Mangriñán

·

·

“Entré en el urinario y, cuando me di la vuelta, me tropecé con Mangriñán”. Esto fue lo que declaró D. Alfredo Di Stéfano al terminar el partido, jugado en Chamartín, entre el R. Madrid y el VCF. Era el primer partido de la temporada 1954-55 e Iturraspe, el entonces entrenador colocó a un rubito de Vall d’Uixó llamado Mangriñán con la única consigna de pegarse al bueno de Di Stefano con el fin de secarle y no dejarle tocar ni un balón, y vaya si lo consiguió. El VCF ganó 1-2, y aquel marcaje provocó el fusilamiento de la prensa madrileña. Di Stefano creó el verbo “Mangriñear”…

Mestalla también ha vivido marcajes al hombre. Así a bote pronto, recuerdo un par de ellos, y curiosamente, también, ambos, en la primera jornada de liga.

Temporada 1982-83. Nos visitaba el Barça del flamante Diego Armando Maradona. El Pelusa pudo probar en primera persona cómo se jugaba al fútbol en España y lo hizo de la mano de un grande, a pesar de su estatura, Pepe Carrete. Futbolista al que personalmente admiro, hombre que a pesar de los años transcurridos, cada vez que habla del VCF es para deshacerse en elogios, tanto del club como de la afición. Pues bien, aquella noche, de sábado si no me equivoco y ¿televisado? El gran Pepe Carrete se pegó como una autentica lapa al Pelusa. No le dejó respirar, y un metro que le dejó, lo aprovechó para meternos el 0-1, aunque posteriormente remontamos con goles de Tendillo y el vikingo Idígoras bajo la lluvia. Pero recuerdo que llegué a creer que Carrete se iba a subir tras Maradona al autobús del Barça. Lo que nadie pensábamos, tras esa gran victoria era el sufrimiento que nos esperaba hasta el último partido de la temporada.

Temporada 2001-02. Calurosa noche de Agosto. Nos visita el Madrid de los galácticos. El debut del soñado Zidane en España. Toda la prensa madri(dista)leña pendiente de su nuevo héroe, pero…, el héroe resultó ser un nacido en La Pobla Llarga, David Albelda. A punto de cumplir los 24 se erigió en su sombra, y eso que no podríamos catalogarlo como marcaje al hombre, pero la defensa zonal y la presión que hacía el equipo de Rafa Benítez constantemente los emparejaba. El francés cuando recibía el balón y quería darse la vuelta ya se topaba de bruces con Albelda, para mayor escarnio de la prensa madri(dista)leña que no pudieron disfrutar con su nuevo adalid. El VCF derrotó al gran coloso interplanetario por 1-0 y la campaña de desprestigio, de acoso y derribo que se produjo contra Albelda fue de dimensiones bíblicas. No pudieron digerir ni tolerar que un valenciano de La Pobla Llarga les estropeara la fiesta. Por cierto, la gran mayoría de los que allí estábamos tampoco pensábamos que aquella liga iba a ser nuestra.

Amunt!!!!


José Miguel Lavarías
Socio del Valencia CF
·

Un València més valencianista

·

Les relacions entre el futbol i la ideologia (no confondre amb la política) no són analitzades freqüentment. El punt de partida d'esta desaparició analítica sol ser que un club de futbol resulta transversal a la societat. En línies generals esta afirmació sol ser certa. Ara bé no per això hem de eliminar l'anàlisi d'un fet que permet un microscopi sociològic apassionant.

Les relacions del poder amb el futbol són moltes al llarg del temps. L'aparador que suposa la victòria, el campionat, és una fotografia impagable per al poder polític. El règim franquista intentava patrimonialitzar les victòries esportives. No citaré el club que més patrimonialitzava. És aquest un primer estrat. El segon estrat és la utilització per a causes ideològiques més esteses. El paradigma modern està al Barça de Laporta i el final del Correllengua al Camp Nou. Però també amb l'eixida de la pancarta de Agua para todos al camp de Mestalla.

La transversalitat del València actualment està fora de tot dubte Però no sempre ha sigut així. En este mateix blog es recordava a Josep Rodríguez Tortajada el president oblidat (republicà i valencianista). Més tard i durant el període de la transició democràtica el Luis Casanova se situava molt clarament d'una de les parts conflictualtzades. Fins i tot el fitxatge de Roberto va ser instrumentalitzat.

És possible que no estigueu d'acord amb algunes apreciacions d'este escrit. Algunes admeten moltíssimes matisacions però l'espai de redacció i el vostre temps de lectura és limitat. Però les creia necessàries per demostrar que un club sol ser transversal però no sempre és neutre. Per exemple, l'equidistància actual respecte als dos pols mediaticofutbolístics (Madrid i Barcelona) no ha sigut sempre així. La creació d'un punt de vista valencianista va costar temps i esforç conceptual. Periodistes, jugadors, directius i aficionats han anat abandonant eixe complex d'inferioritat respecte al club de la capital. Respecte al Barça i Catalunya ja es té històricament. En eixe camí d'autoestima i autoafirmació, d'autonomia esportiva i mediàtica han tingut un paper destacat diversos personatges. No puc mencionar-los a tots i els demane disculpes.

En definitiva la construcció silogística d'un cert valencianisme ideològic-futbolístic intuïtiu més que no racional naix a principis dels 90 amb Paco Roig i David Albelda com a protagonistes principals. Paco Roig no va ser el millor gestor del món. Segurament no va ser ni un bon gestor. Però va ser el primer a posar la megafonia en valencià, el que va tornar el pantaló negre (diferència amb el Real de Madrid) i el primer a plantar cara a las "glorias deportivas". De fet, una bona punyà li va costar . Però va ser el revulsiu que l'aficionat valencianista necessitava per superar el seu complex d'inferioritat. El següent pas el va pegar David Albelda. Esta mateixa setmana ha tornat a deixar clar el seu valencianisme ideològicofutbolístic (nosaltres no tenim a Silva i no ens passem el dia dando el coñazo). La persecució que va patir l'any 2001 li va demostrar que no calia tindre por a la caverna centralista madridista. Albelda exercix de poblallarguista i valencià que juga a futbol.

El València és transversal a la part de la societat a la que representa. Això és cert. Però ara envia les cartes en valencià, el speaker parla en valencià (fins i tot a Milà en la final de la Champions), la informació esportiva més seguida es fa en valencià, els jugadors parlen en valencià en les rodes de premsa, els jugadors estrangers i espanyols diuen coses en valencià quan es guanya algun títol.

La transversalitat és variable i no sempre és neutra. Jo vull un València més transversal. Més representatiu. Un València més valencianista.


Carles López Cerezuela
Aficionat del València CF
·

El retorn d’Albelda

·
Article publicat al diari "Levante-El Mercantil Valenciano" el diumenge 1 de novembre de 2009.
·És un bon símptoma que la grada de Mestalla s´haja dedicat, en els últims temps, a carregar contra Albelda. En el món del futbol el linxament ha precedit, en moltes ocasions, la proclamació del mite. En aquest sentit, la irritable i malcriada afició del València tan sols és superada per la gent del Barça o del Madrid. Al Camp Nou era ben habitual dirigir els atacs de pànic contra Guardiola quan distribuïa el baló en el Dream Team, i anar al Bernabeu és assistir a un curs intensiu sobre totes les formes possibles —i creatives— d´insultar als propis jugadors. Per tant, en les ridícules i inexplicables xiulades contra Albelda hem estat, una vegada més, a l´alçada dels grans equips.

Pel que es veu, molts socis del València no han perdonat que Albelda decidira dur als tribunals a Juan Bautista Soler, sense cap mena de dubte, el pitjor president de la història del club, tant pel que fa a la gestió econòmica —unes xifres per a desaparéixer com a entitat—, fitxatges i planificació esportiva, com també en l´obediència i servilisme demostrats al poder polític. Si la inutilitat —la incapacitat manifesta i pretensiosa— fóra delicte, Albelda hauria guanyat el juí contra Soler, per fortuna per als valencianistes. Però molts, curiosament, optaren per convertir el jugador en responsable del sainet que el València ha viscut durant els dos últims anys, la qual cosa no fa més que confirmar un dels millors pensaments despentinats de Jerzy Lec: els estúpids, per desgràcia, són sempre majoria.

Vulguem o no, la imatge dels millors anys de la història del València anirà associada a Albelda. Imprescindible per a engrandir un curriculum de títols tan escarransit, gràcies a aquest mitjà defensiu —destructor, en diuen cursis i puristes—, Baraja es convertí al llarg de moltes temporades en un jugador de visió germànica, Aimar féu embadalir el públic i, fins i tot, un pandillero com Carboni pujava per la banda amb instint depredador. Quan Albelda funcionava —ací i a Europa—, ho feia tot el València, tal i com s´ha demostrat en els últims partits contra el Barça i l´Almeria. Unes actuacions que li han valgut —magnànims davant les evidències— l´irònic indult dels seguidors.

A banda de la qüestió esportiva, sempre li estaré agraït a Albelda per haver provocat les enrabiades d´exquisits com Santiago Segurola o del madridista llandós i prototípic de Javier Marías. L´antipatia que ha despertat el València de l´última dècada —un futbol blindat i dentat intolerable per als rivals— són, en gran part, mèrit d´un equip capitanejat per l´esperit d´Albelda. Amb el seu retorn de jugador decisiu, si es prolonga, de segur que molts periodistes primmirats i insofribles tornaran a la càrrega. Si desenfunden contra Albelda, millor que la treva des de casa siga definitiva. I si no, tot un reconeixement, David, unificar tan variades i insignes manies.


Alfred Mondria
Soci del València CF

·
·
·