·
Un cert balanç
Si férem una comptabilitat analítica de totes les iniciatives nascudes de les persones que d'una o altra manera hem estat vinculats a este blog, probablement no hi ha una densitat “literària” tan enorme com la que Últimes Vesprades a Mestalla pot presentar als seus lectors. El propi llibre col·lectiu que vam traure a la llum, els llibres de Paco Lloret, José Ricardo March, Paco Gisbert, Cisco Fran o jo mateix, units a iniciatives periodístiques o lletraferides de Josep Bosch o Vicent Chilet, ens assenyalen un motiu d'orgull i de sana tranquil·litat. Hem fet, permeteu-me la llicència, actes importants, recuperació de figures, i ja centenars de col·laboracions, fruit no cal dir-ho, de la violenta il·luminació de la persona que, en veritat, mereix la paternitat inicial i ordinària del blog, i és just que ací consigne la figura de Josep González Vidal.
Mai hem caigut, no obstant, en el pecat de la endogàmia, de les portes tancades, ni de l'elogi coral més o menys sectari. uvaM mai ha estat una societat, como aquell deia de Lo Rat-Penat, una “societat de bombos mutuos”, de la que es burlaven aquells versos tan preclars: “No vages, si busques coure, al forn de Lo Rat-Penat. Que allí s'ho pasten, s'ho fenyen, i una vegà cuit, tot al pap”. El que ha volgut coure ho ha pogut fer en este forn de portes obertes.
Un nou llibre: La balada del Bar Torino
És per això que saludem l’aparició d’un nou llibre. L’amic Rafa Lahuerta publica en la jove editorial Llibres de la Drassana, La balada del Bar Torino. Però no estem en presència d’un altre llibre de futbol, ni un altre llibre sobre el València CF. És evident que els llibres no rematen a porteria, ni la bona literatura ha estat capaç mai de generar una ocasió de gol. Ni tan sols han pogut modificar la direcció d’una Junta General d’Accionistes. Si fóra així, moltes de les persones vinculades a este blog tindrien un reconeixement molt més actiu.
Ultimes Vesprades a Mestalla es transforma hui en blog literari. La balada del Bar Torino no és el llibre de futbol, d’alineacions i anècdotes de caire futbolístic. La batalla ací no s’ha plantejat onze contra onze. La batalla s’ha donat entre l’autor i la memòria. Entre l’autor i la ciutat. Entre l’autor i la seua temptació d’invisibilitat. Per això hem de saludar, com a lectors i no com a amics, la publicació d’un extraordinari exercici de bona literatura. Amb il·lustres precedents que el bon lector sabrà copsar (Philip Roth, Rafael Chirbes, Georges Perec, Bolaño, José María Fonollosa), i resseguir en les cites que encapçalen cada capítol. Però que no marquen la veu pròpia i singular que Rafa Lahuerta ha aconseguit en la seua primera obra.
El València, la ciutat i Mestalla són l’excusa per a composar un itinerari, amb una capacitat immensa per a reflexionar, per a reconèixer-nos, per a distingir les autèntiques coses importants, i que Rafa Lahuerta delimita amb precisió i després apunta i dispara obtenint la seua peça, en forma de frase. En les recensions literàries, hi ha llibres en què costa distingir una frase que servisca de mostra d’allò que pretens publicitar. En el cas de La balada del Bar Torino és estrany el capítol en què no tingues un parell d’anècdotes o frases que subratllaries i al mateix situaries en el frontispici de novel·les que de sobte adquiririen sentit gràcies a eixa frase en clau.
Estem en presència d’un gran llibre, i tenim la sort que, a més a més, tinga com a un dels protagonistes el nostre club i la nostra ciutat. Perquè més enllà de qualificacions literàries, i de revàlides que el llibre passa sobrat, probablement jo no havia tingut ocasió de llegir un llibre amb tant d’amor. Amor pel pare absent i la seua memòria. Amor per la vida. I amor madur per una ciutat, sobre la que se reflexiona en totes i cadascuna de les pàgines.
Memòria i presència, dolor i absència, són els grans eixos d’un llibre que donarà que parlar. Els escriptors modestos necessitem un escenari espectacular i unes condicions ambientals determinades per a destil·lar a dures penes alguna cosa semblant que s’acosta a la literatura. Sabem tocar el baló i de vegades fem una jugada interessant. En la terminologia futbolística de Roberto Gil: “té cosetes”. Una columneta. Un llibre que no està mal. “Cosetes”. Els escriptors, i Rafa ho és, fan literatura i trauen vida quasi sense despentinar-se. Saben desmarcar-se i traçar diagonals de la manera més senzilla. Fer literatura del Bar Los Checas…
Al capdavall, la resposta a eixa pregunta que sempre ens fem, quan ens plantegem de què estem parlant en realitat quan creguem que estem parlant de futbol.
Dijous a les 20 hores, a La Edad de Oro, al carrer de Sant Jacint, molts l’acompanyarem i esperem que amb una presència contundent dels seus amics de Últimes Vesprades a Mestalla.
Miquel Nadal Tàrrega
Soci del València CF
·
Si férem una comptabilitat analítica de totes les iniciatives nascudes de les persones que d'una o altra manera hem estat vinculats a este blog, probablement no hi ha una densitat “literària” tan enorme com la que Últimes Vesprades a Mestalla pot presentar als seus lectors. El propi llibre col·lectiu que vam traure a la llum, els llibres de Paco Lloret, José Ricardo March, Paco Gisbert, Cisco Fran o jo mateix, units a iniciatives periodístiques o lletraferides de Josep Bosch o Vicent Chilet, ens assenyalen un motiu d'orgull i de sana tranquil·litat. Hem fet, permeteu-me la llicència, actes importants, recuperació de figures, i ja centenars de col·laboracions, fruit no cal dir-ho, de la violenta il·luminació de la persona que, en veritat, mereix la paternitat inicial i ordinària del blog, i és just que ací consigne la figura de Josep González Vidal.
Mai hem caigut, no obstant, en el pecat de la endogàmia, de les portes tancades, ni de l'elogi coral més o menys sectari. uvaM mai ha estat una societat, como aquell deia de Lo Rat-Penat, una “societat de bombos mutuos”, de la que es burlaven aquells versos tan preclars: “No vages, si busques coure, al forn de Lo Rat-Penat. Que allí s'ho pasten, s'ho fenyen, i una vegà cuit, tot al pap”. El que ha volgut coure ho ha pogut fer en este forn de portes obertes.
Un nou llibre: La balada del Bar Torino
És per això que saludem l’aparició d’un nou llibre. L’amic Rafa Lahuerta publica en la jove editorial Llibres de la Drassana, La balada del Bar Torino. Però no estem en presència d’un altre llibre de futbol, ni un altre llibre sobre el València CF. És evident que els llibres no rematen a porteria, ni la bona literatura ha estat capaç mai de generar una ocasió de gol. Ni tan sols han pogut modificar la direcció d’una Junta General d’Accionistes. Si fóra així, moltes de les persones vinculades a este blog tindrien un reconeixement molt més actiu.
Ultimes Vesprades a Mestalla es transforma hui en blog literari. La balada del Bar Torino no és el llibre de futbol, d’alineacions i anècdotes de caire futbolístic. La batalla ací no s’ha plantejat onze contra onze. La batalla s’ha donat entre l’autor i la memòria. Entre l’autor i la ciutat. Entre l’autor i la seua temptació d’invisibilitat. Per això hem de saludar, com a lectors i no com a amics, la publicació d’un extraordinari exercici de bona literatura. Amb il·lustres precedents que el bon lector sabrà copsar (Philip Roth, Rafael Chirbes, Georges Perec, Bolaño, José María Fonollosa), i resseguir en les cites que encapçalen cada capítol. Però que no marquen la veu pròpia i singular que Rafa Lahuerta ha aconseguit en la seua primera obra.
El València, la ciutat i Mestalla són l’excusa per a composar un itinerari, amb una capacitat immensa per a reflexionar, per a reconèixer-nos, per a distingir les autèntiques coses importants, i que Rafa Lahuerta delimita amb precisió i després apunta i dispara obtenint la seua peça, en forma de frase. En les recensions literàries, hi ha llibres en què costa distingir una frase que servisca de mostra d’allò que pretens publicitar. En el cas de La balada del Bar Torino és estrany el capítol en què no tingues un parell d’anècdotes o frases que subratllaries i al mateix situaries en el frontispici de novel·les que de sobte adquiririen sentit gràcies a eixa frase en clau.
Estem en presència d’un gran llibre, i tenim la sort que, a més a més, tinga com a un dels protagonistes el nostre club i la nostra ciutat. Perquè més enllà de qualificacions literàries, i de revàlides que el llibre passa sobrat, probablement jo no havia tingut ocasió de llegir un llibre amb tant d’amor. Amor pel pare absent i la seua memòria. Amor per la vida. I amor madur per una ciutat, sobre la que se reflexiona en totes i cadascuna de les pàgines.
Memòria i presència, dolor i absència, són els grans eixos d’un llibre que donarà que parlar. Els escriptors modestos necessitem un escenari espectacular i unes condicions ambientals determinades per a destil·lar a dures penes alguna cosa semblant que s’acosta a la literatura. Sabem tocar el baló i de vegades fem una jugada interessant. En la terminologia futbolística de Roberto Gil: “té cosetes”. Una columneta. Un llibre que no està mal. “Cosetes”. Els escriptors, i Rafa ho és, fan literatura i trauen vida quasi sense despentinar-se. Saben desmarcar-se i traçar diagonals de la manera més senzilla. Fer literatura del Bar Los Checas…
Al capdavall, la resposta a eixa pregunta que sempre ens fem, quan ens plantegem de què estem parlant en realitat quan creguem que estem parlant de futbol.
Dijous a les 20 hores, a La Edad de Oro, al carrer de Sant Jacint, molts l’acompanyarem i esperem que amb una presència contundent dels seus amics de Últimes Vesprades a Mestalla.
Miquel Nadal Tàrrega
Soci del València CF
·
Entrades
