40 anys sense Vicente Peris

·
Hui, quan es complix el 40 aniversari del tràgic traspàs del gerent del València CF Vicente Peris, tornem a publicar este article en el que voliem manifestar la nostra convicció en que un club com el nostre no pot oblidar les persones que han contribuit a engrandir-lo i dur-lo fins als nostres dies, que no poc prescindir d'eixe capital moral que representa la memòria. I ho fem també hui com a reconeixement a les últimes iniciatives del club, començant a tractar estos temes amb la necessària dignitat, com feu ahir en l'homenatge que li va retre al propi Vicente Peris davant la seua família.
Del “viejo” Casale al jove Peris

·

Durant quasi 25 anys el retrat que il·lustra este post va presidir les oficines del pavelló social del VCF en el xamfrà d'Arts Gràfiques amb l'avinguda d'Aragó. Vicente Peris, el gerent mort a Mestalla el 13 de febrer de 1972 mentre el València CF li guanyava a l'Atleti un partit de màxima tensió per la mínima. Només tenia 48 anys i la seua mort va suposar un abans i un després. No sols pel drama personal i familiar; també per la fonda empremta que el seu sobtat adéu va generar en el valencianisme. La seua mort va precipitar la dimissió de Julio de Miguel i possiblement va impedir la consolidació d'un projecte esportiu de primer orde.

Sostenim que el VCF va aconseguir el seu màxim equilibri en eixe període de temps. Una etapa de maduresa social i esportiva en plena línia ascendent. La copa del '67, les tres finals consecutives i la lliga del '71 així ho confirmen. Però més enllà del palmarés, queda l'empremta dels detalls i la seua ressonància: el reconeixement internacional del club, la gira mexicana, els actes commemoratius de les Bodes d'Or, el programa prepartit, el rellotge del Gol Gran, les obres de la nova seu del club i la consolidació en l'imaginari popular de Mestalla com a escenari mític. En resum, una època on el VCF va estar a l'avantguarda del futbol espanyol en organització i iniciatives de qualsevol tipus, que veien la seua recompensa en una graderia sempre plena i en permanent ebullició.

Quan Peris ens va deixar nosaltres erem xiquets o encara no havíem nascut però vam créixer escoltant l'ona expansiva del seu llegat. I el que és més cridaner, el testimoni mil vegades enunciat que amb ell al comandament el VCF mai haguera descendit a segona divisió. Especulacions, cert. Però especulacions que van despertar una al·lucinada curiositat per l'absent. En totes parts, una rara unanimitat mostrava una figura sense fissures. Tots els detalls engrandien la seua memòria i l'empremta del seu treball. Un valencianista exemplar, deien.

Sempre hem pensat que en la lluita contra l'oblit, el record dels grans hòmens és el millor sosteniment per a fer masticable i quotidià el mite del VCF. L'anonimat ha sigut el gran valedor moral d'este club. L'anonimat dels seus milers i milers de seguidors. Les xicotetes i vibrants històries de supervivència i tenacitat. El club com a patrimoni sentimental. Però l'anonimat és una força invisible que necessita referents molt visibles. En eixe sentit, la història del València està obligada a llegir-se als ulls de l'impuls d'alguns hòmens crucials i les seues respectives biografies. Poderosament la d'estos tres: Luis Colina, Eduardo Cubells i Vicente Peris. No eren ni van ser presidents però el seu exemple i el seu testimoni és crucial per a entendre el solatge real del VCF com a entitat. Els tres van morir quan encara podien oferir grans servicis al club. I en el cas tràgic de Peris, al peu del baló. En els budells de Mestalla.

Sense ànim de paréixer necròfils és significatiu l'influx de la pulsió mort en el destí del VCF. La sobtada mort de Luis Bonora va accelerar la fundació del València FC en 1919. Per contra, la prematura defunció de Peris va suposar la fi del València clàssic. Un club sostingut sobre valors molt ferms que a partir d'eixe instant va caminar erràtic, sense un pla clar d'actuació. Salvat quasi sempre per la poderosa maquinària social que l'empara.

D'altra banda, resulta paradoxal la lleu distància temporal existent entre el 19 de desembre de 1971 i el 13 de febrer de 1972. A penes mes i mig. I una reflexió: el que separa la mort fictícia del “viejo” Casale en el Monumental de River Plate de la mort real del jove Vicente Peris a Mestalla és també el que separa la novel·la de la realitat. I no obstant això, el relat de ficció pareix imposar-se al fet obvi i notori de l'absència real. La sensació narrativa que l'arquetip literari val més que l'home pres de l'oblit.

D'ara en avant, seria desitjable que la foto retrat que il·lustra este post recobrara el seu protagonisme en les oficines del VCF, encara que ja no queden coetanis de Peris en les dependències administratives. Es fa imprescindible que les generacions presents i futures coneguen Peris i el que va significar per al València. És el mínim que podem fer per qui va ser exemple i testimoni de l'assumpció del club com a motor i emblema de la pròpia vida. No hi ha millor homenatge que perpetuar la seua memòria. Per una vegada, la metàfora sang, suor i llàgrimes diu la veritat.

Últimes vesprades a Mestalla

·

Quique Moreno. In memoriam.

·

·
A l'edat de 48 anys se'ns ha anat Quique Moreno Bellver. A molts eixe nom tal vegada no li dirà res. Però va ser jugador del València, CF. És cert, no va jugar molt, més ben poc, en les temporades en què va pertànyer en el primer equip. A penes 27 partits en les quatre temporades que va estar, sumant els seus partits oficials amb els amistosos. Amb eixos números no ha passat a la història del club, però sí que va passar a la meua història particular del València CF.

Era un lliure amb una classe i una elegància fora del normal. Deixeble avantatjat de Ricardo Arias. Li precedia fama de poc professional, dels que entrenar li agradava molt poc i molt probablement això li suposara la seua tan escassa participació com a futbolista del València.

Però va tindre el seu moment de glòria. En la nefasta temporada 82-83, mentres l'equip en la lliga anava donant tombs, directes cap a la segona divisió, a Europa la dinàmica era ben distinta. En la copa de la UEFA s'havia eliminat al Manchester United i al Banik Ostrava, no sense problemes, i en octaus de final ens havia tocat en sort el Spartak de Moscou.

L'anada a Rússia va finalitzar 0-0 amb un antològic partit de Jose Ramón Bermell, potser el millor que va fer com a porter valencianista.

Per a la tornada, entre setmana en horari vespertí, perquè es va jugar un 8 de desembre, festiu, Mestalla va registrar un gran ple. Jugant de blanc-i-negre, Solsona va avançar al València en la primera part amb un dretàs des de fora de l'àrea que va batre a Dasaev per tota l'esquadra. Un altre grandíssim gol per al record. Ja en la segona part, quan els russos xafaven l'accelerador, va arribar el moment de Quique Moreno. El seu moment. Va arrancar des de camp propi, i driblant a tot aquell que li eixia a l'encontre, davant de l'eixida del mític Dasaev li va batre per a col•locar el 2-0 i sentenciar l'eliminatòria. Eixe gol definia molt bé qui era Quique Moreno, un futbolista fi i amb una qualitat impressionant. Eixe gol és el culpable que un futbolista, la trajectòria del qual en el club no fóra ni la més brillant, ni la més destacada, passara a la meua història particular del València CF.

Valga este xicotet text per a rendir-li el meu més sincer homenatge.

DEP, Quique Moreno Bellver.


Jose Miguel Lavarías
Soci del València CF

·

Pena máxima

·
·

La ejecución del penalti ha simbolizado en el universo futbolístico el alfa y el omega del juego, la suerte suprema y, en definitiva, todo un ritual metafórico, trasunto sobre el césped del baile entre la vida y la muerte. No en vano, abundan las traslaciones literarias y cinematográficas de este lance, el más poético del fútbol con diferencia.

La singladura del Valencia C.F. no ha resultado ajena a los avatares acaecidos desde el punto de penalti. Sin ir más lejos, el momento culminante de toda esta historia se produjo en aquella tanda milanesa que propició el duelo en la cumbre de dos gigantes de la escena: Kahn y Cañizares. Más allá del duro encaje de la derrota, abogamos por la revisión optimista de aquel desenlace. El tiempo y los triunfos venideros, sin margen para una frustración paralizadora, evidencian que nuestra divisa es vivir al día.

Y por ese filo de la navaja se deslizan las luces y sombras de una trayectoria cuajada de catarsis. Que se lo pregunten al Flaco Pellegrino, que meses después de fallar el postrer penalti en San Siro tuvo que convertir el más decisivo en el infierno de Celtic Park. O al Deportivo de La Coruña, al que nuestro reserva González le inoculó una maldición fatalista asociada a nuestro club.

Sin estos sinsabores, no concederíamos el valor suficiente a gloriosas paradas como la de Pereira a Rix en Heysel´80.

No obstante, del tiempo de la mercantilización galopante del fútbol a esta parte, se ha trivializado el arte del penalti; no así sus efectos, igualmente letales. A principios de los noventa, previamente a la introducción de toda la mercadotecnia relativa al fútbol-negocio, resultaba sencillo identificar a los lanzadores de penaltis de los equipos punteros. Esta seguridad iba ligada a un elevado porcentaje de acierto y rara vez marraban alguna pena máxima jugadores como Koeman o Garitano. Siempre pensé que figurar en el listado del entrenador como el especialista en la materia te eximía de la responsabilidad que la discrecionalidad y las arbitrariedades interponen entre el punto de cal y el guardameta. Con el tiempo, se ha ido imponiendo entre la doctrina la máxima de que debe patear el que mejor predisposición psicológica muestre, sin establecer tantas gradaciones a priori entre los favoritos. Indiscutiblemente, aunque no deberíamos soslayar las variables analítica y tecnológica, se fallan más penaltis que veinte años atrás. Incluso, futbolistas reputados como especialistas y que marcaron una época en sus clubes (Tamudo, Torres, Raúl), no destacaban por su infalibilidad en estas lides.

Pero volvemos a nuestro Valencia para incidir en que, precisamente nuestra mejor escuadra contemporánea, la que aleccionó Rafa Benítez, fue quizás la que erró más penaltis, debido al ejercicio coral de esta suerte. Como ejemplos de esta desdicha, aquella eliminación copera contra el Alicante, las dos penas máximas que el celtista Caballero atajó en el mismo encuentro a Baraja o el fallo de Rufete en las postrimerías de un VCF-Athletic de Bilbao, como frustrado desagravio tras su gol de Cardeñosa de la jornada anterior en Anoeta.

Afortunadamente, tenemos ejemplos recientes en los que rastrear la pauta del éxito. Como Gaizka Mendieta, que aprendió de Salenko a hipnotizar cancerberos, con unas brillantísimas marcas y un estilo heterodoxo, lánguido pero efectivo, como su carácter. David Villa también demostró una resolución implacable. Ambos se erigieron en la garantía que se precia en este crucial apartado.

Desde el prisma defensivo, Cañizares fue el último gran cerrojo, todo un dragón que acomplejaba al rival con su avasalladora personalidad. Otro de nuestros imprescindibles coetáneos, Zubizarreta, quedó siempre estigmatizado por no despuntar especialmente en esta disciplina. Sin embargo, Andoni, un tipo sereno y garantía de rendimiento, guardó para la afición tres hermosos regalos con doble de retranca en forma de penaltis parados: Klinsmann, Penev y Mijatovic.

Durante las últimas temporadas, ni César Sánchez, ni Moyà, ni Guaita nos han deparado la alegría de detener una pena máxima en partido oficial, así que hacemos votos por el dichoso estreno de nuestro guardameta autóctono y nos congratulamos por el final de este particular maleficio, felizmente roto por los felinos reflejos y la sangre fría de un Alves que aspira a seguir doctorándose desde los once metros a costa de nuestros contrincantes.

Entretanto, que los once metros nos sean leves.

Amunt València!


Simón Alegre
Socio del Valencia CF

·