·
Hui es complixen 80 anys de l'ascens del València FC, denominació fundacional de l'actual València CF, a la primera divisió del futbol espanyol. Categoria en la què ha militat des d'eixe ja llunyà 1931 fins a l'actualitat, a excepció de la temporada 1986-87, en la que després de 55 anys va tornar a militar en segona divisió.
Durant estes huit dècades en l'elit del futbol espanyol l'equip valencianista ha obtingut nombrosos èxits tan a nivell estatal (6 lligues, 7 copes, 1 supercopa), com a europeu (1 Recopa, 2 Copes de fires, 1 UEFA, 2 Supercopes i 1 Intertoto). En estos anys ha aconseguit situar-se en la tercera posició històrica en el compute de punts obtinguts en tots els campionats de lliga, només per darrere del Real Madrid i del FC Barcelona i això tenint en compte que estos dos equips, junt amb l'Athletic Club de Bilbao, han jugat les 83 edicions del campionat nacional de lliga de 1a Divisió.
Precisament, quan l'any 1928 es va crear este campionat, ni el València, ni el Gimnàstic FC ni el Llevant FC, els altres dos equips més representatius de la nostra ciutat, van obtindre plaça en la primera categoria, mentres que equips com el Real Unión d'Irun, el CE Europa de Barcelona, o l'Arenas de Getxo si la van tindre per les seues bones actuacions en els primeres edicions del campionat de la copa d'Espanya.
La transcendència del que va succeïr fa hui 80 anys pot explicar-se si tenim en compte el greuge comparatiu que per a una ciutat com València suposava no tindre cap representant en la màxima competició esportiva que es disputava a Espanya.
Després d'una brillant temporada a la penúltima jornada del campionat de lliga va arribar el València FC amb només tres punts d'avantatge sobre el seu immediat perseguidor l'Athletic de Madrid.
Eixe 29 de març, els valencianistes havien de desplaçar-se a Gijón per a enfrontar-se al Sporting. L'expectació va ser tan alta en tot el “cap i casal” que en el camp de Mestalla, on la secció d'hoquei herba del club valencianista disputava la final del campionat d'Espanya contra el FC Barcelona i inclús a casa de l'etern rival, el Gimnàstic FC, es va informar els aficionats del que succeïa a Gijón via telefònica donada la inexistència en eixos anys de retransmissions radiofòniques.
Eixa històrica vesprada, el València entrenat pel txec Anton Fivber va presentar l'alineació següent: Cano, Melenchón, Torregaray, Salvador, Molina, Conde II, Torredeflot, Picolín, Vilanova, Costa i Sánchez.
El Sporting va marcar el seu primer gol als 42 minuts, per mediació del seu jugador Adolfo. En la segona part, als 15 minuts el mateix jugador va errar un penal i en el minut 36 el València va empatar per mediació de Juan Costa. Així es va arribar a l'últim minut del partit, moment en què de nou el sportinguista Adolfo desfeia l'empat amb un gol que va ser molt protestat pels valencianistes.
Per la seua banda, l'equip madrileny havia de disputar el seu partit contra el Castelló en el camp del Sequiol. La setmana prèvia va estar marcada per les suspicàcies i els dubtes respecte a com seria l'actuació del quadro “orellut”, ja que a causa de la rivalitat entre castellonencs i valencianistes es dubtava de la seua esportivitat. El Castelló va superar àmpliament a l'equip matalafer per 4 gols a 1.
Així, doncs, els dos galls de la categoria van perdre els seus partit i l'avantatge dels valencianistes va ser suficient per a matemàticament assegurar-se la seua plaça en la primera divisió. Com va escriure “Sellarim”, enviat especial de El Mercantil Valenciano:
“Estaba por fin logrado el anhelo de todos, y con ello el pase a la categoría superior”. (EMV, 31 de març de 1931)
Ara, passades huit dècades, els anhels dels seguidors valencianistes, afortunadament, són altres i esperem que les nostres aspiracions i esperances per competir i conquerir més títols prompte es puguen vore complits.
Josep Andreu Bosch Valero.
Soci i accionista del VCF
·
Hui es complixen 80 anys de l'ascens del València FC, denominació fundacional de l'actual València CF, a la primera divisió del futbol espanyol. Categoria en la què ha militat des d'eixe ja llunyà 1931 fins a l'actualitat, a excepció de la temporada 1986-87, en la que després de 55 anys va tornar a militar en segona divisió.
Durant estes huit dècades en l'elit del futbol espanyol l'equip valencianista ha obtingut nombrosos èxits tan a nivell estatal (6 lligues, 7 copes, 1 supercopa), com a europeu (1 Recopa, 2 Copes de fires, 1 UEFA, 2 Supercopes i 1 Intertoto). En estos anys ha aconseguit situar-se en la tercera posició històrica en el compute de punts obtinguts en tots els campionats de lliga, només per darrere del Real Madrid i del FC Barcelona i això tenint en compte que estos dos equips, junt amb l'Athletic Club de Bilbao, han jugat les 83 edicions del campionat nacional de lliga de 1a Divisió.
Precisament, quan l'any 1928 es va crear este campionat, ni el València, ni el Gimnàstic FC ni el Llevant FC, els altres dos equips més representatius de la nostra ciutat, van obtindre plaça en la primera categoria, mentres que equips com el Real Unión d'Irun, el CE Europa de Barcelona, o l'Arenas de Getxo si la van tindre per les seues bones actuacions en els primeres edicions del campionat de la copa d'Espanya.
La transcendència del que va succeïr fa hui 80 anys pot explicar-se si tenim en compte el greuge comparatiu que per a una ciutat com València suposava no tindre cap representant en la màxima competició esportiva que es disputava a Espanya.
Després d'una brillant temporada a la penúltima jornada del campionat de lliga va arribar el València FC amb només tres punts d'avantatge sobre el seu immediat perseguidor l'Athletic de Madrid.
Eixe 29 de març, els valencianistes havien de desplaçar-se a Gijón per a enfrontar-se al Sporting. L'expectació va ser tan alta en tot el “cap i casal” que en el camp de Mestalla, on la secció d'hoquei herba del club valencianista disputava la final del campionat d'Espanya contra el FC Barcelona i inclús a casa de l'etern rival, el Gimnàstic FC, es va informar els aficionats del que succeïa a Gijón via telefònica donada la inexistència en eixos anys de retransmissions radiofòniques.
Eixa històrica vesprada, el València entrenat pel txec Anton Fivber va presentar l'alineació següent: Cano, Melenchón, Torregaray, Salvador, Molina, Conde II, Torredeflot, Picolín, Vilanova, Costa i Sánchez.
El Sporting va marcar el seu primer gol als 42 minuts, per mediació del seu jugador Adolfo. En la segona part, als 15 minuts el mateix jugador va errar un penal i en el minut 36 el València va empatar per mediació de Juan Costa. Així es va arribar a l'últim minut del partit, moment en què de nou el sportinguista Adolfo desfeia l'empat amb un gol que va ser molt protestat pels valencianistes.
Per la seua banda, l'equip madrileny havia de disputar el seu partit contra el Castelló en el camp del Sequiol. La setmana prèvia va estar marcada per les suspicàcies i els dubtes respecte a com seria l'actuació del quadro “orellut”, ja que a causa de la rivalitat entre castellonencs i valencianistes es dubtava de la seua esportivitat. El Castelló va superar àmpliament a l'equip matalafer per 4 gols a 1.
Així, doncs, els dos galls de la categoria van perdre els seus partit i l'avantatge dels valencianistes va ser suficient per a matemàticament assegurar-se la seua plaça en la primera divisió. Com va escriure “Sellarim”, enviat especial de El Mercantil Valenciano:
“Estaba por fin logrado el anhelo de todos, y con ello el pase a la categoría superior”. (EMV, 31 de març de 1931)
Ara, passades huit dècades, els anhels dels seguidors valencianistes, afortunadament, són altres i esperem que les nostres aspiracions i esperances per competir i conquerir més títols prompte es puguen vore complits.
Josep Andreu Bosch Valero.
Soci i accionista del VCF
·