inminent, ningú podia imaginar que una dècada després este quadern de bitàcora del valencianisme, anava a estar viu, amb 373 entrades i encara teníem com a llar el vell i entranyable Mestalla.

Per a qui no ens conega, direm que el col·lectiu "Últimes vesprades a Mestalla" reunix a una sèrie d'aficionats, amb unes preocupacions que van molt més enllà de la marxa de l'equip, els resultats, les classificacions o els problemes societaris que envolten el dia a dia de l'entitat. 

Fruit de l'interès per la història del club i pels seus vincles amb la societat valenciana i valencianista sempre hem donat suport a les diferents accions culturals i de defensa del patrimoni històric que des del club o la seua Fundació s'han realitzat. Al mateix temps, hem dut a terme iniciatives culturals i solidàries com l'edició de dos llibres a favor d'Elvira Roda, néta de José Llorca, un dels fundadors del club, qui pateix Sensibilitat Química Múltiple (SQM), una rara malaltia no reconeguda per la sanitat pública i reivindicacions històriques per  tractar de dignificar el passat del nostre club com la restitució de Josep Rodríguez Tortajada com a president del club o la darrera amb l'objectiu de tornar al nom primigeni de l'entitat: València Football Club. 

Modestament, creguem que totes estes iniciatives fan gran al club, ajuden a construir el seu relat i ajuden a reafirmar el sentiment de pertanyença, que va molt més enllà dels resultats, les planificacions esportives o la propietat accionarial.

Per últim, no podem acabar sense donar les gràcies a totes les persones que han participat en esta aventura. A tots els autors que ens han cedit textos, als nostres seguidors i a tots els que han participat de les nostres iniciatives, motivades única i exclusivament per l'amor al nostre club i amb l'objectiu de fer-lo cada vegada més gran i orgullós del seu patrimoni històric, cultural i material.


Moltes gràcies a tots.
Amunt València!!!


                                                  
   Últimes vesprades a Mestalla.

dissabte, 19 de setembre del 2015

Gràcies, Matador...

·
·
Fa pocs dies, els membres d'Últimes vesprades a Mestalla aconseguirem donar-li al gran Mario Kempes un exemplar del llibre que editarem gràcies al València CF, la seua Fundació i l'editorial Carena i en el qual ell va col·laborar escrivint l'epíleg.

El llibre, amb el mateix nom que el nostre blog, es va editar amb l'objectiu d'ajudar a Elvira Roda, afectada per la Sensibilitat Química Multiple (SQM).

Des d'ací volem agrair al nostre "Matador" la seua amabilitat i generositat.

Gràcies, Mario!


últimes vesprades a Mestalla
·

dimarts, 2 de desembre del 2014

Una camiseta de Kempes per Elvira Roda


·


Els seguidors d’Últimes vesprades a Mestalla ja coneixeu el nostre compromís amb la causa d’Elvira Roda, la “chica burbuja”, la jove valenciana afectada per la Sensibilitat Química Múltiple. La nostra vinculació amb esta causa naix de la proximitat personal d'alguns dels nostres col·laboradors amb la família d'Elvira. Però, a banda d'eixa amistat, hi ha un fet en la vida d'Elvira Roda que la relaciona d'una manera molt especial amb el València CF: Elvira Roda Llorca és néta de José Llorca Rodríguez, un dels socis fundadors del nostre club en aquella reunió al Bar Torino en març de 1919.

Com recordareu, el nostre llibre Últimes vesprades a Mestalla va ser publicat gracies a la participació del propi València CF, que va córrer amb les despeses de la seua publicació fent possible que els beneficis íntegres de la seua venda anaren a benefici de la causa d’Elvira. Açò va ser possible gràcies a la col·laboració de Carena Editors, la implicació directa de Manuel Llorente i Jordi Bruixola, aleshores president i cap de relacions institucionals del Valencia CF, i la participació en el llibre de Rafa Benítez i Mario Alberto Kempes, en el pròleg i l’epíleg respectivament.

Hui presentem una nova iniciativa de suport a la causa d’Elvira Roda, una iniciativa meravellosa sorgida de la col·laboració d’un valencianista en el nostre blog. En juliol de 2014 publicarem un magnífic post de Santi Fernández titulat Una pierna vendada y una sonrisa on compartia una deliciosa història personal vinculada a la figura de Mario Kempes, que finalitzava amb l’obsequi a Santi per part del Matador d’una camiseta de la selecció argentina firmada per ell mateix.

Santi Fernández, en un gest que li volem agrair públicament malgrat la seua insistència en mantindre’s en un segon pla, ha tingut la enorme generositat de donar eixa camiseta signada que li va regalar Mario Kempes a la causa d’Elvira Roda, amb l’objectiu de millorar les seues condicions de vida en la seua batalla quotidiana contra la SQM.

Els qui formem Últimes vesprades a Mestalla no podíem més que replegar el guant llançat per Santi i, en coordinació amb la pròpia Elvira Roda i la seua família, anem a organitzar el procés de conversió en ajuda a Elvira d’eixe magnífic regal.

Amb eixe fi s’ha creat un grup d’ajuda a Elvira Roda en la plataforma de micro donacions Teaming. Teaming és una iniciativa solidària que va nàixer l’any 1998 i que ajuda diverses causes mitjançant micro donacions d’un euro: tots els que s’incorporen a un grup de Teaming donen 1€ al mes a la causa o causes a la que donen suport. La direcció del grup de Teaming de suport a Elvira Roda és www.teaming.net/helpelvira

Hem decidit crear un grup Teaming en lloc de fer una subhasta per dos raons principals. D’una banda donar l’oportunitat a tots a poder tindre un regal tan especial independentment de la seua capacitat econòmica. D’altra banda, perquè pensem que és una plataforma que pot ajudar a millorar les condicions de vida d’Elvira d’una manera sostinguda en el temps sense que signifique un esforç econòmic gran per als que participen: ens agradaria que la major part dels que vos apunteu per al sorteig vullgueu continuar recolzant Elvira amb 1€ al mes una vegada es faça el sorteig de la camiseta.

La camiseta signada per Mario Kempes i donada per Santi Fernández a esta causa es sortejarà entre aquells que estiguin inscrits al grup Teaming Help Elvira! a data de 31 de gener de 2015. El mecanisme exacte i la data del sorteig està encara per definir perquè volem buscar la implicació de diferents actors rellevants del valencianisme. De tot el que anem avançant vos mantindrem puntualment informats tant a través del blog com de la web de Teaming.

Des d’ací animar-vos a participar en la iniciativa i a donar-li tota la difusió possible. És una oportunitat magnífica per demostrar la força i la solidaritat del valencianisme. Apunteu-vos i ajudeu a que s’apunten tots aquells que penseu que voldrien col·laborar amb esta bona causa.



últimes vesprades a Mestalla
·

diumenge, 21 d’abril del 2013

Carta a Rafa Benítez d'Elvira Roda

·
Hui publiquem la carta escrita per Elvira Roda que membres d'Últimes vesprades a Mestalla tingueren ocasió d'entregar a Rafa Benítez, juntament amb un exemplar del nostre llibre, en agraiment per la seua participació en la nostra iniciativa escrivint el pròleg.
·
·


Valencia 04 de abril de 2013

Para Rafa Benítez y su familia

Muchísimas gracias por su apoyo. Quisiera poder escribir la carta que se merece, pero escribo esto a tandas porque estos días me encuentro regular de fuerzas físicas (cabeza aturdida). 

Muchísimas gracias por su tiempo. Es muy importante para mí que usted haya podido participar de este libro y darle ese encanto. 

Además por supuesto, agradecerle esos maravillosos años que nos pudo regalar de un equipo en todo su esplendor. (He de confesar que tuve que leer sus líneas en distintas tandas porque me saltaban las lágrimas). Realmente fueron increíbles tantos momentos… Creo que a estas alturas usted ya puede percibir ese feedback de felicidad que trajo a esta ciudad… y es que fue tan grande su labor, tan inolvidable, nos devolvió tanta ilusión… era esa alegría que inundaba Mestalla y se trasladaba a nuestros hogares, nos acompañaba luego a cada uno en nuestros trabajos, en nuestra vida diaria… algo había cambiado, era más fácil sonreír, era más fácil creer que eso y tantas cosas si eran posibles… Ya ve, gracias a Usted Valencia entera respiraba de otra manera… 

Creo que los seguidores de ese renovado Valencia CF, interiorizamos esos saltos de entusiasmo de… de haberlo conseguido… y del campo lo trasladábamos a nuestros momentos personales cotidianos difíciles… y éramos más capaces de afrontarlos y seguir adelante, era más seguridad, confianza… Si, está claro que habían días de sufrir pero teníamos la sensación de que podían ser más esos días de pequeñas victorias resultado de la ilusión, esfuerzo trabajo bien hecho,…y además ya podían ser realidad las grandes victorias.
Cómo no vamos a alegrarnos tantísimo cada vez que vengan a esta ciudad usted y su familia, usted se merece el mejor homenaje y aplauso pero lo más valioso que tiene aquí es el cariño de los valencianos que se quedó ya grabado por esa felicidad inolvidable. 

Para que comprenda mejor lo que supuso su labor, recuerdo un día de lluvia un partido Valencia –Barça, tarde gris, fría, desapacible… fui sola con el pase de mi hermano. Partido de sufrir… y derrota….Recuerdo bajar aquella rampa en espiral pensando: “qué sentimiento se nos queda a los seguidores de este equipo, de derrota de tristeza…los que hemos venido hasta aquí con este frio y lluvia nos vamos tan apesadumbrados… ¿Cuándo nos dará alegrías de verdad este equipo,… si mi abuelo estuviera aquí también estaría de chafón… menos mal que no ha venido mí hermano hoy ,menos mal…”. Recuerdo muy bien aquellos pensamientos y lo que significo el cambio con Rafa Benítez, que el sol regresara, y que esos campos se bajara con ilusión, con emoción,… creo que nos sentíamos capaces fuertes,… Gracias. 

Ahora, después de estos años, a todo le encuentro mayor y mejor sentido. Aquellos momentos de felicidad de saltos y abrazos a mis padres a mi hermano a mis amigos cuando celebrábamos un gol…, me dan fuerzas (para seguir adelante, para poder volver a hacerlo algún día), y me hacen sonreír,… la huella está ahí .
Me han pedido que le escriba unas líneas comentándole como estoy y esto me cuesta. Prefiero hablar de su obra, en el futbol. Intentaré ser breve. 

Esto me vino de repente, hace más de nueve años. Yo era muy activa y me gustaba implicarme en distintas cosas. En fin de repente todo cambio. Fue difícil entender y aceptar… no poder estar con los amigos, no poder trabajar, de repente depender para todo de los demás, no poder estar con la familia y tener que ir a vivir sola y aislada… porque una fragancia, de jabón, de aseo personal… era una barrera química que nos separaba… Sinceramente lo que peor lleve fue no poder ver ni siquiera los ojos de mi madre, ni poder sentirla cerca cuando más la necesitaba (estuve dos años con las corneas muy dañadas y a oscuras), Hubo momentos muy complicados y esto no me gusta recordarlo pero ahora me esfuerzo en intentar trasmitirle algo, para que comprenda que los años han sido difíciles con tropiezos pero esas pequeñas sencillas victorias diarias nos dan empuje. Quizás en algún lugar de mi interior creo firmemente que igual que esta pesadilla llego de repente un día, igual un día llegue que se haya ido otra vez así, casi de repente.
Esto es un poco complicado, hay días más fáciles que otros. Intento mantener la perspectiva, intento mantener en mi mente y corazón ser feliz cada día con lo que sí puedo hacer y los momentos tesoro, que sí puedo compartir con unas distancias y limitaciones con los que más quiero, también sueño en poder hacer pequeños y humildes gestos en un futuro (, poder ayudar a otros enfermos de S.Q.M.), cada día intento apuntar breves notas de cosas que quisiera hacer para ayudar, pero básicamente mi motor es poder llegar a estar con quienes quiero. Lo que peor sigo llevando es que siento a mis padres , hermano , familia y entorno agotados de esta situación…, estamos nueve años ya desde que me puse mal y ver a quienes quiero sufrir por mí no lo llevo bien. 

Cuando hice un tratamiento en EEUU, en el 2007 mejore mucho, fue un gran empujón, al no continuar con el tratamiento a mi vuelta a Valencia empeoré, desde el 2009 y gracias a la ayuda de todos los de alrededor, estoy cada año un poquito mejor, gracias a que puedo llevar un tratamiento de sueros, vitaminas, minerales, aminoácidos,… etc, etc, no es lo mismo que en una clínica especializada, pero es lo que puedo hacer aquí. …y resulta muy caro, ahora estoy pendiente de la operación de un mioma, que por mi estado de anemia aún no me pueden realizar, después querría ir a una clínica especializada si me siguen ayudando quizás pueda ser.
Al ser la Sensibilidad Química Múltiple una enfermedad ambiental nueva la Administración Pública, no ofrece ninguna asistencia ni protección por total desconocimiento o por falta de voluntad. 

Me siento muy afortunada por toda la gente que me quiere y me arropa pero viviendo sola en esta casa me siento que no correspondo inspirando alegría porque cuando pasan por delante de casa miran las personas con semblante triste y me da mucha pena. Quisiera poder estar bien y poder trasmitir alegría lo primero y a la vez ayudar. Y esto es tan lento, y tan eterno que parece que no acaba nunca, lo mejor es no pararme a pensar… es difícil de explicar… 

En fin termino con lo importante aquí, muchas, muchas gracias, por estar ahí, por su apoyo, el de usted y el de su familia. Es inmenso para mí. 

Y me quedo con esa imagen de todos sonriendo y esos abrazos en esos momentos maravillosos de celebraciones en Mestalla, con la música de “We are the champions”, o del Libro de la selva oso Balu, con esa música sonando en el campo, y todos los corazones compartiendo ese sentir. Gracias. 

Siento haberme extendido, tengo la cabeza aturdida, me cuesta concretar. 

Un abrazo muy fuerte para usted Rafa Benítez, para su mujer y su familia.


Elvira Roda Llorca
Aficionada al Valencia CF
Afectada por el síndrome de la Sensibilidad Química Múltiple
·

dimarts, 9 d’abril del 2013

Gracias, gracias y mil gracias

·
·
Muchos son los sentimientos y las emociones que algunos de los integrantes de este blog, convertidos ya en algo más que amigos, hemos tenido la oportunidad de vivir este pasado fin de semana en Londres.

El principal motivo de nuestro viaje no era otro que el agradecerle personalmente a Rafa Benítez su participación en el proyecto editorial que se materializó en el libro destinado a recaudar fondos para tratar de ayudar a Elvira Roda y a su familia y que tan buena acogida ha tenido.

Después de presenciar la victoria del Chelsea, tuvimos la ocasión de compartir unos momentos con Rafa y su cuerpo técnico en el mismísimo “box” del entrenador en los vestuarios de Stamford Bridge.

Juan Mata, conocedor del motivo de nuestra visita, se unió a nosotros y también se mostró dispuesto a participar en futuras acciones solidarias destinadas a recaudar fondos para la causa de Elvira.


Tuvimos ocasión de informarles de la delicada situación por la que atraviesa y tanto Rafa como Mata mostraron todo su apoyo y solidaridad con ella, con sus familiares y con los diferentes grupos de personas que de una manera u otra la ayudan.

Otro de los motivos de nuestra visita fue el entregarle a “nuestro entrenador” una carta escrita por la propia Elvira en la que le agradecía su implicación en este proyecto y le recordaba los momentos felices que vivió junto a todo el valencianismo mientras Rafa fue técnico de nuestro equipo.


No podemos finalizar estas breves líneas sin nombrar a otra persona importante en el equipo de trabajo de Rafa Benítez, Juan Francisco Sánchez, verdadero nexo de unión entre los miembros de Últimes vesprades a Mestalla y Rafa, sin su colaboración nada de esto hubiera sido posible.

Gracias Rafa por las alegrías y los títulos que nos diste como entrenador, pero por encima de todo gracias por como eres como persona, por tu generosidad, tu amabilidad y tu solidaridad. Te lo dijimos y ahora te los repetimos, por muchos motivos, Valencia siempre será tu casa.


AMUNT!!!!


Josep, Myriam, José Miguel y Jorge 
Socios del Valencia CF 
·

dijous, 10 de gener del 2013

Carta de Carmel Roda Llorca, germà d'Elvira Roda Llorca



Hui tenim el gust de publicar el text que Carmel Roda, germà d'Elvira Roda, va escriure per al nostre llibre "Últimes vesprades a Mestalla". 



En homenatge, en testimoni de coratge i agraïment:
Amunt!


En agraïment voldria encetar estes paraules. A tots els qui heu fet possible este llibre i haveu volgut fer-lo instrument d’ajuda a Elvira Roda Llorca, ma germana, més coneguda com a “xica bambolla o chica burbuja de València”.

Elvira és una jove valenciana de 37 anys que patix en grau extrem una malaltia denominada Sensibilitat Química Múltiple (SQM), que des de fa vora 9 anys l’ha anant aïllant de tot: treball, amistats… i fins i tot de la seua família. Elvira no tolera multitud d’agents químics que a la resta de gent no ens afecten en el nostre quefer diari. I això fa que la seua vida siga la de una lluita constant per la supervivència i una fugida continuada de moltíssims perills que van des d’un perfum, a una fumigació, a un detergent, o un xampú… A més, en tractar-se d’una malaltia no reconeguda encara pel sistema sanitari públic, queda abandonada diàriament de tota ajuda pública sanitària i assistencial, i ha de lluitar a soles junt a la seua gent per a sobreviure.

Gràcies per deixar fer-me ressò de la seua situació de necessitat, però també del seu coratge. Voldria transmetre-vos tota la seua força i espenta. Elvira és un testimoni constant i permanent de ganes de viure. No li agrada el més mínim donar pena, i tan sols pensa en millorar-se el omés prompte possible per a posar a disposició de malalts com ella tota la seua experiència, per tal de fer-los el camí més fàcil i més curt cap a la seua millora. Per tant, tota la vostra ajuda en donar a conèixer les circumstàncies de la seua situació en este llibre es un pas més cap a la seua recuperació i per a trencar entre tots la seua bambolla d’aïllament i abandonament. Gràcies a la vostra ajuda ella podrà ajudar a molts malalts com ella de SQM a lluitar per una vida més digna i millor.

I al fil del València FC, tal volta a Elvira, la seua capacitat de lluita li vinga de sang, ja que un dels seus iaios, José Llorca Rodríguez, fon un home ple d’espenta, de coratge i d’il·lusió... i fundador del València FC. Gràcies també per poder aprofitar estes pàgines per a fer un xicotet i particular homenatge al nostre iaio.

Desconec quasi tot de mon iaio, ma mare (la seua filla) també. Va nàixer en 1904 i en 1919, als seus 15 anys, va estar al front de la fundació del club, de la qual estic convençut que sense ell no hi haguera segut possible. Caldria que es revisara rigorosament la figura d’este gran home, tant en allò referent al nostre club com també en moltes més vessants, a qui com a molts la Guerra Civil va truncar la vida, canviant-li-la per complet. A penes ningú sap (o millor, ningú apenes ha fet públic) no res dels seus mèrits, principalment d’abans de la Guerra. Però fins a eixe moment al menys el meu iaio es va dedicar apassionadament a moltes activitats a més de cofundar el València FC i dedicar-se a ell en cor i ànima.

Va cursar la carrera de Filosofia i Lletres que li valgué el seu ingrés a l’Ajuntament de València en la secció d’Arxius i Museus. Des d’esta posició va ser pioner i va estar al front de l’arqueologia valenciana (per cert, fon defensor de la fundació ibera i no romana de la ciutat de València), i del Museu d’Etnologia de València. Militant blasquiste i valencianiste, fotògraf, pintor, i periodiste multifacètic. Va treballar en diversos periòdics esportius de València i com a corresponsal per a premsa forastera tant espanyola com internacional, i arribà a ser redactor en cap del diari El Pueblo i corresponsal de l’agència United Press. Molts dels seus escrits i cròniques figuraven signades amb el pseudònim de “Kritic” en allò esportiu, i com a “Guillem Sorolla” (nom del famós cap agermanat valencià) en allò extra deportiu.

Creguem que va pertànyer a un dels primers clubs de futbol de la ciutat anterior al València FC. També tenim entés que va organitzar la primera Volta a Peu i la primera Volta Ciclista de València, i també va estar al capdavant de la introducció del hockey en la nostra terra, gràcies a aconseguir el patrocini dels diaris on treballava. Va pertànyer a una lògia maçònica, on era conegut com Guillem Sorolla, i va ser promotor de projectes d’infraestructures com el del ferrocarril exprés València-Madrid per Conca, i un gran i enorme i llarg etcètera...

Es casa el 14 de desembre de 1935. La seua esposa, Elvira Ortega Baeza, és filla d’un treballador i prestigiós comerciant, membre del partit blasquista i vicepresident de la Diputació de València, En Tomás Ortega. El seu avenir és molt esperançador: funcionari municipal, redactor de El Pueblo, membre d’un bufete a càrrec de grans projectes d’infraestructures... Però el 18 de juliol de 1936 irrumpix la Guerra Civil i tot s’afonà. Quasi tot això s’ho endú la guerra, on el pobre home primer quasi és afusellat pel bàndol republicà, i després ha de passar un tribunal de depuració per part del bàndol nacional.

La família es refugia en la casa de la Malva-rosa (prop de la sèquia de Vera, seguint l’estela de Blasco Ibáñez), relativament apartada de la ciutat on consideraven podien estar més segurs (just la mateixa casa on ara es refugia ma germana). Però en un trajecte de València a Alboraia el confonen per “vestir” a la manera feixista (d’alguns se n’havien amagat en la zona de la paperera) i uns milicians el detenen, junt al seu sogre, i els porten davant d’un Comitè (vulgo comissaria o checa) on tingueren la fortuna de trobar un ex-militant del Partit Republicà Autonomista que havia abraçat el bàndol revolucionari, que intercedix per ells. Cal dir ací que els membres del Partit Republicà Autonomista van ser perseguits durant la guerra pels “rojos” i en acabant la guerra pels “azules”. Per tal motiu Pepe Llorca Rodríguez va ser “depurado” (expulsat) de l’Ajuntament. A més, certs líders maçons per a salvar-se van fer entrega a Franco d’un registre d’afiliats a distintes lògies, raó per la qual el nostre iaio també fon jutjat i condemnat pel conegut “Tribunal contra la Masoneria y el Comunismo” que l’imposà 12 anys i un dia de reclusió i inhabilitació absoluta. La pena de presó queda en suspensió gràcies a la intervenció d’un jesuïta però no la de inhabilitació, de manera que quedà confirmada la depuració.

Per tot açò en acabar la guerra passà a un segon terme en tot, adaptant-se a les circumstàncies però sense renunciar en el seu interior a les seues conviccions. El València FC va estar present des de la seua fundació en tota la seua vida fins al final, acudint puntualment a les oficines del club a fer humilment mil i una tasques. El seu treball constant i meticulós escrivint les memòries de les temporades del club segurament ha sigut fonamentals per a escriure la història del València FC. Va faltar el 2 de juliol de 1978, acabada la lliga, de manera que els jugadors no pogueren lluir el braçalet de dol.

En homenatge a mon iaio Pepe, que per ell ma germana i jo som valencianistes. En reconeixement a ma germana, pel seu coratge i lluita, esperant tornar-la a vore tan feliç com en aquella final de la Copa, en Sevilla, on poguérem anar junts. En agraïment de tots els qui l’ajuden.
Amunt!


Carmel Roda i Llorca
Soci del València CF 
Germà d'Elvira Roda, afectada por el síndrome de la Sensibilidad Química Múltiple
·

dilluns, 10 de desembre del 2012

Agradecimiento

·
Amb motiu de la eixida a la venda del llibre Últimes vesprades a Mestalla, amb textos del nostre blog, tenim la satisfacció de publicar hui el text que ha escrit Elvira Roda Llorca, "la chica burbuja". Recordem que tots els beneficis de la venda del llibre es destinaran a donar suport a la seua lluita contra la síndrome de la Sensibilitat Química Múltiple, i que esta iniciativa ha estat possible gràcies a participació del València CF i la Fundació València CF, que han sufragat la edició, i a l'editorial Carena.
·
Elvira Roda (a l'esquerra en la foto) amb unba amiga 
en la final de Copa del Rei disputada entre el València CF i l'Atlético de Madrid 
a l'Estadio de La Cartuja de Sevilla el 26 de juny de 1999. 
·
 ·
Alejandro, Carolina, Isabel, Josep y todos los que habéis colaborado.


Agradezco muchísimo vuestro gran esfuerzo para conseguir que este libro salga a la luz, os doy gracias por intentar ayudarme a dejar atrás esta enfermedad, este aislamiento que durante años me ha tenido apartada de las personas y acontecimientos más queridos.

También quiero agradecer de un modo muy especial al Valencia CF, a la Fundació València CF y a la editorial Carena su desinteresada colaboración: sin ella no hubiera sido posible hacer realidad esta iniciativa.

Como este libro se dedica al Valencia CF os diré que desde muy pequeña, no solo por mi abuelo sino por toda mi familia, he sentido como mío este equipo. Son tantos recuerdos compartidos con los más queridos en torno a este Valencia CF... Quizás uno de los mejores la final de la Copa del Rey en Sevilla, donde fui con mi hermano y amigos: recuerdo que pinté a alguno que otro la cara en aquel viaje de tren... Fue un día tan lleno de júbilo, de emoción... Luego en el estadio los saltos, los besos, los abrazos... Tan cerca de quienes yo quería, tan fácil y tan felices...

Ahora quizás creo entender mejor el propósito de aquellos hombres que junto a mí abuelo, quisieron hacer realidad algo que sería más que un equipo, mucho más que un club: un grupo humano que fomentara los mejores principios. Creo que sentían de verdad que aquello con lo que soñaban y trabajaban en crear día a día era en verdad una buena razón para compartir más y mejor la vida con las personas que más quieres y exaltar esos valores humanos: compañerismo, generosidad, esfuerzo, entrega, unión, amistad...

Supongo que el balón y el juego era una excusa para despertar la pasión en nuestros corazones y compartir en familia y amigos un todo.

Doy gracias al Valencia por existir y a esos hombres que lo hicieron posible y a los que hasta hoy continúan para que siga esa esencia.

Estos años supongo que aprendí a priorizar ciertas cosas y a restar importancia a tantas. Parece que con tantos problemas en el mundo... hay tantas cosas sin sentido...

Estos años que viví en soledad mi cabeza y corazón lo ocupaban personas con problemas... y es curioso que, ya quedando tan lejos aquellos días en los que podía entrar al estadio, cuando escuchaba de lejos gritar "gol" en la calle, mientras yo respiraba cerca de la orilla del mar, me seguía alegrando como si el tiempo no hubiera pasado.

Por unos instantes ese "gol" me emocionaba porque me recordaba a cuando saltaba, reía o abrazaba a los míos. Son esos instantes que llevan a recuerdos del corazón que te ligan a otros más profundos y tan cargados de felicidad que es increíble, porque te mueve tanto, te reactiva tanto te dan tantas ganas de vivir...

Ahora sé que el propósito de mi abuelo y aquellos hombres se cumplió y se cumple cada día en cuanto a compartir el amor.

Lo dicho, mil gracias al Valencia CF y a todos los que lo hacéis realidad. Gracias por tantos momentos dulces y felices.

Gracias a todos los que estáis ahí y me ayudáis. Repito gracias por emplear tantísimo tiempo, tantísima dedicación, por demostrarme tanto y tan bien vuestro cariño. Vuestro libro es un gran regalo y vuestro mérito increíble.

Gracias también por dar a conocer mi enfermedad, la Sensibilidad Química Múltiple, enfermedad nueva, emergente, y ojala que con los esfuerzos de todos sea reconocida y tratada en España por la Sanidad Pública, como medida urgente de justicia y necesidad para los enfermos que la sufren.


Elvira Roda Llorca
Aficionada al Valencia CF
Afectada por el síndrome de la Sensibilidad Química Múltiple

dilluns, 25 de juliol del 2011

Recolzem Elvira Roda

··

Estimats amics,

El post de hui ens haguera agradat haver de publicar-lo mai però, per desgràcia, ens vegem obligats a fer-ho.

Com podeu vore al banner lateral del nostre blog, des d’últimes vesprades a Mestalla donem suport a la causa d'Elvira Roda Llorca, la jove valenciana afectada per la síndrome de la Sensibilitat Química Múltiple, coneguda a través dels mitjans de comunicació com "la chica burbuja".

La nostra vinculació amb esta causa naix de la proximitat personal d'alguns dels nostres col·laboradors amb la família d'Elvira. Però, a banda d'eixa amistad, hi ha un fet en la vida d'Elvira Roda que la relaciona d'una manera molt especial amb el València CF: Elvira Roda Llorca és néta de José Llorca Rodríguez, un dels socis fundadors del nostre club en aquella reunió al Bar Torino en març de 1919.

Davant un cas com este ens heu de permetre la llibertat de dir les coses clarament, tal com són, i el fet és que la seua situació es fa cada dia més difícil, fins arribar a un punt pràcticament insostenible. A més de a les complicacions pròpies de la malaltia, Elvira i la seua família han de fer front a la falta de reconeixement de la SQM per part del sistema públic de salut, fet que es traduïx en una absoluta falta d'ajuda pública i una absència total de protocols sanitaris en situacions d'emergència.

Per si tot això fora poc, fets com l'enderroc d'una casa veïna a la que, per proximitat a l'aire pur de la platja, actualment ocupa Elvira a la Patacona, o les campanyes de fumigació de l'Ajuntament d'Alboraia (que s'ha mostrat impermeable a les protestes i apel·lacions de la família contra la utilització de productes catalogats com no aptes per a ús en zones urbanes), no han fet més que agreujar la situació i obligar la família i el seu entorn a afrontar una interminable batalla quotidiana que no els permet focalitzar els seus esforços en la consecució dels recursos necessaris per proporcionar Elvira el tractament que possibilite la seua curació.

Tot açò, com podeu imaginar, ha significat un desgast personal, familiar i econòmic molt fort per a l'entorn d'Elvira, fins arribar al moment actual, on està resultant cada volta més difícil poder mantindre de les condicions materials necessàries per a la bona salut d'Elvira.

És per això que ens dirigim a vosaltres, per demanar-vos ajuda obertament, de tot cor i amb tota la força possible. Vos demanem que, en la mesura de les pròpies possibilitats, vos afegiu al grup de persones que amb les seues aportacions econòmiques fan possible el dia a dia d'una persona que està afrontant una situació tan difícil.

Amb esta campanya, des d’últimes vesprades a Mestalla ens plantegem l’objectiu de contribuir a consolidar un grup de persones el més ample possible que estiguen en disposició de realitzar una aportació econòmica mensual, no importa la quantitat, de manera que permeta a l'entorn d'Elvira disposar d'una base econòmica de certa solidesa amb la que poder assegurar les condicions mínimes per a la subsistència segura d'Elvira, evitant en la mesura del possible les temudes i violentes crisis de salut que provoca la malaltia.

El nostre paper només és d’altaveu, de manera que totes les ajudes s’hauran de canalitzar directament a través del compte bancari del qual és titular la pròpia Elvira, que mostrem a continuació:

Estimados amigos,

El post de hoy nos hubiera gustado no tener que publicarlo nunca sin embargo, por desgracia, nos veamos obligados a hacerlo.

Como podeis ver en el banner lateral de nuestro blog, desde últimes vesprades a Mestalla apoyamos la causa de Elvira Roda Llorca, la joven valenciana afectada por el síndrome de la Sensibilidad Química Múltiple, conocida a través de los medios de comunicación como "la chica burbuja".

Nuestra vinculación con esta causa nace en la proximidad personal de algunos de nuestros colaboradores con la familia de Elvira. Pero, aparte de esa amistad, hay un hecho en la vida de Elvira Roda que la relaciona de una manera muy especial con el Valencia CF: Elvira Roda Llorca es nieta de José Llorca Rodríguez, uno de los socios fundadores de nuestro club en aquella reunión en el Bar Torino en marzo de 1919.

Ante un caso como este nos debéis permitir la libertad de decir las cosas claramente, tal como son, y la realidad es que su situación se hace cada día más difícil, hasta llegar a un punto prácticamente insostenible. Además de a las complicaciones propias de la enfermedad, Elvira y su familia deben hacer frente a la falta de reconocimiento de la SQM por parte del sistema público de salud, hecho que se traduce en una absoluta falta de ayuda pública y una ausencia total de protocolos sanitarios en situaciones de emergencia.

Por sí todo eso fuera poco, hechos como el derribo de una casa vecina a la que, por proximidad al aire puro de la playa, actualmente ocupa Elvira en la Patacona, o las campañas de fumigación del Ayuntamiento de Alboraia (que se ha mostrado impermeable a las protestas y apelaciones de la familia contra el empleo de productos catalogados como no aptos para uso en zonas urbanas), no han hecho más que agravar la situación y obligar la familia y su entorno a afrontar una interminable batalla cotidiana que no les permite enfocar sus esfuerzos en la consecución de los recursos necesarios para proporcionar a Elvira el tratamiento que posibilite su curación.

Todo esto, como podéis imaginar, representa un desgaste personal, familiar y económico muy fuerte para el entorno a Elvira, hasta llegar al momento actual, donde está resultando cada vez más difícil poder mantener de las condiciones materiales necesarias para la buena salud de Elvira.

Es por eso que nos dirigimos a vosotros, para pediros ayuda abiertamente, de todo corazón y con toda la fuerza posible. Os pedimos que, en la medida de las propias posibilidades, os unais al grupo de personas que con sus aportaciones económicas hacen posible el día a día de una persona que está afrontando una situación muy difícil.

Con esta campaña, desde últimes vesprades a Mestalla nos planteamos el objetivo de contribuir a consolidar un grupo de personas lo más amplio posible que estén en disposición de realizar una aportación económica mensual, no importa la cantidad, de manera que permita al entorno a Elvira disponer de una base económica de cierta solidez con la que poder asegurar las condiciones mínimas para la subsistencia segura de Elvira, evitando en la medida del posible las temidas y violentas crisis de salud que provoca la enfermedad.

Nuestro papel solo es de altavoz, de manera que todas las ayudas se deberán canalizar directamente a través de la cuenta bancaria de la que es titular la propia Elvira, que mostramos a continuación:

Elvira Roda Llorca
0182 9553 34 0201532883


Al respecte de la situació d’Elvira podeu trobar més informació a les següents pàgines web, mantingudes per familiars i amics que tracten de traure a la llum el problema que estan afrontant:
En relación con la situación de Elvira podeis encontrar más información en las siguientes páginas web, mantenidas por familiares y amigos que tratan de sacar a la luz el problema que están afrontando:


Des d'últimes vesprades a Mestalla vos agraïm de manera infinita el vostre temps en llegir estes paraules, l’ajuda amb què pugueu col·laborar i, no menys important, que ens feu el favor de fer arribar, allà on estiga al vostre abast, el coneixement d'este cas i de la gran necessitat d'ajuda que precisa.

Atentament,

Desde últimes vesprades a Mestalla os agradecemos de manera infinita vuestro tiempo al leer estas palabras, la ayuda con que podáis colaborar y, algo no menos importante, que nos hagáis el favor de hacer llegar, allá donde esté a vuestro alcance, el conocimiento de este caso y la gran necesidad de ayuda que precisa.

Atentamente,


últimes vesprades a Mestalla
·
Video de programa "Conexión Samanta" de cuatro
al voltant del cas d'Elvira Roda i la SQM
·