Aquella temporada tenia 10 anys. Havíem guanyat la lliga la darrera temporada i encara estava en el menú record el gol de Forment al Celta o el d'Antón en la Nova Creu Alta. Aquella temporada arribarem a dos punts del Madrid. Un dia amb pluja i turmenta. Darrer dia de falles. Unes falles en blanc i negre ,grises com l’època, òrfena de llibertats en el tardo-franquisme. Els xiquets d'aleshores no teníem mes que una televisió -grande y libre- y els partits del diumenge a la vesprada a Mestalla era de lo poc en color que desfruitàvem. Eixe dia després de dinar aní en mon pare -que ja ha complit 89 anys i encara manté el seu passe- a Mestalla, general del Gol Gran, a veure el partit. El resultat ja el sabem: VCF 1- Sánchez Ibáñez 2 ( portada del dia següent al diari Deportes).
Malgrat total sempre en quedarà el record de Mestalla, de xiquet amb mon pare i el d’un sentiment indescriptible, que ara continua amb el menú fill.
Rafa Béjar
Soci del València CF
·
Entrades
4 comentaris:
Va ser un dia per a oblidar, encara recorde a mon pare cagant-se en tot quan tornà de Mestalla. Eixos records hauríen d'assenyalar el camí per a lluitar contra els equips als que no podem guanyar, però amb els actual jugador ho vec imposible.
Fran
La esperança no s´ha de perdre mai, vosté hauria de saber-ho. Diga la veritat, Fran, vosté també somnia guanyar-li al Madrid a Mestalla. Imagine-ho: pesadilla merengona abans de Nadal, ¿que li sembla?
fantàstic post. Conec un cas d'un veí del carrer Gorgos que per culpa d'eixe partit no tornà mai més a vore un partit del Madrit. Era malaltis. La gran i cruel paradoxa es que morí dies abans del 2-1 a Mestalla de 1992...AMUNT SEMPRE
BT
David, ara mateixa em ve el record del 2-3 de la 2007-2008 amb el increible gol de Arizmendi, un dia de completa felicitat; el problema és que ja no en tenim cap jugador semblant, Arizmendi em sembla una frontera inabastable
Fran
Publica un comentari a l'entrada