Els nostres primers campions

·
Un xicotet homenatge a les nostres desaparegudes seccions esportives

Final del Campionat de Copa d’hoquei herba, disputada a Mestalla (La Semana Gráfica, 4 d’abril de 1931)

Mestalla, enguany serà per última vegada escenari de la final del campionat de copa. Al llarg de la seua història, el nostre camp, ha sigut escenari de moltes finals de futbol: 1926, 1929, 1936, 1990, 1993, 1998 i l’última l’any 2000.

El que ja no es tan conegut és el fet que també el nostre estadi ha sigut escenari de finals d’altres disciplines esportives.

Per altra part, segurament, si preguntem a quansevol dels nostres aficionats per quin va ser el primer títol nacional guanyat pel nostre club, tots diran sense dubtar que la Copa de l’any 1941, guanyada pels: Pío, Alvaro, Juan Ramón, Sierra, Bertolí, Lelé, i la “Elèctrica” dels Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza.

I tindrien raó, si parlarem de futbol. Però, afortunadament, fins al temps del “València campió” de Paco Roig, el nostre club contava amb diferents seccions esportives que trobaven caliu baix les ales del rat penat.

Precisament, una d’estes seccions va ser la primera en aconseguir per a la nostra entitat un Campionat d’Espanya, l’any 1931 i davant un dels nostres grans rivals esportius: el FC Barcelona. La secció no era altra que la d’hoquei herba, creada pocs anys després de la fundació del club.

Eixe any, després d’una brillant temporada, el nostre equip es va classificar per a jugar la final del campionat d’Espanya, que es va disputar a Mestalla el dia 29 de març.

A la premsa de l’època podem llegir la següent crònica:

“La final del campeonato de España de hockey fué una cosa soberbia. ¡Palabra que no sospechábamos que el Valencia H.C. jugara tanto!”. (La Semana Gráfica, 4 d’abril de 1931).

El partit finalitzà amb empat a un gol. Uns dies més tard, el partit es va repetir a Borriana. Millor dit hauria d’haver-se jugat, ja que l’equip català no es presentà al·legant que al ser entre setmana els seus jugadors no podien desplaçar-se per la seua condició d’amateurs.

Este fet, provoca un allau de reaccions i sancions per part de la Federació Espanyola d’Hoquei, i la decisió d’otorgar-li el títol al nostre equip, convertint-lo en el primer equip valencià que guanyava un campionat esportiu a nivell estatal.

Desgraciadament, hui possiblement ningú recordarà esta gran fita esportiva i segurament este fet serà desconegut fins i tot per al propi club.

Així que, modestament, aprofite este blog per rendir, amb estes breus línies, un xicotet homenatge a tots els nostres esportistes que han quedat en l’oblit i als qui el pas del temps ha esborrat els seus èxits.

A tots ells: Gràcies per fer del nostre club un gran entre els grans.


Josep Bosch
Soci del València CF

http://www.rfeh.com/web/rfeh/historia/palmares_clubes/coparey.htm
·

Jo anava a Mestalla (quasi) tots els dies

·
La primera volta que aní a Mestalla vaig quedar massa impressionant. Acompanyat de mon pare (com Déu mana) i gràcies a que el meu padrí, soci de tota la vida d’anfiteatre, no podia anar al futbol i ens deixa dos passes. Era un nano, els crits, l’ambient, els insults a l’arbitre i els jugadors eren massa potents com per poder disfrutar del meu desvirgament mestaller. Pot ser era massa menut o massa impressionable. Poc podia sospitar que Mestalla es convertiria anys després, més enllà dels dies de partit, en un espai quotidià de la meua vida.

Jo pertanyia a la secció d’atletisme del VCF, des dels 13 anys fins un poc abans que Paco Roig es carregara les seccions esportives. Entrenàvem a Mestalla que no se si tots/es sabreu que tenia un gimnàs, unes pistes de basquet i fins i tot una mena de carrer d’atletisme. Tot això baix de la grada de numerada i en l’espai que hi havia fins a la vorera de la avinguda d’Aragó.

De dilluns a divendres anàvem al Mestalla, almenys fins a la construcció de les pistes del riu, i després de córrer (rodar en terme atlètic) durant vora una hora pel llit del Túria, on estiràvem, feíem tècnica de carrera i circuits en el gimnàs. I després a la dutxa. No en els vestuaris dels futbolistes, això hauria sigut massa, quasi indecent. Sinó en diversos vestuaris que hi havia escampats baix del gol sud i la grada de numerada.

Allí jugàvem al basquet quan l’entrenador no estava present i s’escaquejàvem de l’entrenament diari. Recorde un dia que jugàrem un partit ràpid amb Pénev. Ens va vore jugar i es posa a jugar. Nosaltres, emocionats. Lubo ho feia prou bé, sobretot tirar de triple. No debades ens comentava que ell jugava a basquet en Bulgària quan era menut. Tenia alçària per a fer-ho. Vore els jugadors no era cosa de tots els dies però els veíem sovint, tot i que la majoria ni ens saludava. Aparcaven els cotxes, els supercotxes que es gastaven ja llavors, quan anaven a resoldre gestions en el club (a demanar més diners, segur). Recorde també a l’expresident Tuzón, el qual sempre era molt amable amb nosaltres i ens preguntava com ens anaven les coses i ens animava a guanyar carreres en nom de l’entitat.

A nosaltres no ens donàvem passe per anar als partits, això estava reservat per als xavals de la pedrera, però així i tot anàvem tots els partits a vore els blanquinegres (en eixos moments de blanc immaculat). Era tota una odisea, sobretot en els partits grans, davant d’un Barça o un Madrid que el camp estava de gom a gom. Utilitzàvem els nostres carnets d’atletes del VCF, els mateixos que feíem servir per entrar tots els dies a entrenar en Mestalla. La cosa era complicada perquè la majoria dels porters ja ens coneixien i no ens deixaven entrar, però la paciència d’anar recorrent totes les portes de l’estadi, i el tirar-li morro, acabaven sempre per donar-nos el premi de poder fruir del nostre equip tot i que perdent-nos sempre els primer quart d’hora del partit.

Allí en Mestalla vaig fer un dels grups d’amics de la meua vida. Els K ens batejàrem i encara hui en dia conservem amistat i contacte permanent. Alguns encara fan altletisme, no és el meu cas, ja que la mala vida i el valencianisme (polític), em feren penjar les sabatilles. Hui en dia hem variat les velles instal·lacions del Mestalla pels parcs públics on ens contem les nostres vides mentrimentres els nostres xiquets juguen.

Per això per a mi el Mestalla no representa només les glòries i les misèries del nostre VCF. És, també, un espai on he passat hores i hores, on he conegut a alguna de les persones més importants de la meua vida. És un espai lligat a grans moments de la meua vida, a l’amistat, al sacrifici personal i a la meua adolescència.

Per això ara, quan vaig a Mestalla, que és poc degut a la meua residència a la ciutat d’Alacant, sempre deixe que els records associats als dies d’entrenament em tornen a visitar. Mestalla és un espai meu, ben meu, allí he passat molts dies de la meua vida.

Ignasi Bellido i Suay
Soci del València CF
·