dissabte, 18 d’abril del 2020

VOL EN LA FOSCOR





Arias amaga el seu port elegant davant el crit de El Mudo, que per unes mil.lèsimes de segon ha abandonat la seua condició per tal d'anunciar-li a Richard la seua eixida. La pluja fa acte de presència i distorsiona la imatge que m'arriba a través de la finestra. Al fons, el fumeral del vaporitzador s'alça imponent entre les ruïnes de l'imperi Segarra. El gris de les teulades de les naus que albergaren l'antiga factoria, orgull pretèrit dels veïns de La Vall d'Uixó, em recorda que el color queda lluny en les nostres vides empresonades, però per sort el paisatge s'ha apiadat de nosaltres i ha decidit amagar la seua exuberància de la mirada dels animals engabiats en que ens ha convertit el confinament.

Torne a la imatge que m'ocupa i sí, és la mateixa que durant anys ha decorat l'escriptori del meu ordinador al temps que perfumava les meus entranyes. Ara, un maleït virus no sols ha canviat per sempre la meua forma d'entendre la vida, també m'ha fet vore des d'un prisma diferent el quadre que per a mi va pintar el Déu dels primers dies. El destí ha decidit cobrir-lo de la mateixa realitat que s'ha instal.lat entre nosaltres de forma cruel borrant els dies de la setmana en la pitjor de les primaveres, i això no li ho perdonaré mai.

Estire les nits i acurte els dies en un patètic esforç per amagar la llum del sol, la que et convida a la cervesa més freda en una terrassa que el perfum de la flor del taronger ha convertit en un infern de dolçor infinita.

Circulen estos dies per les xarxes socials i els mitjans de comunicació nombroses iniciatives que recuperen fites històriques del València. S'han convertit en un dels millors aliats enmig de la nit més llarga, la que ha vist cavalcar a un Óscar Rubén Valdez que desafia des de la porta d'entrada al paradís a un gegant anomenat Iríbar en l'últim Mestalla en blanc i negre quan encara responia al nom de Luis Casanova. També en l'obscuritat d'eixa nit he tornat a saltar la barra de la cafeteria Marilyn per servir-me un Four Roses amb gel que encara no m'he begut vint anys després. Va ser Gaizka Mendieta qui el va extraviar després de parar-lo amb el pit, acaronar-lo amb el muscle i reconduir-lo per projectar-lo a l'eternitat amb l'esquerra.

Mentre jo m'oblidava per segona vegada d'aquell bourbon en l'éxtasi provocat per la melodia que va composar Mendieta, el meu fill Raül vivia amb orgull un gol que no li corresponia en el temps. També la meua filla Vélvet el cantava, encara que per a ella tots els gols són atemporals, els celebra per treure'm un somriure, i a mi m'encisa que ho faça. Poc després, la narració en CV Ràdio de la cavalcada de Carlos Soler sobre el verd del Benito Villamarín torna a sonar per oferir-me una altra treva, me permet a través de la seua tonada oblidar que res tornarà a ser igual. Un any després, l'épica d'aquella carrera anestesia l'amargor que em sentencia quan pense que res serà com era, que ningú m'espera en la barra del bar, que els carrers que creia escriturats al meu nom no em pertanyen, que m'han robat abruptament la felicitat que estructurava la meua rutina, que l'esquerra del meu fill ha parat el seu vol sobre el paissatge que dibuixen els meus dissabtes pel matí, que la meua aula està buida, sense vida.

Com Jordi Alba, les meues misèries queden enrere mentre la carrera iniciada per Carlitos aplega a les platges d'Ítaca. Allí va trobar El Chino el cap de Rodrigo i jo l'abraç que va donar sentit a tot.

Un concert t'oferix, encara que de forma edulcorada, l'única possibilitat d'escoltar novament per pimera vegada la cançó que un dia et va robar la voluntat. Estes setmanes un virus m'ha regalat per segona volta moments que mai he deixat de viure, he tornat a cantar el gol de la meua vida quasi amb la mateixa intensitat amb que ho vaig fer en el moment en que els deus el van ubicar en el temps.

Amb el fumeral del vaporitzador encara difuminat pel ressò del segon gol de Baraja a l'Espanyol, els meus ulls tornen a la foto guiats per l'ànima, atrets pel color de la samarreta de Ricardo Arias, la que va donar color a les meues nits més llunyanes entre la foscor que ara ha tornat per a dir-nos que els hiverns són llargs i gelats i no podem acurtar-los o suavitzar-los a la nostra manera.

Arias i Sempere dibuixen escorços antagònics com tractant d'anunciar que la llum s'obrirà pas entre la foscor.

Sé que tot passarà però res tornarà a ser igual. Ara sé gràcies a les imatges d'Aitana que Toni Lara adornava amb la seua veu i que algú ha recomanat estos dies des del time line de la quarantena que la palometa fou estèril i aquell Adidas Tango acabà dins de la porteria de les nostres vides.

He pogut saber-ho gràcies a un virus que m'ha confinat entre les parets del record per a coneixer-me millor i per a dur-me la veritat d'aquell vol que va iniciar Sempere quatre dècades enrere i encara no ha acabat. Ho farà quan tot açò passe i aquella postal recupere el lloc que sempre ha ocupat en la meua memòria. Allí descansarà eternament el baló que Sempere va despejar per tal d'iluminar els meus dies i les meues nits.

Dedicat a José Manuel Sempere i Ricardo Penella Arias, que estos dies ens han donat una lliçó d'humanitat lluny del lloc on els vam admirar, i als valencianistes que més estan patint esta situació, en especial als meus amics Ernesto Morell i Salva Raga. AMUNT SEMPRE!


Albert Carda Serch.

dimecres, 15 d’abril del 2020

MI PADRE, LA VESPA Y EL INTER


Pocas veces mi padre me contó sus andanzas y aventuras de juventud. Nuestra relación fue, hasta bien pasados mis veinticinco años de edad, distante y más bien tormentosa. Se juntaron su carácter autoritario y su educación chapada a la antigua, con mi rebeldía pasada de tono. Era una bomba de relojería. Pero si me tengo que acordar de alguna anécdota suya futbolera, me quedo con la que contaba de la eliminatoria de Copa de Ferias de 1.962 contra el Inter de Milán. 

En aquella eliminatoria, mi padre tenía 22 años. Y todavía trabajaba con mis abuelos en la feria ambulante vendiendo juguetes. Estaban en Ollería. Y según contaba, él y su primo Mundín, que trabajaba también como feriante y a su vez era amigo de fechorías, decidieron venirse en Vespa a Mestalla, pasándose por alto las previsiones de lluvia y las advertencias del resto de la familia prohibiéndoles de manera tajante tal locura. Ya en el viaje de ida a Mestalla, y subiendo el Puerto de Olleria, les agarró un aguacero que les dejó calados hasta las cejas. Pero decidieron seguir camino. La cosa fue bien y ganó el Valencia 2-0, con goles de Waldo y Guillot (como no). Era el Valencia de los primeros 60, cuando Waldo y Guillot era una dupla que "la rompía". 

A su regreso al recinto donde estaban los feriantes, salió a recibirles la comitiva de familiares. A Mundín lo recibió su padre, Mundo (a su vez era el tío de mi padre, claro). Del primer guantazo le quitó el poco o mucho frío que pudiera tener. Acto seguido preguntó : "¿Com ha quedat el Valencia?". Y es que Mundo era un hombre que tenía la marca de guerra de una bala que le entró por la mandíbula y le salió junto a la oreja (causaba respeto su aspecto rudo, muy común en aquellos tiempos) , era un valencianista recalcitrante. Yo lo recuerdo vagamente, ya de muy mayor. Siempre me enseñaba "la cicatriz". Mi padre contaba que le recuerda siempre discutiendo con sus amigos de fútbol. Y que era un ferviente defensor de un tal Taltavull, jugador de los años 50 y que, según parece, generaba debate por su juego, demasiado técnico para la época. 

Puestos en situación, y ya con el relato de la "aventura" descrito, diversas vivencias que a posteriori hemos tenido mi padre y yo, me han hecho atar cabos y retrotraerme a la circunstancia antes descrita para llegar a la conclusión de que mi padre debió ser un fan de Guillot. Y es que de pequeño, con 12-13 años, yo jugaba en un equipo y el entrenador era (casualmente) Guillot. Para nosotros (los nanos que jugábamos) era un señor mayor, calvo, y con muy mala uva. Hablo del año 84-85 más o menos. Pero recuerdo que cuando mi padre venía a verme jugar, se achicaba. Era como que aquel hombre autoritario que me inculcaba la disciplina ante todo, que no dudaba en soltarme un "sopapo" si consideraba oportuno, y que era fiel seguidor de aquello de que "el halago debilita", se hacía pequeño y se convertía en corderito cuando estaba Guillot por ahí rondando. Por supuesto, yo no entendía nada... Y pensaba " ¿pero a este hombre que cojones le pasa?". El paso del tiempo y el mucho pensar, creo que me dio la respuesta. 

Otro suceso relacionado con Guillot fue, ya pasados muchos años, y ya cuidando yo de mis padres, un día que los llevé a "picar algo al solecito" al bar Hermanos Barberà, en Av Tarongers (sitio recomendable con las paredes decoradas de fotos con motivos valencianistas, dicho sea de paso). Sería el año 2013 o 2014. Allí, un camarero reconoció a mi padre. Cito textual, del bar "Walgui". Parece ser que Waldo y Guillot, en los 60-70, montaron un bar en los alrededores de Mestalla. Y mi padre era asiduo a aquel bar. El camarero le recordó las tertulias y discusiones que allí tenían, y se recordaba de él por lo defensor que era de Guillot ante las críticas que este recibía... A su vez, y ya en voz baja, mi padre me comentó que ese camarero trabajaba también de "machaca" (una especie de seguridad a la antigua usanza) en el bar, y que cuando la cosa se ponía fea, repartía ostias como panes. 

Juntando estas vivencias, y tras ponerlas en una cubitera y mezclaralas, el resultado que me da es que en el año 1962, con 22 años, mi padre tenía un ídolo. Y era Guillot. Y que ese ídolo no dejó de serlo nunca, a pesar del paso del tiempo. 

Pasaron los años y vino la eliminatoria contra el Inter de Milán de 2003. Era la Champions League. La anterior eliminatoria contra el Inter era reciente, y había acabado con Farinós de portero del Inter. Pero la situación familiar no me permitió hacer lo que sí pude hacer en 2003. Y es que le compré una entrada a mi padre junto a mi asiento. Fuimos los dos en mi Vespa a Mestalla (no desde Ollería, pero sí desde la zona de Abastos). Me recordó 40 veces que tenía una luz fundida de la moto (algo muy habitual en las Vespas viejas). Y vimos el partido. La vuelta fue dantesca (la bombilla seguía fundida y el Inter nos había "fundido" con un robo de los que no me han olvidan, a pesar de que han pasado ya 15 años). 

Visto con perspectiva, y ya más en frío, creo que ambos supimos que con aquel trayecto en Vespa, aquella tarde-noche, en aquel partido, y con aquella vivencia, habíamos cerrado un círculo que empezó allá por 1962, en Ollería, con su primo Mundín. Nunca lo comentamos mientras mi padre vivió,pero ambos supimos que aquella tarde fue muy entrañable y que nos iba a quedar grabada de por vida. Doy fe que nunca la olvidaré. 

AMUNT VALENCIA SEMPRE!!.

José Ponce.

dilluns, 13 d’abril del 2020

ÚLTIMES VESPRADES A MESTALLA RECOPILACIÓ 2016




Hui seguim amb l'any 2016 de la recopilació dels textos que formen part del blog últimes vesprades a Mestalla. 

L'any 2016 tinguerem textos molt interesants i que deixarem que els llegiu.

També tinguerem la sort de vore un nou llibre de José Ricardo March "25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas", que tingué lloc el 17 de novembre en La Edad de Oro. Un llibre deliciós i que ens mostra 25 textos amb un gran treball d'investigació darrere.

I per a rematar l'any 2016 el col·lectiu d'últimes vesprades a Mestalla va presentar el llibre "Últimes vesprades a Mestalla 2ª part" de nou un recull de textos del blog i noves aportacións per a arredonir el llibre, amb el pròleg de Rubén Baraja, i que com no, va ser  amb finalitat totalment benèfica per a ajudar a Elvira Roda Llorca en la seua malaltia. 


dimecres, 8 d’abril del 2020

ÚLTIMES VESPRADES A MESTALLA RECOPILACIÓ 2015

Hui portem l'any 2015 com a continuació de la recopilació dels textos que formen part del blog últimes vesprades a Mestalla. 


L'any 2015 ens acomiadem de Antonio Fuertes i de José V. Aleixandre, recordem el gol d'Antón en aquella primavera de 1971, del vol de Nottingham, una senyera en Nova York, de Nicasio y la Muziekvereniging Somerens Lust, i també de Miquel Nadal que va presentar "Somiar gols" el seu deliciós llibre amb 13 contes de fútbol.

Esperem que vos agrade. 


AMUNT.

Últimes vesprades a Mestalla.

diumenge, 5 d’abril del 2020

ÚLTIMES VESPRADES A MESTALLA RECOPILACIÓ 2014



Continuem amb la recopilació dels textos que formen part del blog últimes vesprades a Mestalla. 

L'any 2014 al blog es va escriure sobre el fútbol a la barra del Soqueta, Luis Aragonés, del primer partit de Copa, Juan Ramón, Penev y el teatro, Salvador Gomar, Alfredo Di Stéfano, el negoci del marketing al voltant del fútbol, del 70 aniversari del Mestalla, i tres grans fites, l'homenatge a Mario Alberto Kempes, la gran troballa del km 0 del valencianisme i el magnífic llibre de Rafa Lahuerta. 

Esperem que vos agrade. 

Tots junts guanyarem este partit.


AMUNT.


Últimes vesprades a Mestalla

dijous, 2 d’abril del 2020

ÚLTIMES VESPRADES A MESTALLA RECOPILACIÓ 2013


Hola amics, continuem amb la recopilació dels textos que formen part del blog de últimes vesprades a Mestalla. 

Hui compartim l'any 2013, un any amb noms propis, Wilkes, l'adéu a San Mamés, Valdéz, de la inauguració de Mestalla, un especial de Montes, Saura, Tirapu i dos notícies molt tristas, el 24 de maig ens va deixar Antonio Puchades, un dels jugadors mes importants de la historia del Valencia C.F. desde este blog li varem fer un humil homenatge, i el 1 de setembre també ens deixà Ignacio Eizaguirre el gran porter de l'época daurada del Valencia dels anys 40.



AMUNT.

Últimes vesprades a Mestalla