Al voltant de la figura de Kempes

·

Article publicat a The Barraca, el blog de Desmemoriats, per a commemorar el 36é aniversari del fitxatge de Kempes pel València CF (com a redempció per haver-se'ns passat a tots el 35é): Tota la sèrie d'articles la pots llegir fent click ací. 

·

·

Tots els qui hem tingut la sort de vore jugar Mario Alberto Kempes en el València compartim una sèrie de vivències més o menys de manera general, com per exemple la sistemàtica amenaça que llançava la grada de Mestalla al porter rival cada volta que s’assenyalava una falta en les immediacions de l’àrea en forma de KEEEEEMPEES, KEEEEMPEEEES.... En el meu cas, dos són els records més personals que tinc del pas de Mario Alberto Kempes pel nostre club.

Un és la visió del Matador liderant l’albiceleste cap a la consecució de la Copa del Món de la FIFA del 78: si no havia entés malament això del Mundial, resultava que el millor jugador i el que més gols marcava de la millor selecció del món... era el davanter del València! Això provocava en mi, amb set anys, una estranya sensació, mescla d’orgull, d'incredulitat ;i de perplexitat. Però així era: la televisió mostrava a tot el món el nostre Matador corrent sense control baix una pluja de paperets davant l’entusiasme cec d’una Argentina que, al mateix temps, vivia una de les pàgines més sinistres de la seua història.

L’altre forma part de les típiques maniobres d’un germà major davant els seus germans menuts. Quan la nostra mare va cosir l’escut del València en dos camisetes blanques, als dos germans majors ens tocava triar quin número volíem entre el 9 de Diarte o el 10 de Kempes. Jo, enlluernat pel record d’alguna actuació recent i pel contundent malnom de “Lobo” que acompanyava el bon davanter paraguaià, després de pegar-li moltes voltes vaig decidir que preferia el 9, i me les vaig compondre per a que el meu germà triara per iniciativa pròpia el 10, fins i tot fent passar per un gest de generositat fraternal l’acte de deixar-li el número de la gran estrela del nostre equip.

Eixa elecció ens acompanyaria posteriorment en no pocs moments de jocs, i és possiblement la primera volta que vaig tindre la sensació amarga que, de vegades, disposar de l’ocasió de triar no significa necessàriament fer la millor elecció.

Aprofitaré estes dos anècdotes per subratllar dos trets que, de manera inconscient en aquell moment i més reflexivament amb posterioritat, trobe molt rellevants en relació amb l’empremta que deixà Kempes en el València CF: la sensació inèdita que el millor està en el teu equip i, d’altra banda, la percepció que aquella figura superaria la dimensió estrictament futbolística en el relat del nostre club.

Perquè, tot i que segurament la pressió mediàtica al voltant del Real Madrid i el FC Barcelona no fóra tan desmesurada i simètrica com hui en dia, imagine que ja en eixos temps un xiquet del València CF no podia deixar d’entendre el que li volien dir, que no era una altra cosa que el seu equip no deixava de ser una comparsa, un participant necessari però secundari, amb més rellevància que la majoria dels altres actors però sense deixar de representar el paper de guest star en la pel·lícula de la lliga.

No tinc dubtes de que aleshores el Madrid tenia molta més presència i exaltació mediàtica, però el Barça de Cruyff, Neskens, etc... tampoc va ser desaprofitat per a potenciar eixa dualitat en que tan còmoda es troba també hui la premsa esportiva i tants aficionats de tot l’estat: en aquells moments ja existia, com s’ha batejat, el FC Real Madrelona (o Madrilona en castellà...). Per tant, vore que, de manera inapel·lable i a la vista de tot el món, el millor jugava amb nosaltres va ser per a mi una gran sorpresa, una forma d’exclamar interiorment un estranyat “vaja, així que és cert, no és cosa de mon pare i els seus amics de Mestalla...!”

I sí, va ser molt més que futbol: per a molts dels valencianistes de la meua generació (i dels seus voltants), la figura de Kempes va ser durant molt de temps un referent d’eixe moment que he descrit, dels dies on teníem el millor amb la nostra camiseta, dels dies when we were kings, lluny dels llargs anys successius de misèria i, en el millor dels casos, modèstia.

Així, temporada rere temporada, anà consolidant-se en la memòria col·lectiva de la República de Mestalla una certa mitologia al voltant de Kempes, un culte a les seues imatges amb la camiseta de la senyera derrotant com Sant Jordi el drac mesetari en la final de Copa del 79, una espècie de religió cívica articulada al voltant dels moviments hipnòtics de la cabellera del Matador i de la creu formada pels seus braços oberts. Però si fins i tot va tindre una Segona Arribada...!

En quants d’aquells moments sense expectatives ni perspectives de tindre-les no hem invocat el seu record per il·luminar uns temps de plom? I això, malgrat la tenaç insistència del propi Kempes en mostrar-se irritantment pròxim i accessible (per exemple, obrint una tenda d’esports al carrer Russafa), quan no fermament determinat a revelar-se un simple mortal (com en la seua inicialment difícil i erràtica trajectòria professional en penjar les botes).

Però, com a conseqüència de tot això, també crec que el seu record ha tingut en alguns moments el caràcter alienant que el materialisme històric ha atribuït al fenomen religiós. D’alguna manera, fugir de la misèria quotidiana d’aquells anys emparant-nos en la seua figura va servir per desenfocar-nos, per desviar-nos d’allò que realment ens esqueia bé, del nostre mantra primigeni del bronco y copero: vam ser més de Kempes que de l’equip de ciment de la lliga del 71, i van haver de passar anys i arribar uns altres noms (Espárrago, Ranieri, Cúper, Benítez...) per recordar-nos que el paradís està en la terra, i que es guanya (o, ai, quasi es guanya) d’una altra manera.

En tot cas, eixos efectes secundaris, si efectivament es donaren, no són responsabilitat de Kempes: l’ús que li hem donat a la seua trajectòria entre nosaltres ja és cosa nostra. El que sí que li devem és la seua llegenda, els seus gols, les alegries que ens proporcionà i la ajuda que el record de la seua presència va significar per no oblidar el que havíem sigut i on volíem tornar a arribar. Amb el pas del temps i després d’haver tornat a tastar la glòria, la seua figura ha anat creixent i consolidant-se cada volta més al cor i els records dels que som del València, tant dels qui hem tingut la sort de vore’l vestit de blanc com d’aquells qui només han pogut vore les velles fotos i vídeos o escoltar les nostres històries.

Josep González Vidal

Soci del València CF

·