“Hui què, forneret?”

·
"L'adolescència és l'única època en què aprenem alguna cosa"
Marcel Proust, A l'ombra de les noies en flor
·

 "¡Qué! ¡Silencio!". És difícil expressar com foren pronunciades eixes dos paraules, ara fa més de 30 anys, amb rara musicalitat i lleugera pausa entre que i silencio. Així m'ho ha fet saber Carmen des de sempre. Diria que quasi des que ens vam conèixer a la tardor de 1989, la temporada que el València va quedar subcampió de Lliga amb Espárrago a la banqueta.

Dos paraules i una anècdota intranscendent que li quedaren gravades des que les va escoltar al pallasset de la classe a una aula de l'antiga EGB, després d'una forta algaravia entre els xiquets que, de cop i volta, callaren tots alhora. Un segon, dos segons... I un alumne, el -¿trist?- pallasset de la classe trencava el silenci. I de nou, xiquets i xiquetes reien la gràcia, amb la inevitable impaciència i desassossec de la mestra, en vore que la classe li se n'anava de les mans. Corrien els primers anys de la dècada dels 80, coincidint amb aquell València prodigiós de Kempes, el gran Mario Alberto Kemps, Heysell...

Milantamil vegades he escoltat eixa anècdota. Així ha estat en cada ocasió que s'ha produït un silenci inesperat, un moment de calma, un mutis clamorós, el "ha pasado un ángel" dels castellans. Carmen ha recordat sempre sempre el "qué-silencio" d'una vesprada tediosa a l'escola. És curiós, però es altament probable que cap dels 30 xiquets de la classe, cap ni un, ni tan sols el propi alumne que la va pronunciar, s'enrecorde. De tan intranscendent.

A Carmen li fa gràcia l'anècdota del pallasset, tot i que ella va utilitzar la paraula gracioset. "A eixe xiquet li agradava molt el futbol, era molt graciós, sempre contant acudits i fent riure la classe".

Estos últims mesos tan negres per als aficionats al València m'han fet tornar a interessar-me pel meu equip, abandonat en els plecs més llunyans de la memòria. Estar tan avall de la classificació m'ha fet recordar el drama del que suposa un descens, per què per a mi, i els meus amics del poble, visquérem al 1986 un autèntic drama. El nostre equip en el pou de la segona divisió. Anys duríssims a l'institut, amb permanent lluita dialèctica improductiva amb els del Barça, molts, i els del Madrid, una miqueta menys.

Tenia en aquell moment, aproximadament, l'edat que tenen ara els meus fills majors. Els dos hui amb el passe del València i vivint en carn pròpia què suposa ser del València. He temut que passaren el que jo vaig sentir els dies del descens. És futbol, però jo em vaig quedar desolat. Així que, ara, he tornat a obrir els ulls a les planes esportives i alguna tertúlia radiofònica. Amb mesura i calma, i amb una certa distància, sí, i també amb un fort pessimisme.

En un viatge recent a Barcelona vaig devorar el número dedicat al València de la revista Panenka. Impossible resistir-se a aquella portada, ni a les signatures autores d'uns articles fabulosos. I, després, com en un joc d'espills, tot recordant unes paraules de l'amic Josep Bosch m'he capbussat fins les profunditats abissals de La balada del Bar Torino. En un oceà perillosíssim, mar inestable i inabastable.

Quin silenci, Déu, en acabar de llegir-lo. Quina buidor, quina ràbia, quina alegria, quins plors, quines errades, quins encerts, quants personatge, quantes persones estimades que hi reconeguem... Però, no sols els de l'autor, també els nostres. Per què les notes d’eixa balada són memòria també per al lector, on cada data, cada partit, cada nom o cada lloc hi he posat el meu record, el meu somni, el meu cor...

La primera vegada que vaig entrar a Mestalla tenia 15 anys. Era l’època de Paco Lloret a Antena 3 i les retransmissions d’Antonio Rubio a Radiocadena. Hi anàrem els amics des del poble amb tren, a la General de Peu, òbviament, a eixa edat no es podia anar a cap altre lloc. En eixir pel vomitori a la grada, encara molt buida, el cor va bategar. Açò és Mestalla, vaig mussitar. No imaginava que Pes Pérez anava a arruïnar la meua primera vegada. Perdérem injustament contra el Sevilla per errades arbitrals. Aquell any hi tornàrem més vegades. També contra l'Hèrcules, un dia de pluja abundant... Alfredo, Alfredo, cridàvem. Era l’any del maleït descens.

La setmana següent s'acabà tot. I em vaig quedar mut, com quan un estiu, de menut, anys abans, passejant pel Perelló agafat de la ma de ma iaio Daniel es va detindre a raonar amb un home, ja major, a qui vaig reconèixer immediatament, tot i ser la primera vegada que el veia. Però, no vaig gosar dir paraula. Ells xerraven de l’arròs i de les collites, i jo el mirava hipnòticament. "M'has conegut?, Saps qui sóc, xiquet?". I jo, res. Paralitzat i mut. M'allargà la mà i li vaig dir: "Vosté es Puchades, el futbolista". I esclataren a riure, de seguida, dels dos hòmens. Ma iaio, arrosser de Sueca, coneixia molt Puchades del poble, del casino, de fer barret ací i allà.

La xiqueta que fou Carmen, desinteressada completament pel futbol, en l’actualitat ens suporta com pot als quatre xicons de la casa. Recentment, ha vist per una tauleta de casa la portada de La balada... amb Kempes cridant després d'un gol. Impossible no reconèixer-lo amb la llarga cabellera negra al vent i tot seguit ha llegit el nom de l'autor i ha vist les fotos de les solapes i he hagut de mostrar-li la plana on parla de la primera revista del club, creada per Ramos Costa, qui personifica el fals mite del València blaver i conservador.

Són molts els que mai llegiren la revista del club entre 1977 i 1982, assegura l'autor del llibre, al mateix moment que anima a redescobrir-la. Una revista amb matisos –diu- de "club moderno y nada transnochado, más víctima del clima de la Transición que instigador de conflictos que finalmente, y por añadidura, le pasaron factura en el imaginario progresista de la ciudad y sus comarcas".

En aquella revista poc llegida, es lamenta l'autor, que potenciava el relat institucional en un moment on la "mística no estaba tan arraigada en la grada" hi tenia molt a dir Rafa Prats, pare de la xiqueta a qui li se va quedar de forma permanent aquell "que silencio" escolar pronunciat per un xiquet graciós i molt futboler, molt valencianista. Molt més que el periodista tot terreny Rafa Prats, mort en febrer de 2015. Quina paradoxa. Rafa, Prats, no ho era gens, futboler, però va treballar en la revista d'un club en un moment de grans canvis socials. Anys després, el pas per la revista del València fou per a Rafa Prats, primer biògraf de Max Aub, una etapa més en una llarga vida periodística, que havia girat ja cap a la cultura i l'art contemporani, cap a la seua immensa minoria, molts allunyats dels camps de futbol. Ell no es plegà al futbol modern, però sí que recordava anècdotes i, sovint, a futbolistes d'aquella dècada dels 70, desconeguts i perduts en la memòria de molts valencianistes del segle XXI. Recordava molt, per exemple, el bigotut Cordero, el defensa valencià de Godella, qui més tard seria regidor del Bloc. Uns rara avis.

I al final del llibre, en eixe joc d'espills de la vida i la mort, en la primera de les dedicatòries de La balada del Bar Torino, Rafa, Lahuerta, deixa una petjades més de les que compartix amb Carmen. El diumenge següent a aquell silenci inesperat que va trencar el gracioset de la classe, aquell xiquet, com cada dia de partit, a la grada de Mestalla tornava a escoltar al vell desdentat dir-li al seu pare estimat: "Hui què forneret?". "Hui a guanyar".

Amb sincer agraïment a Rafa Lahuerta.

Toni M. Vendrell

pare d'adolescents socis del València CF 

·