Elogio de la Cuperativa

·

·
Yo siempre fui de Cúper. Más de Cúper que de nadie. Más de Cúper que de Benítez. Más de Cúper que de Rainieri. Más de Cúper que de Espárrago. Más de Cúper incluso que de Di Stéfano. De Cúper me gustaba todo. Su sobriedad, su laconismo, su falta de impostura. Cúper era, por encima de todo, el entrenador menos xoto de todos los posibles: el menos hipócrita, el menos fallero, el menos cínico. Fue, paradójicamente, el que más cerca estuvo de la filosofía fantasista de la ilusión, que como sabe la cátedra es el jodido adn del pueblo de Mestalla, su ideología más caliente y superficial: la puta recurrente que a tantos abismos nos ha llevado a lo largo de nuestra historia dentada. Porque con Cúper, la ilusión vivió sus momentos más álgidos, un paroxismo que sostuvo a la parroquia en un subidón permanente con doble parada: Paris-Milan. Tan lejos pero tan cerca del Paris-Texas wenderiano y ese hombre llamado Travis que vagaba por los no-lugares en busca de su mujer, tal cuál el VCF y su travesía en el desierto de 20 años de ostracismo europeo.

Con Cúper, el Valencia consolidó su estilo, ese que siempre olvida en cuanto la rubia le sonrie. Con Cúper, el Valencia salió a Europa a reivindicar una melodía joven y entusiasta con un centro del campo que jugaba al fútbol mejor que nadie. Nunca como en la primavera de 2000 Mestalla vio jugar tan bien al fútbol. Nunca. Fueron 3 meses de asombrosa energía, de recitales a diestro y siniestro, de fútbol eléctrico y jovial. Por eso, es doblemente injusto ese sambenito falso y ventajista del Cuper barraquero y aburrrido. No hubo tal o sólo en pequeñas dosis cuando hubo de reinventar el equipo para volver a salir a Europa con otro disfraz, quizás no tan atractivo pero si sumamente competitivo y eficaz. En ese interín nació La Cuperativa. Y del estiércol de ese bloque apareció el campeón de dos ligas casi consecutivas. Puede que la euforia de los títulos borre todo lo demás, pero ahora que ya hay espacio para la memoria y el relato yo recuerdo con más plenitud la primavera de Cúper que el largo verano de Benitez. Quizás porque las vísperas imponen en el escenario una felicidad expansiva y gozosa que los fastos y su colesterol acaban por traicionar. O quizás será que durante esos dos años servidor fue extremedamente feliz. No tanto en el fútbol como en todo lo demás. Nunca se sabe. Ahora que el mister vuelve a Mestalla, mi homenaje sincero y creo que merecido.


Rafa Lahuerta Yúfera
Socio del Valencia CF
·

Nits d´adéus

·
·
La meua memòria recorda amb una nitidesa acceptable tres d'elles. Jo les entenia com aquell homenatge que el club només rendia als més grans, a aquells que havien deixat una emprenta important en la gespa de Mestalla.

Sincerament, en l'última dècada, el futbol no ha sigut un fidel company de viatge de la meua vida i desconec si s'ha perdut la tradició. Però sí recorde perfectament aquells comiats u homenatges a 3 dels més destacats futbolistes de la història recent del València CF.

Recorde amb afecte aquella nit d'Agost del 85, 12 dies després del meu aniversari. De fet va ser la segona sorpresa perque la primera va ser una equipació de la senyera: samarreta, pantalons i mitjanes de Ressy que quasi tots els xavals voliem. Abans de traspassar el vomitori de l'amfiteatre vaig poder vore la famosa lluminositat que donava pas a un verd com els tapissos aquells de les taules de jocs d'atzar. És com si aqueixa experiència que tots hem tingut la tornarem a reviure com un fotograma quan traspassem el llindar de la mort. Bé, l'homenatge en qüestió era a Enrique Saura, el capità que havia alçat la Recopa en Heysel i jo havia escoltat tantes vegades.. Repassant algunes cròniques ara sé que Saura encara estava en actiu en el Castelló en aquella temporada 85/86 que anava a començar i que seria d'autèntic malson per a la parròquia valencianista. Poca gent en l'estadi i xiulets per a un mal joc d'un València apagat davant el gran Peñarol dels 80 que campeonaba a Uruguai any rere any. Tot un presagi del que significaria aquella temporada que anava a començar.

Ricardo Arias es va acomiadar de Mestalla una nit de Juny de 1992. Amb la lliga acabada i les vacances d'estiu molt a la vora, vaig anar amb el meu pare qui em va portar de nou a aquell amfiteatre per a veure l'adéu del 4 valencianista durant 16 anys (també Arias acabaria els seus dies com a jugador en el CE Castelló). Sincerament tampoc recorde massa expectació en aquella trobada però alguna cosa se m'ha quedat gravada en la ment: la cançó que l´antic Yomus li va dedicar "al rey del àrea", un bonic gest que tot l'estadi va aplaudir. El rival era d'entitat, el Barça del "dream team" recentment proclamat campeó d'Europa un mes abans en l'antic Wembley. L'espectacle va ser de bó, sis gols en total encara que el segon de Roberto no el vaig vore perquè estava contemplant com un grapat d´energumens dels "boixos nois", situats al sector 28 havien començat el seu particular "partit" amb els espectadors de la general Sud. L'ovació de l'estadi fou per als antidisturbis quan els varen fer córrer numerada cap a baix.. Trista anècdota per a gran moment però supose que tot forma part dels nostres records..Paco Camarasa va heretar el dorsal 4 que Arias li cediria cavallerosament en la seua substitució.

Just un any després, un altre ídol de l'època daurada del València dels 70 va rebre el seu merescut homenatge. Mario Kempes tornava a xafar la gespa de Mestalla i l'afició va respondre malgrat la fresca nit d'Abril que varem tindre. Recorde que havia plogut durant tota la vesprada i el cel va concedir una treva abans del partit com si vullguera respectar la nit del Matador. Kempes havia demanat durant la setmana que no hagueren pancartes en l'estadi i açò es va complir. Va haver-hi un lliurament de regals i records abans de l´encontre, amb un Mario vestit de nou de blanc i un poc nerviós, prop de l'eixida de vestuaris. La veritat és que el temps semblava haver-se detingut. Kempes no havia canviat massa, l'estadi tampoc i la indumentària blanca no oferia variacions importants. Crec que va ser un comiat molt emotiu. Allí varen estar quasi tots, Don Arturo Tuzón, el president de la RFEF, un representant de l´AFA, les penyes, jugadors que havien coincidit amb ell i estaven encara en actiu com Roberto, Fernando o Sempere... etc... Jo no recordava el joc de Kempes però em va encantar la frase que va dir abans del partit a un mitjà local: "..Yo en los entrenamientos me mataba y en la cancha me divertía..". Em va semblar que els prolegomens del partit fòren una mica extranys. La temporada l'estava sent, haviem començat prou malament i la presència del PSV de Romario no ajudava molt. Realment havien dos protagonistes en aquella trobada, l'homenatjat i el brasiler al que quasi es donava per fet que lluiria l'escut valencianista al pit la pròxima temporada. Les ovacions més fortes de la nit fòren per a Kempes i Romario quan la megafonia va anunciar les alineacions i quan marcaren 3 gols cadascun. Si no recorde malament, el Matador marcaria un d'ells de falta i un altre amb una classe impressionant en retirar el peu en l'últim instant per a no colpejar la cara del porter holandés. Quan Romario marcava un, la tribuna es girava a la llotja i quan Kempes feia el propi, l'estadi va començar a cridar "fíchalo, fíchalo"...Tot molt faller, com quasi sempre que tinc records de Mestalla..cal dir que no he presenciat més partits homenatges i ni tan sols sé si s'han produït en el vell Mestalla...Ell i jo ens hem anat separant sense saver molt bé per qué, com alguns vells matrimonis que en el fons s´estimen. Sempre em quedaran els records perque formen i formaran part de la meua vida.


Fernando Tomás Puchades
Antic soci del Valencia CF
·

La millor taronja de l'estiu

·

·
La frase que encapçala este article la solien utilitzar en els anuncis de Canal 9 per a anunciar el Trofeu Taronja fa més d’una dècada, rememorant eixe naixement del nostre torneig estiuenc tan lligat al sector dels cítrics.

Per circumstàncies diverses, jo no tinc eixa experiència infantil d’anar al Taronja amb mon pare i viure l’ambient especial d’eixes nits. Amb mono de futbol, recorde haver vist els meus primers Taronges a Terol, un territori on un valencianista sempre troba correligionaris a l’estiu.

La meua intenció no és la d’inventariar la història del nostre trofeu, la qual està magníficament documentada, per exemple, en Camp de Mestalla, de Paco Lloret.

El Taronja no tenia el prestigi del Carranza o Teresa Herrera ni es programava quasi abans d’iniciar-se la Lliga, com el Gamper o el Bernabéu. Amb un manteniment més o menys regular de la fórmula del triangular i la tradició de contractar partits amb els equips triomfants de diverses èpoques, servia com a primera presa de contacte de l’equip amb l’afició, un poc abans d’entonar eixe clàssic “ja tenim equip”, de caràcter més lliguer.

Fet el resum de rigor, la meua aportació se centra en els últims anys del format original, la crònica personal d’una desnaturalització simultània a la d’altres tradicions futboleres que van desapareixent.

El meu primer contacte amb el Taronja resultà decebedor. Amb set anys ja havia pres la decisió de fer-me valencianista i vaig tindre que encaixar una derrota per 1-7 contra el Reial Madrid i els reserves de la Quinta del Buitre. La primera línia de l’epíleg d’Espárrago, tot i que ara estava avalat pel subcampionat.

Però el Taronja anava a oferir-nos més sorpreses. L’edició de 1991 ressaltà per la presència de la selecció soviètica (no oblidem que era subcampiona de l’Eurocopa Alemanya 88) a les nostres terres mentre es produïa una sublevació militar a Moscou. Rommel Fernández sentencià el Sao Paulo en el nostre segon partit, sempre més apte per a les conclusions, i pareixia confirmar que “ja teníem davanter”.

La següent edició la vaig vore de vacances a Baqueira Beret i em generà sensacions contradictòries. Un primer partit decebedor amb empat contra el Dinamo de Moscou i una eufòrica remuntada en els últims minuts contra eixa Sampdòria que havia perdut mesos abans la final de Wembley contra el Dream Team. Resten dos records inoblidables d’aquell torneig: la lesió de Giner en caure al fossat dels periodistes i, prop del segle XXI, la designació del guanyador del mateix (els russos) mitjançant una moneda llançada a l’aire.

El Taronja del 93 destacà per l’exhibició de Mijatovic (antologia de fantàstics gols estiuencs que també conegueren a Barcelona o Bilbao en els seus torneigs locals) i la golejada que li ficàrem al Feyenoord. Tan fluixos estigueren els holandesos, que eixe dia arribàrem a pensar que Belodedici era salvable per a la causa.

L’estiu del 94 reedità el “Amigos para siempre” que Los Manolos havien popularitzat dos anys abans amb les invitacions recíproques de VCF i FCB a Gamper i Taronja, respectivament. Un Valencia egregi aplanà el Barça en ambdós competicions i disparà una eufòria que el campionat de la regularitat s’encarregaria de rebaixar. De l’equipasso al batacasso, volum un. També començava a confirmar-se una llei no escrita que afirma que les pretemporades brillants equivalen a campanyes decebedores. I a l’inrevés. Este Taronja estigué envoltat d’un maremàgnum d’amistosos que Roig va organitzar a Mestalla i pertot arreu com a antídot de l’ansietat que caracteritzava el seu projecte. Per exemple, un devaluat VCF-Chelsea, commemoratiu del 75 aniversari de l’entitat.

L’any 95 faria bona l’anterior tradició esmentada quant al nivell de la pretemporada. Lamentable Taronja com a carta de presentació del projecte Aragonés (participant eixe Atlètic de Madrid contra el que ens jugaríem la Lliga), preludi d’una temporada apassionant. D’eixa edició sempre recordaré que mai havia vist la gespa del camp en unes condicions tan deplorables, acostumat fins aleshores a eixe tapís reconegut per tota l’Espanya futbolera.

Els torneigs del 96 i 97 tingueren un nom propi: Romario. L’obra faraònica, que havia lluït de meravella durant estes èpoques de focs artificials se’ns va enderrocar, sublim final per a un virtuós del gol, assajant una xilena. Savio (i el misteri d’aquella opció de compra) va firmar l’enterado de l’execució del roigisme, la desintegració del qual s’acceleraria.

I després dels fasts i la cremà arribem a la nova era. Vestigis de l’anterior, el partit de presentació, amb la seua estètica americanitzada, havia desbancat ja al Taronja en les preferències d’una nova fornada d’aficionats, en part desconeixedora de les tradicions del seu club i alienada per un nou concepte de futbol-espectacle.

El canvi cíclic va produir algunes deformacions, com la disputa del Taronja de 1998 a la Tardor i contra el Dinamo de Bucarest (quan el “Imperio Rumano” dominà el Valencia de Cortés) o les grotesques i injustíssimes xiulades a Ortí en les presentacions, mereixedores d’acte de desgreuge contundent. I abans de la ja consolidada “amortització” que implica la fusió del Taronja i la presentació, una última oportunitat per al format triangular. Edició 05-06, pèssims resultats, prèvia d’una etapa fosca de la nostra història i el fill de Gadafi deambulant pel verd de Mestalla. La hintxada no va respondre i se signà un trist epíleg per al nostre emblemàtic trofeu.

Els temps han canviat, com va dir el poeta, i el vell Taronja tal volta ja no torne mai.

Tot i això, a la nostra memòria sobreviuran sempre eixos records del torneig que seran part d’eixe llegat d’històries i vivències que tindrem la responsabilitat i l’orgull de deixar a les futures generacions valencianistes.


Simón Alegre
Soci del Valencia CF
·

Keita

·
Un texte del nostre col·laborador Francisco Garcia ha estat premiat al concurs estiuenc de la pàgina de facebook de todocolección.com. Volem felicitar-lo publicant el seu relat.
·

Cullera 1973. El calor se ve atenuado por la brisa marina abriéndose paso a duras penas entre el gentío, que apelotonado en la arena deja en suspenso su vida. Mi madre me deja adelantarme hasta el quiosco. Compro cinco sobres de cromos. Los abro ante la atenta mirada de mis amigos, todos afilando la mirada como pumas hambrientos. Todos deseando cualquier cromo que a ellos les falte. Me sale un fichaje, uno de los que nadie tiene. Keita, el exótico delantero del Valencia en la temporada 1973-74. Hay un revuelo. Todos me ofrecen el oro y el moro. Protejo el tesoro con mi cuerpo y, al girarme para evitar sus zarpas, veo a mi madre que me llama imperativamente. Salgo victorioso con mi trocito de cartoncillo intacto. Sonrío y le doy un beso a mi madre. Su cara de sorpresa y de estupefacción certifican mi felicidad. Recuerdo el día perfectamente: el agua era una balsa azul que, desde entonces, mece mi niñez.


Francisco García
Socio del Valencia CF
·

El factor humano del club

·

Publiquem l'aticle del nostre habitual col·laborador Vicent Chilet del diari Levante-EMV del diumenge 31 de juliol al voltant de la figura d'Antonio Company. DEP.

Era muy fácil congeniar con Antonio Company. Su imagen en viajes, días de partido o en la rutina de la oficina era inconfundible: conversando y bromeando con jugadores, empleados, periodistas, directivos, aficionados... Siempre con una sonrisa, magnética e inalterable, y un inseparable cigarrillo. Con todos se llevaba bien. En un fútbol cada vez más mercantilizado, movido por un volumen de negocio que a la fuerza aleja a los clubes del contacto personal con los aficionados, Company representaba un factor humano ya prácticamente extinguido en la elite de este deporte, el nexo de unión entre la entidad y unos hinchas que, gracias a su incansable labor (a sus gestiones, mediaciones y favores personales), conservaban inmaculado el sentimiento de pertenencia a unos colores. Con él, el club recuperó el vínculo casi olvidado de empleados «de la casa», dedicados al cien por cien a la institución, cercanos y atentos con las demandas de los socios, como lo fue décadas atrás Vicente Peris.

Company trabajó durante casi veinte años en el Valencia. Entró al club de la mano de Francisco Roig, en 1994. En este período de tiempo, la entidad ha experimentado una transformación total, que le ha permitido recuperar su prestigio a nivel europeo. Paralelos a los éxitos deportivos, el trabajo de Company dentro del área de relaciones externas del club contribuyó al incremento en el número de peñas valencianistas, que pasaron de medio centenar a las 784 repartidas actualmente por todo el planeta.

Ayer, en la Convención anual de peñas del Valencia, una cita a la que jamás faltaba, se le rindió homenaje con un emotivo minuto de silencio. No había peñista que no le conociera, que no recordara alguna anécdota compartida.

Ya desde joven, Company estuvo vinculado con el deporte, jugando en el Club de Fútbol Simat, de su localidad. También era muy aficionado a la música, y tocó la batería en el grupo «Els Diapasón», como ayer recordaba su hermano Vicent. La inquietud musical no la abandonó nunca y aprovechaba cualquier momento para exhibirla, como en 2008, en el aniversario de la peña valencianista 18 de marzo, radicada en Madrid, cuando deleitó a todos los presentes con un improvisado concierto de trompeta. Entusiasta seguidor blanquinegro, a principios de la década pasada la Penya Valencianista simatera ya le rindió el primero de sus homenajes. Además, las peñas de Benifairó y de Tavernes de la Valldigna reconocieron su trabajo y su estrecha vinculación con la comarca.

En 2004, con motivo de la visita a Simat de las tres copas conquistadas por el Valencia en la temporada anterior —Liga, Copa de la UEFA y Supercopa—, el Ayuntamiento reconoció su compromiso con el deporte y le hizo firmar en el libro de oro de la localidad. En los últimos años, Company ha luchado con denuedo contra una larga enfermedad, que ayer finalmente le venció, a los 65 años, en su habitación del Instituto Valenciano de Oncología, donde permanecía ingresado. Company será incinerado hoy a las 9:30 horas en el crematorio del Cementerio General de Valencia. La próxima semana tendrá lugar un funeral en Simat de la Valldigna.

El Valencia, que con acierto ha decidido presentar a sus nuevos futbolistas en distintas localidades para arraigar el sentimiento blanquinegro, tiene la obligación de preservar y potenciar el valencianismo social y militante de Company. Y siempre con una franca sonrisa.

Fallece Domínguez, 75 años. Ayer también se confirmó el fallecimiento de Antonio Domínguez Carrión, de 75 años, futbolista del Valencia entre las temporadas 56-57 y 59-60, en las que jugó 23 encuentros y marcó 7 goles. Será enterrado hoy en el Puerto de Sagunto.


Vicent Chilet
Socio del Valencia CF
·