A diferència del títol d’esta iniciativa d’Últimes Vesprades a Mestalla em decidisc a escriure per a
contar-vos les meues vivències valencianistes que podríem anomenar com les meues
primeres vesprades a Mestalla, encara
que em sembla que en el fons no van en contra de l’esperit d’uvaM.
Per les coses de la vida, el meu germà Blai i jo vam nàixer a Bocairent
al sí d’una família gens futbolera. La distància que ens separa de València i
la falta d’un referent parental futboler fa que puguem desplaçar-nos a Mestalla
molt de tard en tard. Jo encara recorde la meua primera vegada que vaig entrar
al nostre santuari, un VCF – Oviedo
de finals dels 80 i immersos en la setmana fallera. El resultat, victòria còmoda
per 3 a 0 amb gols de Penev, Fenoll i Toni. I com no, des de l’antiga General
de Peu del Gol Nord on es barrejaven els aromes de Fàrias, els primers canuts
de marihuana i pólvora. On Lubo era Déu i a la Policia Nacional se’ls
preguntava “esos de marrón ¿de qué equipo
son?”.
El meu primer Mestalla imaginari fou el Seat 124 color groc de mon pare,
des d’on tenia sintonitzat a José Mª García i on vaig tindre la meua primera
experiència onírica total com a aficionat valencianista: el gol de Tendillo al
Real Madrid i la salvació miraculosa del descens a segona divisió. Eixa
vesprada el virus valencianista va estar per complet inoculat al meu organisme
i ja no me’l podria traure de damunt . El VCF i la meua persona vam
convertir-nos en un mateix ésser, una mateix cor, una mateixa passió, una
mateixa forma de viure.
Però principalment les nostres
vesprades a Mestalla consistien en tancar-nos el meu germà i jo els
diumenges de vesprada en la nostra habitació de Bocairent amb la ràdio en marxa
per escoltar la retransmissió íntegra del partit. Eixe era el nostre Mestalla
imaginari. Des d’allí vam “vore” la patètica escenografia contra el Cadis quan
vam baixar a Segona divisió, la tornada a Primera, el debut de Madjer, els 4
gols de Toni “Lambada” al Celta en Copa o el gol de Pauleta...
I mira per on que quan va arribar la televisió ens vam haver de traslladar
a Alacant a començar els nostres estudis universitaris. Mestalla encara més
lluny! I de primeres, la desfeta de Karlsruhe o els 10 minuts de la final de
l’aigua. I va ser quan el meu germà i jo vam reinventar el nostre particular
Mestalla a un pis d’estudiants d’Alacant amb Ràdio 9 sent els ulls amb les veus
i comentaris de Jaume Tamarit i Pep Claramunt … Eixe gol del “Burrito” Ortega
davant el FC Barcelona...
Al nostre intemporal Mestalla, la gent també s’abraçava amb els gols,
s’insultava a l’àrbitre, es patia amb el descompte i com no, també hem plorat
(per les derrotes la major part de les voltes). I també renegàvem … “la setmana que ve, passe, ja no l’escolte,
que facen el que vulguen!”. Mentida, diumenge rere diumenge amb el botó de
“ON” engegat de l’aparell de ràdio.
Amb el pas dels anys, amb una vida laboral i sentimental estable han
canviat les coses. Visc a 10 minuts a peu de Mestalla i soc soci des de fa 4
anys. Acudisc amb regularitat al camp i és per açò que vos deia al principi que
per a mi són les primeres vesprades,
nits i migdiades a Mestalla.
Una hora després del fatal segon “M’Bia”, plorava de ràbia a casa per la
nostra eterna fatalitat i patia pel meu germà i el meu cosí que van assistir al
costat meu al fatal final i que com molts van haver d’agafar carretera i manta,
tragar-se les llàgrimes i fer 100 Km al volant de tornada a casa. És a ells i als
milers de valencianistes que com nosaltres viuen, ploren, riuen i pateixen pel
VCF en silenci i des de la distància al caliu de la llar del seu Mestalla
imaginari a qui vull homenatjar amb estos humils paràgrafs. Al cap i a la fi,
Mestalla no hauria de fer bons i roïns, hauria de ser la casa de tots.
Paco Belda
i Pastor (@pacorellotger)
Soci del
València CF
·
Entrades
