·
Jo vaig nàixer amb el cor blanc i la sang taronja. Sóc d'una generació de segona crescuda entre humiltat i desig de primera. Era quan les temporades acabaven al gener i els títols només pertanyien als llibres.
Jo vaig nàixer amb el cor blanc i la sang taronja. Sóc d'una generació de segona crescuda entre humiltat i desig de primera. Era quan les temporades acabaven al gener i els títols només pertanyien als llibres.
Recorde aquell dia com si foren diversos dies. El cor bategava més fort només en veure la majestuositat de Mestalla que enviava un canal de llum cap al cel com si tinguera una connexió directa amb les estrel·les.
Les seues banderes indefectiblement ordenades segons la classificació. Les escales fosques. I una porta per on entrava una llum blanca. La més blanca que havia vist mai. I per fi... entraves a les grades. els meus ulls il·luminaven més que les torres. D'això n'estic segur. M'arribava justet la tanca que separava la general de peu de sillas gol. Una tanca de filferro que separava les classes futbolístiques i que em predestinaven al proletariat esportiu.
Era una època on la gent aplaudia en escoltar la recaptació. Era una època on un gran fitxatge era només un fitxatge. Era un època on xiular l'equip era un luxe només a l'abast d'altres aficions. Era una afició aficionada i no professional. Una afició que no sabia ploure. O plovia poc. O plovia massa. Un afició a la que feia temps que amagaven el futur. I li deien que no en tenia.
La meua adolescència són records d'un pati de Mestalla. Mestalla va vore els meus ulls brillants d'il·lusió i de llàgrimes. Recorde sempre fer un recorregut visual per totes les grades com aquell conqueridor que volia saber la dimensió de la batalla. Recorde haver xafat la gespa en una invasió de camp d'una guerra entre muntanyes de grades plenes d'esperança aquell dia del Recreativo de Huelva.
Jo sóc d'aquella generació de segona que va eixir del Luis Casanova i va entrar en Mestalla. I quan se'n vaja Mestalla, una part d'aquell xiquet plorara per totes aquelles victòries que mai podrà vore. Un camp. El meu camp. El de més talla.
Carles López Cerezuela
Aficionat del València CF
Entrades
9 comentaris:
Preciós Carles, molt bonic.
Eixa nit del dia del Recre es possiblement la darrera nit on la polvora va esclatar amb total llibertat per tots els racons de Mestalla. No recorde una exida al camp tan apoteósica.
BT
Recorde perfectament la llum de la que parles. Quan tractavem de fer observacions al observatori astronómic haviem de comprovar si el València jugava eixa nit o no. la llum eixint des de el fons del camp semblava un Ovni
Y el futbol moderno se cargo muchas cosas, entre ellas el horario mitico de las 22,30, horario tipicamente made in Valencia. No opino sobre lo de la vestimenta, pq el unico partido q me gusta es cuando jugamos en Son Moix contra el Mallorca.
se me ha olvidado comentar anteriormente q aunque no venga al cuento, o si q venga, q la aficion del Valencia es muy borreguil....
un saludo
Joan
Yo creo que todas las aficiones lo son. Son los tiempos.
BT
Caramba Joan, gracias por la parte que me toca, en lo que a borreguil se refiere.
Un saludo
Jose Miguel Lavarías
Jo vaig nàixer amb el cor blanc i la sang taronja.
Así se escribe. Con la verdad por delante.
Muy bueno.
Jose Miguel!!!! para nada te tienes q dar por aludido, tu seguramente al igual q yo, añoras los partidos a las 22,30, el equipaje blanco inmaculado, la general de pie, los rollos higienicos, ese Valencia q no queria ser puro marketing, ese Mestalleta q jugaba cuando terminaban los mayores. La aficion del VCF es borreguil pq han querido vivir como unos nuevos ricos, viviendo y malgastando como algo q no somos, queriendo vivir en un campo q no nos corresponde, anteponiendo jugadores a la situacion del club, aceptando a dirigentes nefastos q se han enriquecido con acciones y siguen mirando por su bolsillos y no por el VCF. q quieres q te diga q la aficion del VCF es maravillosa, pues NO, estan dejando morir a este club....
Joan
Quan vam pujar davant el Recre jo encara tenia 4 anys. El meu prmer record de Mestalla fou amb Victor Espárrago a la banqueta. Últim partit de la 89/90. Subcampions de lliga i a 15 punts del Madrit. Però gran campanya i un nom propi eixe dia que es guanyà al Logronyés. Enric Cuxart. La meua entrada era numerada descoberta darrere de la porteria quasi podia marcar des d éixa grada. Quins records...
Publica un comentari a l'entrada