No era la primera vegada que anava a Mestalla, però si la primera que anava amb tota la meua família i també la primera que no vaig veure guanyar el meu València.
Es jugava la temporada 85-86 i era un diumenge assoleiat. El València anava mal però encara quedava molta lliga per davant i ningú pensava que poguérem acabar descendint (tot i el que havíem viscut dos temporades enrere; gràcies Tendillo).
L'equip visitant era el Atlético de Madrid dels Fillol, Marina, Landáburu, etc. De blanc vestien els Sempere, Quique, Subirats o Sánchez Torres entre d'altres.
Com sempre que anàvem a València al futbol vaig convéncer els meus pares per anar a dinar a Barrachina, en aquella època al meu poble no hi havia cap lloc on posaren galetes dins les natilles.
Després de dinar, amb el Renault 6 blanc cap al Luís Casanova. Entrades del sector 9, molt prop d'on anys després tindria el meu primer passe. Les entrades les recorde d'un color rosat i amb una formació del València difuminada com a fons (la meua memòria reconeix encara hui en ella el bigoti de Manzanedo).
Olor a pólvora, dones amb abrics elegantíssims que es miraven de reüll, l'home del davantal i la gorra venent pipes i refrescs, l'olor a puro que venia de la zona de tribuna, aquelles revistes on tractava de memoritzar quin logotip publicitari corresponia a cada partit de la jornada per enterar-me després de qui marcava... I allà baix el somni verd, èpic als meus ulls d'onze anys, pur, inaccessible, màgic, acaronat pel sol.
Comença el partit, bé el València, molt bé, encara hui recorde pocs partits on el meu equip haja mimat d'eixa manera la pilota, fins i tot Sánchez Torres (a qui odiava perqué algú havia dit que faria oblidar a ELL) estava fent el partit de la seua vida. Una ocasió darrere d'una altra i sempre amb el mateix resultat: intervenció espectacular del Pato Fillol.
A mi aquest home em queia francament bé, els meus records l'associaven indefectiblement amb aquella albiceleste del 78 on jugava ELL, però aquella vesprada va acabar per desesperar-me.
Avançada la segona part vam aconseguir marcar (si no recorde mal ho va fer Wilmar Cabrera). Cinc minuts després, els del Manzanares, que no s'havien acostat a la nostra porteria, van empatar de forma tan fàcil com injusta. El Pato va continuar parant-ho tot i el partit es va acabar.
Per a mi va ser terrible vore com sense fer soroll van empatar els visitants, com ho va ser mesos més tard veure al meu equip baixar a segona, però hui estic segur de que eixe dia El Pato em va començar a mostrar el que és ser valencianiste (almenys pel que al meu valencianisme respecta).
Eixa sensació s'ha repetit més vegades al llarg de la meua vida. Recorde l'avinguda de Concha Espina a Madrid plena de gent però buida de vida tornant cap a l'autobús després del gol d'Alfredo en la final de Copa. Recorde la Nit del Foc més fosca vagant de Mestalla cap al Passeig de l'Arbereda després que el Shalke 04 (i Valdano fent jugar a Fernando Gómez Colomer de lliure, millor dedicat a parlar amb paraules de sucre, Jorge Alberto) feia esclatar els nostre somni europeu que en aquells anys era la Copa de la UEFA. Recorde una nit de maig del meu any de mestre a Formentera (tan lluny de Milà, tan lluny de Mestalla, tan lluny dels meus, tan lluny de tot) sense poder dormir, tota la nit en vela tirant aquell penalti, ara a l'esquerra, ara a la dreta, sempre dins.
En certa forma, és en eixos moments quan més valencianiste m'he sentit, i no quan l'he vist guanyar una lliga a Màlaga o una Copa a Madrid. Igual que l'amor no depén de la raó, els meus sentiments cap al València van més enllà de guanyar o perdre títols. Eixe sentiment té a veure amb la forma en que el sol enlluernava el verd de Mestalla quan jo era un xiquet, té a veure amb un gol d'ELL i el masclet que esclatava immediatament després.
Em fa por que part d'eixes sensacions i d'eixos sentiments desapareguen juntament amb Mestalla (o Luis Casanova, que així és com es deia quan jo somiava en jugar allí algun dia). Evidentment el nou estadi en generarà de noves (això espere) que ompliran els somnis infantils del meu fill. Però res serà el mateix, probablement ell l'associarà a una marca comercial que durà per nom, pot ser algun dia fins i tot l'equip canvie de nom per necessitats econòmiques (fa quaranta anys tampoc imaginava ningú que acabaria lluint publicitat a les camisetes -o als pantalons-). Quan tot això ocòrrega no sé si seré capaç d'explicar-li tot e que jo sentia quan anava a Mestalla. En qualsevol cas li contaré que allí vaig vore un gol d'ELL, i també que una vesprada hi hagué un Pato a Mestalla que ho va parar tot.
Albert Carda Serch
Soci del València CF
·
Entrades
