·
·
Mestalla representa un insòlit cas d´amor platònic que al remat es consagra.
I és que el primer contacte amb Mestalla de molts valencianistes arriba mitjançant la televisió. Parle, en este cas, de televisió a color, i a més a més, autonòmica, puix els meus començaments com a seguidor coincidixen amb els inicis de Canal 9.
Així que millor escriure d´este tema abans que la radiotelevisió autòctona desaparega o la intervenguen i sols retransmeta partits del Reial Madrid.
I com la visió del món sempre depén de les ulleres que gasta cadascú, he redactat este article en valencià, la llengua que escoltàrem en eixes primeres retransmissions a Mestalla.
No tinc la intenció de fer l´anàlisi dels mitjans tècnics usats per a televisar un partit al nostre estadi, doctors tenen els mass media per a això. Volia expressar com recorde haver fet el seguiment primerenc de la meua passió valencianista a Mestalla, associada llavors al filtre de la xicoteta pantalla.
La sensació era de màxima intensitat i d´una ansietat agreujada pel fet de no poder assistir encara freqüentment a l´estadi. El dia es feia llarg esperant la nit del partit, perquè el nostre equip tenia vocació noctàmbula i l´encontre, si no s´emmarcava en eixes jornades extraordinàries de Copa o competició europea, sempre es disputava el dissabte per la nit, dos hores abans de qualsevol film durant el qual Steven Seagal o Chuck Norris ajusticiaven a galtades una colla d´inoperants.
Em posava dels nervis i de tant en tant arribava a l´hora del partit amb maldecap. Tota la meua atenció es concentrava just després de l`autèntic preàmbul del partit. Eixe rondo que jugaven les lletres de Bancaixa (partit oferit per Bancaixa; sí, els valencians encara contàvem amb sistema financer propi, explicarem als nostres néts) sense deixar caure la pilota i que, amb remat de xilena de la a, donava pas a l´emoció de l´encontre.
Lo primer que apareixia sempre era un plànol de Mestalla gravat des del fons sud que confirmava que l´estadi estava de nou ple. Les graderies es podien vore ennegrides, com si de formiguers es tractaren, llevat del fons nord, que dibuixava algun dels primers tifos de cartolines o rotllos de paper, o simplement un compacte bufandeig de llana dels d´abans, colorejat amb el blanc de l´equipació i el blau, groc i roig de la nostra senyera.
El partit televisat per les cadenes de la FORTA representava l´ocasió per a que les aficions desplegaren les seues millors gales i els fons s´encarregaven de l´atrezzo.
Les narracions dels inseparables Miquel Àngel Picornell i Jordi Carrascosa deparaven divisió d´opinions. Allunyats dels romanços de l´actual escena, a mi m´agradava el seu estil “bronco y copero”, tradicional. Implacables amb l´àrbitre i indissimuladament indignats amb tot lo que perjudicara al nostre equip. Amb ells aprenguérem metàfores com “l´estadi està ple de gom a gom” o “la pilota ha fet un ciri”. I si alguna paraula no sonava vernàcula, al sendemà tenia registre d´entrada al Cabinista de Las Provincias.
L´adolescència tancà esta etapa amb la consecució del primer abonament, quan no coneixíem encara l´actual saturació d´encontres. Amb els de Canal + dels diumenges aplega la introducció de les prèvies i el controvertit concepte d´infotaintment i amb l´apocalíptic “volvemos en 7 segundos” de JJ Santos a Karlsruhe el malson d´unes privades estatals que mai dissimularen la seua antipatia (no one likes us and we don´t care, van cantar els Sex Pistols), tot això adobat per l´infame partit dels dilluns, musicat amb el merescut Puta A3 de rigor, símptoma de cinc lustres sense cap èxit que paladejar, com si vivírem en un etern 92, també en lo futbolístic.
La sentència de tot este model de retransmissions la signà el Pay Per Beer (et fas una cervesa i veus el partit amb els amics), obrint un període d´especulació i horaris intempestius que he patit com un dels aficionats que acudixen religiosament a Mestalla, els últims micos d´esta passió de la que alguns han fet negoci.
Tot i això, davant de la xicoteta pantalla preservaré el record d´uns temps de fidel comunió valencianista i d´un Mestalla ple, majestuós i en tecnicolor.
Simón Alegre
Soci del Valencia CF
I és que el primer contacte amb Mestalla de molts valencianistes arriba mitjançant la televisió. Parle, en este cas, de televisió a color, i a més a més, autonòmica, puix els meus començaments com a seguidor coincidixen amb els inicis de Canal 9.
Així que millor escriure d´este tema abans que la radiotelevisió autòctona desaparega o la intervenguen i sols retransmeta partits del Reial Madrid.
I com la visió del món sempre depén de les ulleres que gasta cadascú, he redactat este article en valencià, la llengua que escoltàrem en eixes primeres retransmissions a Mestalla.
No tinc la intenció de fer l´anàlisi dels mitjans tècnics usats per a televisar un partit al nostre estadi, doctors tenen els mass media per a això. Volia expressar com recorde haver fet el seguiment primerenc de la meua passió valencianista a Mestalla, associada llavors al filtre de la xicoteta pantalla.
La sensació era de màxima intensitat i d´una ansietat agreujada pel fet de no poder assistir encara freqüentment a l´estadi. El dia es feia llarg esperant la nit del partit, perquè el nostre equip tenia vocació noctàmbula i l´encontre, si no s´emmarcava en eixes jornades extraordinàries de Copa o competició europea, sempre es disputava el dissabte per la nit, dos hores abans de qualsevol film durant el qual Steven Seagal o Chuck Norris ajusticiaven a galtades una colla d´inoperants.
Em posava dels nervis i de tant en tant arribava a l´hora del partit amb maldecap. Tota la meua atenció es concentrava just després de l`autèntic preàmbul del partit. Eixe rondo que jugaven les lletres de Bancaixa (partit oferit per Bancaixa; sí, els valencians encara contàvem amb sistema financer propi, explicarem als nostres néts) sense deixar caure la pilota i que, amb remat de xilena de la a, donava pas a l´emoció de l´encontre.
Lo primer que apareixia sempre era un plànol de Mestalla gravat des del fons sud que confirmava que l´estadi estava de nou ple. Les graderies es podien vore ennegrides, com si de formiguers es tractaren, llevat del fons nord, que dibuixava algun dels primers tifos de cartolines o rotllos de paper, o simplement un compacte bufandeig de llana dels d´abans, colorejat amb el blanc de l´equipació i el blau, groc i roig de la nostra senyera.
El partit televisat per les cadenes de la FORTA representava l´ocasió per a que les aficions desplegaren les seues millors gales i els fons s´encarregaven de l´atrezzo.
Les narracions dels inseparables Miquel Àngel Picornell i Jordi Carrascosa deparaven divisió d´opinions. Allunyats dels romanços de l´actual escena, a mi m´agradava el seu estil “bronco y copero”, tradicional. Implacables amb l´àrbitre i indissimuladament indignats amb tot lo que perjudicara al nostre equip. Amb ells aprenguérem metàfores com “l´estadi està ple de gom a gom” o “la pilota ha fet un ciri”. I si alguna paraula no sonava vernàcula, al sendemà tenia registre d´entrada al Cabinista de Las Provincias.
L´adolescència tancà esta etapa amb la consecució del primer abonament, quan no coneixíem encara l´actual saturació d´encontres. Amb els de Canal + dels diumenges aplega la introducció de les prèvies i el controvertit concepte d´infotaintment i amb l´apocalíptic “volvemos en 7 segundos” de JJ Santos a Karlsruhe el malson d´unes privades estatals que mai dissimularen la seua antipatia (no one likes us and we don´t care, van cantar els Sex Pistols), tot això adobat per l´infame partit dels dilluns, musicat amb el merescut Puta A3 de rigor, símptoma de cinc lustres sense cap èxit que paladejar, com si vivírem en un etern 92, també en lo futbolístic.
La sentència de tot este model de retransmissions la signà el Pay Per Beer (et fas una cervesa i veus el partit amb els amics), obrint un període d´especulació i horaris intempestius que he patit com un dels aficionats que acudixen religiosament a Mestalla, els últims micos d´esta passió de la que alguns han fet negoci.
Tot i això, davant de la xicoteta pantalla preservaré el record d´uns temps de fidel comunió valencianista i d´un Mestalla ple, majestuós i en tecnicolor.
Simón Alegre
Soci del Valencia CF
·
Entrades
