·
·
Mestalla representa un insòlit cas d´amor platònic que al remat es consagra.
I és que el primer contacte amb Mestalla de molts valencianistes arriba mitjançant la televisió. Parle, en este cas, de televisió a color, i a més a més, autonòmica, puix els meus començaments com a seguidor coincidixen amb els inicis de Canal 9.
Així que millor escriure d´este tema abans que la radiotelevisió autòctona desaparega o la intervenguen i sols retransmeta partits del Reial Madrid.
I com la visió del món sempre depén de les ulleres que gasta cadascú, he redactat este article en valencià, la llengua que escoltàrem en eixes primeres retransmissions a Mestalla.
No tinc la intenció de fer l´anàlisi dels mitjans tècnics usats per a televisar un partit al nostre estadi, doctors tenen els mass media per a això. Volia expressar com recorde haver fet el seguiment primerenc de la meua passió valencianista a Mestalla, associada llavors al filtre de la xicoteta pantalla.
La sensació era de màxima intensitat i d´una ansietat agreujada pel fet de no poder assistir encara freqüentment a l´estadi. El dia es feia llarg esperant la nit del partit, perquè el nostre equip tenia vocació noctàmbula i l´encontre, si no s´emmarcava en eixes jornades extraordinàries de Copa o competició europea, sempre es disputava el dissabte per la nit, dos hores abans de qualsevol film durant el qual Steven Seagal o Chuck Norris ajusticiaven a galtades una colla d´inoperants.
Em posava dels nervis i de tant en tant arribava a l´hora del partit amb maldecap. Tota la meua atenció es concentrava just després de l`autèntic preàmbul del partit. Eixe rondo que jugaven les lletres de Bancaixa (partit oferit per Bancaixa; sí, els valencians encara contàvem amb sistema financer propi, explicarem als nostres néts) sense deixar caure la pilota i que, amb remat de xilena de la a, donava pas a l´emoció de l´encontre.
Lo primer que apareixia sempre era un plànol de Mestalla gravat des del fons sud que confirmava que l´estadi estava de nou ple. Les graderies es podien vore ennegrides, com si de formiguers es tractaren, llevat del fons nord, que dibuixava algun dels primers tifos de cartolines o rotllos de paper, o simplement un compacte bufandeig de llana dels d´abans, colorejat amb el blanc de l´equipació i el blau, groc i roig de la nostra senyera.
El partit televisat per les cadenes de la FORTA representava l´ocasió per a que les aficions desplegaren les seues millors gales i els fons s´encarregaven de l´atrezzo.
Les narracions dels inseparables Miquel Àngel Picornell i Jordi Carrascosa deparaven divisió d´opinions. Allunyats dels romanços de l´actual escena, a mi m´agradava el seu estil “bronco y copero”, tradicional. Implacables amb l´àrbitre i indissimuladament indignats amb tot lo que perjudicara al nostre equip. Amb ells aprenguérem metàfores com “l´estadi està ple de gom a gom” o “la pilota ha fet un ciri”. I si alguna paraula no sonava vernàcula, al sendemà tenia registre d´entrada al Cabinista de Las Provincias.
L´adolescència tancà esta etapa amb la consecució del primer abonament, quan no coneixíem encara l´actual saturació d´encontres. Amb els de Canal + dels diumenges aplega la introducció de les prèvies i el controvertit concepte d´infotaintment i amb l´apocalíptic “volvemos en 7 segundos” de JJ Santos a Karlsruhe el malson d´unes privades estatals que mai dissimularen la seua antipatia (no one likes us and we don´t care, van cantar els Sex Pistols), tot això adobat per l´infame partit dels dilluns, musicat amb el merescut Puta A3 de rigor, símptoma de cinc lustres sense cap èxit que paladejar, com si vivírem en un etern 92, també en lo futbolístic.
La sentència de tot este model de retransmissions la signà el Pay Per Beer (et fas una cervesa i veus el partit amb els amics), obrint un període d´especulació i horaris intempestius que he patit com un dels aficionats que acudixen religiosament a Mestalla, els últims micos d´esta passió de la que alguns han fet negoci.
Tot i això, davant de la xicoteta pantalla preservaré el record d´uns temps de fidel comunió valencianista i d´un Mestalla ple, majestuós i en tecnicolor.
Simón Alegre
Soci del Valencia CF
I és que el primer contacte amb Mestalla de molts valencianistes arriba mitjançant la televisió. Parle, en este cas, de televisió a color, i a més a més, autonòmica, puix els meus començaments com a seguidor coincidixen amb els inicis de Canal 9.
Així que millor escriure d´este tema abans que la radiotelevisió autòctona desaparega o la intervenguen i sols retransmeta partits del Reial Madrid.
I com la visió del món sempre depén de les ulleres que gasta cadascú, he redactat este article en valencià, la llengua que escoltàrem en eixes primeres retransmissions a Mestalla.
No tinc la intenció de fer l´anàlisi dels mitjans tècnics usats per a televisar un partit al nostre estadi, doctors tenen els mass media per a això. Volia expressar com recorde haver fet el seguiment primerenc de la meua passió valencianista a Mestalla, associada llavors al filtre de la xicoteta pantalla.
La sensació era de màxima intensitat i d´una ansietat agreujada pel fet de no poder assistir encara freqüentment a l´estadi. El dia es feia llarg esperant la nit del partit, perquè el nostre equip tenia vocació noctàmbula i l´encontre, si no s´emmarcava en eixes jornades extraordinàries de Copa o competició europea, sempre es disputava el dissabte per la nit, dos hores abans de qualsevol film durant el qual Steven Seagal o Chuck Norris ajusticiaven a galtades una colla d´inoperants.
Em posava dels nervis i de tant en tant arribava a l´hora del partit amb maldecap. Tota la meua atenció es concentrava just després de l`autèntic preàmbul del partit. Eixe rondo que jugaven les lletres de Bancaixa (partit oferit per Bancaixa; sí, els valencians encara contàvem amb sistema financer propi, explicarem als nostres néts) sense deixar caure la pilota i que, amb remat de xilena de la a, donava pas a l´emoció de l´encontre.
Lo primer que apareixia sempre era un plànol de Mestalla gravat des del fons sud que confirmava que l´estadi estava de nou ple. Les graderies es podien vore ennegrides, com si de formiguers es tractaren, llevat del fons nord, que dibuixava algun dels primers tifos de cartolines o rotllos de paper, o simplement un compacte bufandeig de llana dels d´abans, colorejat amb el blanc de l´equipació i el blau, groc i roig de la nostra senyera.
El partit televisat per les cadenes de la FORTA representava l´ocasió per a que les aficions desplegaren les seues millors gales i els fons s´encarregaven de l´atrezzo.
Les narracions dels inseparables Miquel Àngel Picornell i Jordi Carrascosa deparaven divisió d´opinions. Allunyats dels romanços de l´actual escena, a mi m´agradava el seu estil “bronco y copero”, tradicional. Implacables amb l´àrbitre i indissimuladament indignats amb tot lo que perjudicara al nostre equip. Amb ells aprenguérem metàfores com “l´estadi està ple de gom a gom” o “la pilota ha fet un ciri”. I si alguna paraula no sonava vernàcula, al sendemà tenia registre d´entrada al Cabinista de Las Provincias.
L´adolescència tancà esta etapa amb la consecució del primer abonament, quan no coneixíem encara l´actual saturació d´encontres. Amb els de Canal + dels diumenges aplega la introducció de les prèvies i el controvertit concepte d´infotaintment i amb l´apocalíptic “volvemos en 7 segundos” de JJ Santos a Karlsruhe el malson d´unes privades estatals que mai dissimularen la seua antipatia (no one likes us and we don´t care, van cantar els Sex Pistols), tot això adobat per l´infame partit dels dilluns, musicat amb el merescut Puta A3 de rigor, símptoma de cinc lustres sense cap èxit que paladejar, com si vivírem en un etern 92, també en lo futbolístic.
La sentència de tot este model de retransmissions la signà el Pay Per Beer (et fas una cervesa i veus el partit amb els amics), obrint un període d´especulació i horaris intempestius que he patit com un dels aficionats que acudixen religiosament a Mestalla, els últims micos d´esta passió de la que alguns han fet negoci.
Tot i això, davant de la xicoteta pantalla preservaré el record d´uns temps de fidel comunió valencianista i d´un Mestalla ple, majestuós i en tecnicolor.
Simón Alegre
Soci del Valencia CF
·
Entrades
10 comentaris:
Molt bó el record del ronde de les lletres de bancaixa, se m'havia oblidat.
I recordar s'en del comentaristes també pot ser un exercici de risc.
Fran
Muy bueno. Esas retransmisiones de principios de los 90 en C9 merecían un post. Si no recuerdo mal la primera fue el Valencia-Oporto del 89 y la imagen de Fernando levantando los brazos con uno de los goles de Fenoll sería el plano fijo que hicieron servir de previa a los partidos en C9 durante años.
M.Angel Picornell resultaba entrañable. Ferran Pina insufrible.
¡Qué bueno, Simón!, que justo recuerdo.
Picornell era un forofo reconvertido a periodista, el Braveheart valencianista de Canal 9.
Su fijación era los árbitros, el Real Madrid y ver calentar a Chuck Norris en la banda.
Por lo menos no disimulaba sus colores. Ahora que se lleva tanto ser del "Madriz" o del "Barza"
Que buenos recuerdos con los colegas de largas tardes-noches de Sábado en casa de Eve, y en cierto modo, envidiando el no poder estar en el estadio y formar parte del partido de turno.
Y que nervios antes del partido.
PEPELU
yo no sé porque la peña ha tenido ese arreón continuista y demagogo siguiéndole el juego a los popes de la meseta de protestar el horario de las 23'00 con pancartitas que buscan el aplauso fácil...pero si Mestalla fue siempre noctámbulo y golfo...y los partidos a las 22'30 eran marca de la casa hasta hace 4 días...
en fin. Pura pose.
BT
Yo opino que no es lo mismo jugar el sábado a las 22:30 que el domingo o el lunes a las 23, no es sólo la media hora de diferencia lo que importa, sino también que el horario se entromete en el descanso previo a la jornada laboral (para el que la tenga) y dificulta que nos acompañen los aficionados que viven más alejados del Cap i Casal. Por otra parte, tampoco es lo mismo elegir tú jugar a las 22:30 (horario que quedó relegado en Mestalla desde mediados de los 90) que la imposición de que te programen el encuentro a las 23.
Yo entiendo las protestas enfocadas a la arbitrariedad de esos horarios y, aunque no se vayan a tener en cuenta, para que al menos se haga patente esa disconformidad (si han coincidido con más reivindicaciones allende Ademuz, que me consta que sí, perfecto en este caso).
También tengo la impresión de que, más allá de otras circunstancias, esta descoordinación de horarios no ayuda tampoco a que venga gente a Mestalla.
Los horarios actuales impuestos por las TV son una barbaridad.La música de Benny Hill que ponen en Ràdio9 cuando hablan de los horarios es perfecta porque es de sainete. Yo prefiero los partidos de los sábados noche(las 22.30 como máximo)y domingos a las 17horas,como fue siempre. Ahora resulta harto complicado seguir la jornada, dividida en tantos días y horarios..Yo creo que jugar a las 23 horas no está pensado para el aficionado sino a otros intereses claramente.
Els partits per Canal9 son mítics, formen ja part del imaginari col·lectiu. Una desgracia eixa decadència i desaparició que va arraconar el bon futbol dels dissabtes a la nit... i amb ells la possibilitat de tornar a evocar moments irrepetibles...
El primer partit del VCF emés per C9, va ser un corresponent a la primera eliminatòria de Copa de la UEFA de la temporada 1989-90, disputat a Mestalla el 13 de setembre de 1989 entre el nostre Vcf i el Victòria de Bucarest, el partit finalitzà 3-1 favorable al nostre equip.
Com a dada curiosa cal mencionar que en eixos moments C9, encara emetia en període de proves, va ser inaugurada oficialment el 9 d'octubre d'eixe mateix any.
Salutacions.
Josep Bosch
Ahi es donde empezó lo que hoy le está pasando a canal 9 y la C.V., grandes cifras de dinero para un solo equipo de la comunidad, mientras al resto le dejaban las migajas. Por cierto, podeis ir cambiando el titulo de vuestro blog.
El resto estaba en 2ºB, y no le interesaba a nadie, ni siquiera a sus propios aficionados. En segunda B acudían 1.000 o 1.500 personas..... los días importantes.
Publica un comentari a l'entrada