“Hui què, forneret?”

·
"L'adolescència és l'única època en què aprenem alguna cosa"
Marcel Proust, A l'ombra de les noies en flor
·

 "¡Qué! ¡Silencio!". És difícil expressar com foren pronunciades eixes dos paraules, ara fa més de 30 anys, amb rara musicalitat i lleugera pausa entre que i silencio. Així m'ho ha fet saber Carmen des de sempre. Diria que quasi des que ens vam conèixer a la tardor de 1989, la temporada que el València va quedar subcampió de Lliga amb Espárrago a la banqueta.

Dos paraules i una anècdota intranscendent que li quedaren gravades des que les va escoltar al pallasset de la classe a una aula de l'antiga EGB, després d'una forta algaravia entre els xiquets que, de cop i volta, callaren tots alhora. Un segon, dos segons... I un alumne, el -¿trist?- pallasset de la classe trencava el silenci. I de nou, xiquets i xiquetes reien la gràcia, amb la inevitable impaciència i desassossec de la mestra, en vore que la classe li se n'anava de les mans. Corrien els primers anys de la dècada dels 80, coincidint amb aquell València prodigiós de Kempes, el gran Mario Alberto Kemps, Heysell...

Milantamil vegades he escoltat eixa anècdota. Així ha estat en cada ocasió que s'ha produït un silenci inesperat, un moment de calma, un mutis clamorós, el "ha pasado un ángel" dels castellans. Carmen ha recordat sempre sempre el "qué-silencio" d'una vesprada tediosa a l'escola. És curiós, però es altament probable que cap dels 30 xiquets de la classe, cap ni un, ni tan sols el propi alumne que la va pronunciar, s'enrecorde. De tan intranscendent.

A Carmen li fa gràcia l'anècdota del pallasset, tot i que ella va utilitzar la paraula gracioset. "A eixe xiquet li agradava molt el futbol, era molt graciós, sempre contant acudits i fent riure la classe".

Estos últims mesos tan negres per als aficionats al València m'han fet tornar a interessar-me pel meu equip, abandonat en els plecs més llunyans de la memòria. Estar tan avall de la classificació m'ha fet recordar el drama del que suposa un descens, per què per a mi, i els meus amics del poble, visquérem al 1986 un autèntic drama. El nostre equip en el pou de la segona divisió. Anys duríssims a l'institut, amb permanent lluita dialèctica improductiva amb els del Barça, molts, i els del Madrid, una miqueta menys.

Tenia en aquell moment, aproximadament, l'edat que tenen ara els meus fills majors. Els dos hui amb el passe del València i vivint en carn pròpia què suposa ser del València. He temut que passaren el que jo vaig sentir els dies del descens. És futbol, però jo em vaig quedar desolat. Així que, ara, he tornat a obrir els ulls a les planes esportives i alguna tertúlia radiofònica. Amb mesura i calma, i amb una certa distància, sí, i també amb un fort pessimisme.

En un viatge recent a Barcelona vaig devorar el número dedicat al València de la revista Panenka. Impossible resistir-se a aquella portada, ni a les signatures autores d'uns articles fabulosos. I, després, com en un joc d'espills, tot recordant unes paraules de l'amic Josep Bosch m'he capbussat fins les profunditats abissals de La balada del Bar Torino. En un oceà perillosíssim, mar inestable i inabastable.

Quin silenci, Déu, en acabar de llegir-lo. Quina buidor, quina ràbia, quina alegria, quins plors, quines errades, quins encerts, quants personatge, quantes persones estimades que hi reconeguem... Però, no sols els de l'autor, també els nostres. Per què les notes d’eixa balada són memòria també per al lector, on cada data, cada partit, cada nom o cada lloc hi he posat el meu record, el meu somni, el meu cor...

La primera vegada que vaig entrar a Mestalla tenia 15 anys. Era l’època de Paco Lloret a Antena 3 i les retransmissions d’Antonio Rubio a Radiocadena. Hi anàrem els amics des del poble amb tren, a la General de Peu, òbviament, a eixa edat no es podia anar a cap altre lloc. En eixir pel vomitori a la grada, encara molt buida, el cor va bategar. Açò és Mestalla, vaig mussitar. No imaginava que Pes Pérez anava a arruïnar la meua primera vegada. Perdérem injustament contra el Sevilla per errades arbitrals. Aquell any hi tornàrem més vegades. També contra l'Hèrcules, un dia de pluja abundant... Alfredo, Alfredo, cridàvem. Era l’any del maleït descens.

La setmana següent s'acabà tot. I em vaig quedar mut, com quan un estiu, de menut, anys abans, passejant pel Perelló agafat de la ma de ma iaio Daniel es va detindre a raonar amb un home, ja major, a qui vaig reconèixer immediatament, tot i ser la primera vegada que el veia. Però, no vaig gosar dir paraula. Ells xerraven de l’arròs i de les collites, i jo el mirava hipnòticament. "M'has conegut?, Saps qui sóc, xiquet?". I jo, res. Paralitzat i mut. M'allargà la mà i li vaig dir: "Vosté es Puchades, el futbolista". I esclataren a riure, de seguida, dels dos hòmens. Ma iaio, arrosser de Sueca, coneixia molt Puchades del poble, del casino, de fer barret ací i allà.

La xiqueta que fou Carmen, desinteressada completament pel futbol, en l’actualitat ens suporta com pot als quatre xicons de la casa. Recentment, ha vist per una tauleta de casa la portada de La balada... amb Kempes cridant després d'un gol. Impossible no reconèixer-lo amb la llarga cabellera negra al vent i tot seguit ha llegit el nom de l'autor i ha vist les fotos de les solapes i he hagut de mostrar-li la plana on parla de la primera revista del club, creada per Ramos Costa, qui personifica el fals mite del València blaver i conservador.

Són molts els que mai llegiren la revista del club entre 1977 i 1982, assegura l'autor del llibre, al mateix moment que anima a redescobrir-la. Una revista amb matisos –diu- de "club moderno y nada transnochado, más víctima del clima de la Transición que instigador de conflictos que finalmente, y por añadidura, le pasaron factura en el imaginario progresista de la ciudad y sus comarcas".

En aquella revista poc llegida, es lamenta l'autor, que potenciava el relat institucional en un moment on la "mística no estaba tan arraigada en la grada" hi tenia molt a dir Rafa Prats, pare de la xiqueta a qui li se va quedar de forma permanent aquell "que silencio" escolar pronunciat per un xiquet graciós i molt futboler, molt valencianista. Molt més que el periodista tot terreny Rafa Prats, mort en febrer de 2015. Quina paradoxa. Rafa, Prats, no ho era gens, futboler, però va treballar en la revista d'un club en un moment de grans canvis socials. Anys després, el pas per la revista del València fou per a Rafa Prats, primer biògraf de Max Aub, una etapa més en una llarga vida periodística, que havia girat ja cap a la cultura i l'art contemporani, cap a la seua immensa minoria, molts allunyats dels camps de futbol. Ell no es plegà al futbol modern, però sí que recordava anècdotes i, sovint, a futbolistes d'aquella dècada dels 70, desconeguts i perduts en la memòria de molts valencianistes del segle XXI. Recordava molt, per exemple, el bigotut Cordero, el defensa valencià de Godella, qui més tard seria regidor del Bloc. Uns rara avis.

I al final del llibre, en eixe joc d'espills de la vida i la mort, en la primera de les dedicatòries de La balada del Bar Torino, Rafa, Lahuerta, deixa una petjades més de les que compartix amb Carmen. El diumenge següent a aquell silenci inesperat que va trencar el gracioset de la classe, aquell xiquet, com cada dia de partit, a la grada de Mestalla tornava a escoltar al vell desdentat dir-li al seu pare estimat: "Hui què forneret?". "Hui a guanyar".

Amb sincer agraïment a Rafa Lahuerta.

Toni M. Vendrell

pare d'adolescents socis del València CF 

·

Una senyera per Nova York

´·

·
Ahir es va córrer l'edició número 45 de la marató de Nova York, una de les proves atlètiques més importants i conegudes a nivell mundial, integrant junt a Londres, Chicago, Boston, Berlín i Tokio de la World Marathon Majors, competició que agrupa les sis maratons més importants del món.

La competició va ser guanyada pel Keniata Stanley Biwott amb un temps de 2:10:34.

D'entre els més de 50.000 corredors inscrits, almenys, un va lluir amb orgull des del Pont de Verrazano, passant pels barris de Brooklyn, Queens i l'illa de Manhattan fins la meta situada a Central Park, els colors del seu club de futbol i de la seua terra, el groc, roig i blau de la nostra senyera i al cor l'escut del rat penat.

Per als membres d'Últimes vesprades a Mestalla no ha sigut una carrera qualsevol: un dels nostres, José Miguel Lavarías (@jomilavarias), ha aconseguit finalitzar els 42,195 metres i a més ho ha fet amb la samarreta del nostre València CF.

Enhorabona Jomi!


Últimes vesprades a Mestalla
·

Mestalla, estribillo de nuestras vidas

·

 

·
Escribir sobre Mestalla es escribir sobre una parte de mi vida.

No es un brindis al sol, son setecientos cuarenta y siete partidos los que llevo contabilizados hasta la fecha en una vieja libreta que me compré en 1986 y en cuyas líneas, casi treinta años después, sigo dejando caligrafía y testimonio de los partidos que acudo al viejo estadio.

Antes de esa fecha ya frecuentaba Mestalla, pero fue entonces, a mis doce años, cuando inicié aquella especie de inocente redención para regresar a Primera, apuntando los resultados jornada a jornada.

No existía internet ni el teletexto y llevaba las cuentas para el retorno a donde nunca debimos dejar de estar, a lápiz y manubrio.

Empezó siendo terapia y luego se convirtió en adicción que hasta fecha de hoy me dura.

Y no es que esté dispuesto a acabar con ella, es que mi hijo Rober, en su diario, aprendió a escribir anotando los partidos que desde que nació acude conmigo a Mestalla.

Mi hija Aitana, de momento no sigue la tradición familiar, aunque para nuestra envidia, nació un 20 de mayo, no de 1923, sino de hace cuatro años.

Así somos el pueblo de Mestalla.

Y es que no hay lugar en el mundo con más sentimiento por metro cuadrado que Mestalla.

En su atmósfera, nada es indiferente, todo es extremo, lo bueno y lo malo.

Para lo demás, ya está la vida ahí fuera. Ella se lo pierde.

Cómo explicar Mestalla, pienso desde el fondo norte asomado tras el bonito mosaico de “Tornem” (nosotros nunca nos fuimos) mientras miro hacia el bar Penalty observando los ríos de vidas que van a parar, entre otras, a la Grada la Mar.

Y pienso en Mestalla como estribillo de una canción en eterna composición.

Posiblemente una balada (valga como homenaje a Rafa Lahuerta, trozo de grada de Mestalla hecha persona).

Imposible de explicar a quien no lo pueda entender, porque del corazón a la palabra pierde toda su intensidad. No hay atajo que valga. Se trata de sentir.

Pienso en Mestalla como estribillo de un “se alza el telón”.

Sentado en las rodillas de tu padre, hipnotizado, observas ese mágico universo recién descubierto en el que lo menos importante es lo que sucede en el terreno de juego.

Pienso en Mestalla como estribillo de ley de vida.

Emancipado en la vieja General, cuando ser joven y animar eran las únicas dimensiones del teatro. Irreductible pasión de cuando creíamos que la vida iba en serio…como todos los jóvenes allí estábamos, entre avalanchas llevándonos la vida por delante.

Pienso en Mestalla como estribillo del desengaño.

La verdad desagradable asomó en forma de Sociedad no tan Anónima y muy Antideportiva, degradándonos de Generales de Pié a soldados rasos y desconocidos. Pero nunca arrodillados.

Pienso en Mestalla como estribillo del imperio che-austrohúngaro.

Berlanga en el ambiente, “Mestallidos” como sentencias autóctonas, Universo Mestalla:

“El año que viene vendrá a verte tu puta madre.
Tu puta madre y yo, como hago desde hace 40 años”.
Pienso en Mestalla como estribillo de otoños en el calendario.

Y la frente, cada quince días, marchitándose entre gol y gol, y volver, volver, volver, a tus gradas otra vez.

Mientras el paso del tiempo blanquinegra tu sien, supimos reír por dos veces en Mestalla lo que lloramos en París y Milán. Y la cuenta no está saldada.

Pienso en Mestalla como estribillo de aprendizaje y madurez.

Del cielo al infierno en un segundo y viceversa.

Por cada héroe que vi en el césped, descubrí diez en la grada.

Pienso en Mestalla como estribillo de vuelta a la niñez.

Billete de regreso, noventa minutos más descuéntame otra vez aquel cuento con final infeliz.

Pienso en Mestalla como estribillo de un futuro incierto.

Me resigno a tu caducidad impuesta. Nunca les perdonaremos.

Aún no te has ido y ya te echo de menos.

Pienso en Mestalla como estribillo de caminos que no importa si no llevan a Roma.

Yo me bajo en Blasco Ibáñez o Avenida Aragón.

Brújula de mi ciudad y mi vida, incluso en verano sin campeonatos, fuerzo tu encuentro.

No quiero Valencia si ti.

Pienso en Mestalla como estribillo del relevo generacional.

Ahora son tus rodillas las que dan asiento a tu hijo, que hipnotizado, mira ese mágico universo recién descubierto en el que lo menos importante es lo que sucede en el terreno de juego.

Y te das cuenta que ya formas parte, como estribillo, de esa balada en eterna composición llamada Mestalla.

Así más o menos, te siento.

Así, sin duda, te quiero.


José Carlos Fernández Haba.
Socio del Valencia.
·

El fútbol como pretexto

·
Artícle publicat en la Cartelera Turia el 7 de novembre de 2014.

El juego se ha convertido en un asunto tangencial en el  fútbol. Últimamente lo que gira alrededor del balón, el entorno, es lo que magnifica o empequeñece a un mundo, más bien a una galaxia, en la que política, economía, religión, sexo, solidaridad o cultura son partes más que sustanciales de aquello que en su día fue un deporte.

El fútbol y lo que le rodea es fuente de tristezas y alegrías, de episodios efímeros y de cuestiones perdurables. En el asunto que nos ocupa, satisfacción y perdurabilidad son algunas de las sensaciones que transmite el libro que acaba de publicar Rafa Lahuerta (Valencia, 1971) titulado La balada del bar Torino (Llibres de la drassana) que se presentó la semana pasada en un acto coordinado en representación de la editorial por Toni Sabater, con Miquel Nadal y Paco Lloret, que al margen de muchas otras cosas son unos buenos amigos del autor, como maestros de ceremonia.

No estamos ante un libro de fútbol, aunque el balón ruede por todas y cada una de las venas de sus páginas. Tampoco es una autobiografía o un autorretrato. Ni siquiera es una visión apasionada de una ciudad conocida y querida. Estamos ante una novela, quizá una novela que Rafa nunca quiso escribir, pero que es la que nos ofrece al sumergirnos en unas páginas que no dan tregua.

En primer lugar, la historia de la familia protagonista, la del autor, así como la de los personajes más próximos, se convierte en el armazón de una trama apasionante. Estamos ante una historia épica, de sacrificio, complicidad y humor, pero también de amor. No le hace falta al texto una secuencia narrativa ortodoxa, no necesita de orden cronológico para atraparnos, con el fútbol como música de fondo, en lo más íntimo de la  vida de estos Buendía valencianos del siglo XX, surgidos en un horno del círculo central de Valencia y atrincherados en el córner del barrio de San José, donde continuaron haciendo pan y disfrutando de la silueta del campo de Mestalla que se alzaba poderoso entre ellos y el resto de la ciudad.

No sé lo que pretendía contar el autor. Sé lo que ha contado. Me llama mucho la atención que una persona discreta, aparentemente tímida, cáustica, haya sido capaz de desnudarse como muchos otros, quizá más extrovertidos o locuaces, seríamos incapaces de hacer. Supongo que se trata de algo que obedece a una necesidad personal quizá no explícita, pero que queda implícita en un texto que nos lleva al mundo de una persona culta, analítica y muy ágil en la prosa, que demuestra que reflexionar y escribir bien es compatible con animar la grada de Mestalla, haber sido uno de los 5.000 irreductibles del 12 de abril de 1986 en Barcelona o ser capaz de observar el césped, el fútbol, los goles y la vida desde la última fila del estadio, sin reprimir las ganas de colocar una bufanda de su club en el cuello de la figura de la fuente de la plaza de la Virgen para festejar un título.

No sólo habla Rafa de inutilidad, melancolía, paisajes urbanos poblados o desiertos. Ahí está el enésimo robo al horno de este pastelero troskista y los contrachistes ante humoristas como Eugenio al que le dice que no va a tomar una Miranda para mirindar (contado así suena a gilipollez, pero en el libro el chiste es definitivo). Prueba de su visión de la vida y el fútbol es que durante diez años se encargó de que por las pancartas que la peña Gol Gran mostraba en Mestalla pasarán tipos de la entidad de Borges, Camus, Ausiàs March o el entrañable Viejo Casale de Fontanarrosa.

En esta catarsis, no queda fuera la Turia (Rafa también es un marxista de Groucho), que se convirtió en una parte de la vida del autor al sustituir con ella a Don Balón como revista de cabecera en 1991. Ahora veintitrés años después, el libro consigue que Mario Kempes, que ocupa la portada con una imagen impresionante, no pase de ser un secundario de lujo en esta balada y, sobre todo, que eso no le importe demasiado al lector. !Qué paradoja, Kempes un secundario¡ Quizá esa sea otra de las grandezas del libro, la de conseguir que Mario esté presente en toda la trama, pero nunca la eclipse. Lean esta historia, sobre todo aquellos a los que no les gusta el fútbol, escuchen esta balada. Suena fenomenal. Es magnífica.

Alfonso Gil
Periodista
·

Un balanç orgullós i un nou llibre: La balada del Bar Torino

·

·

Un cert balanç

Si férem una comptabilitat analítica de totes les iniciatives nascudes de les persones que d'una o altra manera hem estat vinculats a este blog, probablement no hi ha una densitat “literària” tan enorme com la que Últimes Vesprades a Mestalla pot presentar als seus lectors. El propi llibre col·lectiu que vam traure a la llum, els llibres de Paco Lloret, José Ricardo March, Paco Gisbert, Cisco Fran o jo mateix, units a iniciatives periodístiques o lletraferides de Josep Bosch o Vicent Chilet, ens assenyalen un motiu d'orgull i de sana tranquil·litat. Hem fet, permeteu-me la llicència, actes importants, recuperació de figures, i ja centenars de col·laboracions, fruit no cal dir-ho, de la violenta il·luminació de la persona que, en veritat, mereix la paternitat inicial i ordinària del blog, i és just que ací consigne la figura de Josep González Vidal.

Mai hem caigut, no obstant, en el pecat de la endogàmia, de les portes tancades, ni de l'elogi coral més o menys sectari. uvaM mai ha estat una societat, como aquell deia de Lo Rat-Penat, una “societat de bombos mutuos”, de la que es burlaven aquells versos tan preclars: “No vages, si busques coure, al forn de Lo Rat-Penat. Que allí s'ho pasten, s'ho fenyen, i una vegà cuit, tot al pap”. El que ha volgut coure ho ha pogut fer en este forn de portes obertes.

Un nou llibre: La balada del Bar Torino

És per això que saludem l’aparició d’un nou llibre. L’amic Rafa Lahuerta publica en la jove editorial Llibres de la Drassana, La balada del Bar Torino. Però no estem en presència d’un altre llibre de futbol, ni un altre llibre sobre el València CF. És evident que els llibres no rematen a porteria, ni la bona literatura ha estat capaç mai de generar una ocasió de gol. Ni tan sols han pogut modificar la direcció d’una Junta General d’Accionistes. Si fóra així, moltes de les persones vinculades a este blog tindrien un reconeixement molt més actiu.

Ultimes Vesprades a Mestalla es transforma hui en blog literari. La balada del Bar Torino no és el llibre de futbol, d’alineacions i anècdotes de caire futbolístic. La batalla ací no s’ha plantejat onze contra onze. La batalla s’ha donat entre l’autor i la memòria. Entre l’autor i la ciutat. Entre l’autor i la seua temptació d’invisibilitat. Per això hem de saludar, com a lectors i no com a amics, la publicació d’un extraordinari exercici de bona literatura. Amb il·lustres precedents que el bon lector sabrà copsar (Philip Roth, Rafael Chirbes, Georges Perec, Bolaño, José María Fonollosa), i resseguir en les cites que encapçalen cada capítol. Però que no marquen la veu pròpia i singular que Rafa Lahuerta ha aconseguit en la seua primera obra.

El València, la ciutat i Mestalla són l’excusa per a composar un itinerari, amb una capacitat immensa per a reflexionar, per a reconèixer-nos, per a distingir les autèntiques coses importants, i que Rafa Lahuerta delimita amb precisió i després apunta i dispara obtenint la seua peça, en forma de frase. En les recensions literàries, hi ha llibres en què costa distingir una frase que servisca de mostra d’allò que pretens publicitar. En el cas de La balada del Bar Torino és estrany el capítol en què no tingues un parell d’anècdotes o frases que subratllaries i al mateix situaries en el frontispici de novel·les que de sobte adquiririen sentit gràcies a eixa frase en clau.

Estem en presència d’un gran llibre, i tenim la sort que, a més a més, tinga com a un dels protagonistes el nostre club i la nostra ciutat. Perquè més enllà de qualificacions literàries, i de revàlides que el llibre passa sobrat, probablement jo no havia tingut ocasió de llegir un llibre amb tant d’amor. Amor pel pare absent i la seua memòria. Amor per la vida. I amor madur per una ciutat, sobre la que se reflexiona en totes i cadascuna de les pàgines.

Memòria i presència, dolor i absència, són els grans eixos d’un llibre que donarà que parlar. Els escriptors modestos necessitem un escenari espectacular i unes condicions ambientals determinades per a destil·lar a dures penes alguna cosa semblant que s’acosta a la literatura. Sabem tocar el baló i de vegades fem una jugada interessant. En la terminologia futbolística de Roberto Gil: “té cosetes”. Una columneta. Un llibre que no està mal. “Cosetes”. Els escriptors, i Rafa ho és, fan literatura i trauen vida quasi sense despentinar-se. Saben desmarcar-se i traçar diagonals de la manera més senzilla. Fer literatura del Bar Los Checas…

Al capdavall, la resposta a eixa pregunta que sempre ens fem, quan ens plantegem de què estem parlant en realitat quan creguem que estem parlant de futbol.

Dijous a les 20 hores, a La Edad de Oro, al carrer de Sant Jacint, molts l’acompanyarem i esperem que amb una presència contundent dels seus amics de Últimes Vesprades a Mestalla.


Miquel Nadal Tàrrega
Soci del València CF
·

Ultimes vesprades a Mestalla: any 2

·

Corria el mes de juliol del 2008, els meus intents de concertar una cita amb Miquel Nadal anaven de l'infructuós a l'impossible. Sóc conscient dels meus privilegis en matèria vacacional i no espere que la resta dels mortals els compartisquen, per la qual cosa la possibilitat, cada vegada més remota, de quedar amb Miquel per a parlar del nostre València CF i comentar el seu excel·lent llibre sobre el naixement i desenrotllament dels esports en la ciutat de València, va adquirir la naturalesa de quimera. Va ser llavors, en una telefonada impertinent feta des del soterrani de ma casa, interrompent una reunió de treball, quan em va dir, potser com a única possibilitat de tindre un contacte més personal amb mi: “hem obert un blog”. Em va donar l'adreça i vaig prendre la determinació de no molestar-li més. Des d'ací beneïsc aquell dia. Vaig tindre el plaer de conéixer-lo sis mesos després, entorn d'una bé servida taula nadalenca, i junt amb altres contertulians i comensals, posar cara a molts dels noms que, periòdicament, publiquen els seus escrits en este blog.

Es complix un any de la creació d'este espai, per a mi ja imprescindible. Imprescindible per a entendre la història del nostre club des d'una perspectiva diferent de la meteòrica i enganyosa actualitat futbolística. Eixa que repudia qualsevol resultat advers i, al mateix temps, glorifica pírriques gestes. Des de la meua contribució escrita i per mitjà de la lectura de les aportacions dels altres col·laboradors he descobert a un grapat d'irreductibles valencianistes, orgullosos i entregats a la causa de dignificar l'amor per uns colors i situar-los a l'altura de la gestació i desenrotllament d'una verdadera cultura de club.

Les vicissituds que el nostre club està travessant en l'últim any fan que el que va nàixer amb aspiració de despedida haja de mantindre la posa un poc més. Com en aquelles fotos on l'exposició passava dels deu minuts i els fotografiats havien de mantindre's quiets per a impressionar la placa i que la foto no isquera moguda. Alguna cosa així estem obligats a fer amb este blog. Seria bo senyal que enguany fóra l'últim, però qui ens ho garantix? És per açò que cal aprofitar el fet que la nostra presència cibernètica es prolongue. Escriguem, llegim i comentem. És la nostra aportació, minúscula, a la comprensió de la grandesa d'este club que portem dins, inoculat com una teràpia gènica d'última generació en els temps difusos i memorables de la nostra infància.

Per a acabar, una xicoteta anècdota: tinc un veí de seient amb el que acostume a coincidir en les apreciacions futbolístiques. D'edats semblants (potser ell siga un poc més jove, uns cinc anys, posem), vaig intuir que tal volta li agradaria seguir el blog i en el millor dels casos, animar-se amb algun comentari. Li vaig dir: “visita el blog de Mestalla, s'escriu sobre futbol, sobre el València clar, t'agradarà”. Van passar dos setmanes i vam tornar a veure'ns a Mestalla. A banda de comentar l'alineació i discrepar ambdós del que Unai Emery va decidir per a la banda dreta, em va dir: “vaig visitar la pàgina del blog. Fotre, això no és només futbol, pareix un blog literari”. Que no se'm prenga per presumptuós, però ho vaig considerar un complit. Si llegir sobre futbol, sobretot en la premsa esportiva, és sovint una experiència plana i vàcua, poder fer-ho amb el valor afegit de la literatura suposa la troballa d'un xicotet oasi de què tots podem disfrutar. D'això va este blog no?


Francisco García
Soci del València CF

·

Últimas tardes en Mestalla

·
El següent artícle va ser publicat en la Cartelera Turia la setmana del 21 de juliol de 2008. Agraïm tant l'autor com la Cartelera Turia la publicació del text en el nostre blog.

En medio del clima caótico que se respira en el Valencia, con un máximo accionista que se comporta como el perro del hortelano, un gestor que intentará reflotar la maltrecha economía del club a golpe de comisiones, una plantilla que no acaba de cerrarse y una afición que todavía no sabe si su equipo luchará por mantener la categoría o por lograr algún título, ha pasado inadvertido un hecho que demuestra que quienes rigen los destinos del club están más interesados en temas que poco tienen que ver con lo sentimental y mucho con lo material.

Dentro de unos días comenzará la temporada 2008-09, la última en la que el viejo campo de Mestalla será el feudo del Valencia. El recordatorio no es gratuito. Mestalla ha sido el escenario de los éxitos y los fracasos del Valencia en los últimos 85 años de su historia, que son muchos si se tiene en cuenta que el club cumplirá el próximo 18 de marzo 90 años de vida. El ritual de acercarse al viejo coliseo que linda con las avenidas de Aragón y de Suecia, de internarse en el caos automovilístico que supone para la ciudad un partido del Valencia, de picar algo antes de los partidos nocturnos, de celebrar los triunfos o ahogar las derrotas en alguno de los bares de moda que rodean el campo o de sentir que Mestalla es la casa de todos aquellos que han mamado el Valencia desde niños dará paso a trasladarse a un estadio con las últimas comodidades, con amplias zonas de aparcamiento, en una zona que está lejos de todo, y en el que, inevitablemente, el aficionado añorará su antigua casa durante años.

Mestalla se inauguró el 20 de mayo de 1923, sólo cuatro años después de la fundación del club, que hasta entonces disputaba sus partidos en un destartalado recinto, muy cercano en la distancia pero muy lejano en las condiciones para ver el fútbol, que respondía al nombre de Algirós. Más de medio millón de pesetas de la época costó a los responsables del club dotar al Valencia de un estadio moderno, acorde a los tiempos en los que la entidad iniciaba un camino hacia la elite del fútbol español que precisaba de un escenario decente.

85 años después, aquel viejo campo que podía albergar a 17.000 espectadores, se encontraba en el extrarradio de la ciudad y permitía a los aficionados dar un tranquilo paseo los domingos por la tarde por las zonas no edificadas hasta alcanzar su localidad es un intruso en el centro de la ciudad, ahogado por las altas viviendas que lo rodean y puede acoger a más de 55.000 personas. En el camino han quedado las reformas que han ido ensanchando el campo hasta su configuración actual: la acometida en la década de los 50, cuando se construyó el “Gran Mestalla” con parte de las recaudaciones que se conseguían cuando la gente iba a ver a Wilkes en el campo; la que obligó, para el Mundial del 82, a cambiar la fisonomía del barrio que lo rodeaba e hizo de Mestalla un estadio moderno para su época; y la que acometió el club en la década de los 90, ante la protesta vecinal, para aumentar su capacidad a costa de invadir la privacidad y el espacio de los edificios que le rodeaban.

Con el aspecto primitivo de sus primeros años, el moderno que fue adquiriendo en sus sucesivas reformas o la sensación que se tiene ahora de que aquello no da para más ampliaciones, el principal patrimonio de Mestalla es la educación sentimental que ha impartido a varias generaciones de valencianistas. Allí se celebraron los títulos, se lloraron las derrotas, se sufrió en los momentos débiles y se gozó cuando el viento soplaba a favor. Allí, sobre sillas de anea, la dura piedra o los asientos de plástico, se ha forjado la historia del club y la de sus seguidores. Allí mucha gente ha vivido algunos de los momentos más sentidos de su existencia.

Ante el olvido del club, entendido como entidad oficial, un grupo de valencianistas ha puesto en marcha una iniciativa singular a través de la red. Se trata de una bitácora (ultimesvespradesamestalla.blogspot.com) en la que el que desee puede dejar sus opiniones y comentarios sobre lo que ha significado Mestalla en su vida. Un lugar para la memoria y el refuerzo de la identidad del Valencia. El mejor homenaje que se merece el escenario de los sueños.


Paco Gisbert
Socio del Valencia CF
·

Mestalla: L'última temporada

·

L'última temporada. Encara que el cor ho veja així, pareix que la raó ens furta eixa visió. La situació econòmica del club i, allò que és més preocupant, les contínues girades i colps de timó en la nau blanquinegra no alimenten amb esperances els moments finals i, necessàriament, útils del Camp de Mestalla per a assentar i fer progressar la cultura de club en el nostre volgut València C. F.. Sóc un valencianista que té una curiositat malaltissa per quasi tot i en l'esportiu em fascinen els esports que ancoren el seu origen en el segle XIX i com més lluny, millor. Així tant el foot-ball association com el foot-ball Rugby em van interessar sempre i en èpoques més pròximes, el baseball. És en este esport, i en el mode exemplar en què els americans l'han convertit en mite i llegenda, l'espill en què ens hauríem de mirar per a eixamplar i construir el camí que ens porte a considerar, d'una vegada per sempre, els mites, fets i llocs de la història del club, no sols un patrimoni del mateix, sinó una riquesa que es projecte a l'exterior i engrandisca més encara la nostra identitat.

Es donen uns curiosos paral·lelisme entre les històries del Yankee Stadium i del nostre volgut Mestalla. Ambdós van ser inaugurats en 1923 i la temporada present serà l'última del Yankee Stadium i hauria de ser l'última de Mestalla. Els New York Yankees van començar a ser un equip gran quan en 1919 van fitxar a Babe Ruth. La data és emblemàtica, veritat? I no sense raó, el Yankee Stadium és conegut de manera oficiosa com the house that Ruth built (la casa que Ruth va construir). El nostre Mestalla també va tindre alguna cosa pareguda, quan es va construir la tribuna actual i va ser “la tribuna que Wilkes va pagar”. Vénen a col·lació estes coincidències, per a posar en evidència els diferents enfocaments en l'un i l'altre cas. La temporada actual dels Yankees ha sigut encunyada com “The Final Season” (L'última temporada), s'ha creat un logo especial que va sobrepost en tots els productes dels Yankees amb la fatxada de l'estadi i les dates 1923-2008, l'All-Star Game (Partit de les Estreles) es va celebrar fa una setmana i mitja allí, i per totes les bandes queda clar que en la memòria dels fans dels Yankees com de tots els dels altres equips, el canvi de residència de tan gran franquícia serà recordat pels temps dels temps.

És la nostra situació comparable? Podem esperar algun tipus d'acció que ens porte a tindre l'orgull davant del futbol espanyol de despedir com es mereix a un dels més importants camps històrics del nostre futbol? Em tem que no. I en este punt sempre em pregunte en què ocupa el seu temps la Fundació del València Club de Futbol. Almenys, en esta tribuna podrem dir-li adéu al lloc en què molts hem format nostre criteri futbolístic i, al mateix temps, humà. Eixe lloc en què ens hem sentit tan prop del nostre pare com mai i en el que el crit de cada gol, amb una veu unida a la de mils, formava en el nostre cor, pedra a pedra, gol a gol, una identitat valencianista que, esta sí, perdurarà pels temps dels temps. No hi haurà última temporada en els nostres cors per a Mestalla.

Francisco García (àlies Cisco Fran)
Soci del València CF
·

Últimas tardes en Mestalla

·

Pensaba que el uniforme 2008-09 sería el primer homenaje al que *se supone* último curso oficial de Mestalla, pero ya veo que no. De aquí 20 años sólo los más memoriosos identificarán cuál fue la última camiseta con la que el VCF jugó en el que ha sido su templo 85 años. Lo inquietante, más allá de la falta de reflejos para con la historia de la institución, es la ceguera comercial: seguro que una buena promoción con la Última de Mestalla se vendería mucho mejor que cualquier otra fanfarria marketinera tipo el azul America's cup o la silueta de la ciudad de las artes y las ciencias. Por no hablar, puestos a especular, de la ocasión perdida para trasladar a la opinión pública un discurso institucional no vinculado estrictamente a la demagogia del mercado de fichajes, y si a los rasgos esenciales y vitales del club.

Como soy de natural optimista, quiero pensar que hay gente trabajando en la sombra para que la última temporada de Mestalla sea especial al margen de que el equipo funcione o no. Y aunque es cierto que la única verdad visible es que la pelotita entre, la entidad está en la obligación de hacer compatible la ansiedad competitiva con la pedagogia y la cultura de club. Vale que el corto plazo convoca clientes de aluvión, pero el largo plazo asegura militantes de por vida. Y el fútbol, modernos al margen, es militancia por encima de todo. Además, es un hecho que equipo y club pueden y deben retroalimentarse. Bien desde la gloria tangible ganada en el terreno de juego, bien desde la mística casi religiosa que destila la grada.

Mis dudas, razonables, aunque espero que infundadas por el bien del Valencia, nacen viendo el perfil de quienes controlan el día a día: un granota cínico y un ex-pinchadiscos ajeno a los códigos del fútbol. Dudas que se refuerzan observando el mutismo con el que se acercan nuestras últimas tardes en Mestalla y el hecho ya consumado de esa camiseta donde nada indica que nos despedimos de nuestra casa. Puede que esta gente ya sólo vea el fútbol en clave mercantil y que todo consista en hacer un buen equipo para que la tropa calle y sea feliz. A nivel práctico no es mala opción pero a la larga es sólo una de las patas de la silla. Hay que hacer equipo sin dejar de hacer club. Y el club se hace, fundamentalmente, cuidando su relato y potenciándolo. Sobre todo, cuando ese relato esconde grandeza a raudales. Ponerle rostro humano y a la vez otorgarle galones de mito creíble es la obligación de quienes dirigen la entidad. Ese plus también es el fútbol. Las remontadas fanáticas de los turcos en esta Eurocopa, la atmósfera de Anfield, el eco de la Bombonera, y tantos y tantos ejemplos así lo confirman. Eso, que pertenece al ámbito de lo metafísico es lo que muchas veces genera inercias ganadoras y engrandece el legado. Ocasiones en las que el club tira del equipo y el equipo comprende que le empuja la emoción de muchos, el empeño de los más. Ese plus existe si se cuida y se potencia. Y 90 años de historia en la élite dan mucho juego.

Por eso, un club como el VCF no puede desperdiciar lo que supone en términos sentimentales y de militancia la despedida de Mestalla. No basta un partido final con el triunfito de turno cantando el "per a ofrenar". Hay que rescatar lo que es Mestalla en el corazón de sus fieles. Lo que ha representado para todas las generaciones de valencianistas y echar el resto para que esa potencia invisible tome cuerpo durante todo la temporada. Insisto, durante toda la temporada 2008-09. Y no sólo el último día. Más allá de si Villa se va o se queda, lo sustancial es que el último año de Mestalla represente un impulso definitivo en la concepción del Valencia. Un Valencia que cambiará de barrio pero no de sentido. Un sentido histórico que sólo cobra verdadero valor a partir de las ausencias. De los que vieron crecer ladrillo a ladrillo el gran Mestalla desde los años 20' y sólo verán el nuevo con nuestros ojos. A fin de cuentas, y tal y como dejó escrito Gabriel Miró, "Nada nos cautiva tanto como aquellos lugares que consagran una memoria". El lugar tiene nombre y fecha de caducidad: Mestalla. Que no sobre olvido. Por favor.


Rafael Lahuerta Yúfera
Socio del Valencia CF
·