D'ON VE TOT

El mantra, tantes vegades sentit de que el valencianisme passa de pares a fills, en el meu cas no és del tot cert. Mon pare és del València, com ha de ser en la gent ben parida, però el valencianisme el vaig heretar de la meua iaia, la mare de mon pare.

Voldria contar-vos la seua història, un seguit d’anècdotes d’una xiqueta primer, una dona després i al final, una velleta que passava dels 100 anys i no podia deixar l’amor per un equip que la va encisar pràcticament des de el principi de la seua vida.

Vicenta Ana Villalba Navarro va nàixer el dia de Sant Jaume de 1915, a una humil llar al final del passeig de l’albereda de València, prop dels quarters de l’exercit. Son pare, treballador de la Companya de Trens i Ferrocarrils de València (el trenet) havia aconseguit la casa per l’empresa. Vicenta venia al món com la segona filla del matrimoni.

Segons em contava sempre, ella de xicoteta baixava a jugar amb les filles dels militars a l’Albereda i ja veia les desigualtats de la vida, ella tenia pa i formatge per berenar mentres elles tenien xocolata i plàtan. Els diumenges acostumava vore des de sa casa a molta gent que acudia a un camp de futbol darrere dels quarters i ella volia saber que era això, volia vore a l’equip del que tots parlaven en aquells dies, vore a Cubells i a Montes, vore al Fe-Cé del que les masses que acudien cap Algirós, comentaven que era tot força i qualitat, davant dels senyorets del Gimnástico.

A la fi, ho va aconseguir, segurament en un dels últims partits a Algirós, a l’any 23, encara sense haver fet els 8 anys, va poder per fi vore el València FC. Un poquet d’ella ja es va quedar al camp, va perdre una arracada i sobre tot el seu cor, que ja es va quedar blanc-i-negre per tota la vida.

Al poc de temps va canviar l’Albereda per Burjassot, el treball del pare manava, i se n’anaren a un caseta d’un transformador elèctric proper a l’Empalme i en eixa casa passà la seua vida fins al final de la guerra. El futbol ja formava part de la seua vida, de forma setmanal acudia al camp del Burjassot a vore a La Penya Alegre, un equip amateur, per prendre el sol segons a ella li agradava contar.

Arribà la república i a l’any 31, va començar a treballar a la fàbrica de Salvador Tusset, una fàbrica de fideus i pasta. L'economia domèstica manava i allà va treballar fins el final de la guerra, el soterrar del pare el va pagar amb fideus, literalment. Coses de la guerra.

Però per a ella, «la rubia» segons les seues companyes de treball, les distraccions eren la ràdio, per escoltar les notícies de l’equip, i llegir els diaris, on va poder llegir l’ascens a primera, la primera final de copa i els primers partits femenins de futbol. Estos partits li van fer pensar moltes voltes, en que si un altra haguera sigut la seua vida, a ella li haguera agradat molt pegar-li puntades al baló i ficar gols (sic).

Després de la guerra va conèixer al seu futur home, mon iaio, i encara que es va enamorar d’ell, resulta que a l’home no li agradava el futbol. Però el València era campió, ella es casaria prompte, va començar a treballar al trenet com a taquillera…i a pesar de la “Victòria”, de la mort del pare, d’estar a soles amb la mare i les 2 germanes, i de totes les penalitats de l’època, ella era feliç.

Al novembre del 44 es va casar i el treball de l’home li permetia certs luxes, com el anar-se’n de viatge de noces a Barcelona una setmana. I clar, a més d’anarse’n al Tibidabo, a la revista al Paral·lel, a la Sagrada Familia... el València, ja CF, jugava en Les Corts, i allà que va convèncer a Tonin per anar a vore-ho. El València va perdre 1-0, però ella va ser la més feliç de tots fent força i animant al seu equip; els culés es sorprenien de vore a una jove valencianeta, cridant «va, amunt!!!» en aquelles velles grades, tan poc acostumades a l’època de vore dones aficionades al futbol. Món iaio en canvi llegia un llibre al seu costat.

Els anys passaven, els 50, els 60, el anar a viure a Velluters,al carrer Siurana, després a Tendetes…i ella irreductible, en casa amb la ràdio (transistor perdó) i després, ja en la tele, mirant el partit dels xics, ara ja de blanc.

Els seus dos fills eixiren xotos, però no per ella, ella treballava, feia de mare, però la seua passió era d’ella…no l’ensenyava als fills. Això ho va guardar per a mi, l'únic net. I a mi me la va passar sencera; portant-me per primera vegada a Mestalla, de la seua mà, a vore el partit de l´ascens a primera, donant-me diners per comprar entrades a la vella general de peu quan ja podia anar sense supervisió, aconseguint-me el meu primer passe, que era d’un cunyat seu i pagant-lo ella, als meus 16 anys,i el més important,contant-me les seues batalletes.

Els anys passaren, els 90s, els 2000, i ella sempre amb el seu equip, a quina hora juguen? amb qui? guanyarem?...i ja molt velleta, prop dels 100 anys, ja quasi cega, amb el seu transitor pegat a l’orella, juga Pellejo (Parejo), ha marcat Albuixech (Alcácer)? Imagine que podia passar pel seu cal al vore a Mari Paz o a Ivanna a la tele, sabent que eren dones?...que tard arriba tot. Anar a l’hospital era un «show», ella allí, preguntant-li al metge si sabia com havia quedat el València, perquè no m’han deixat entrar el transitor. Ja al final, amb quasi 101 anys, el 10 d’abril de 2016 va faltar, era diumenge, i jugava el València, mon pare em va dir ves a Mestalla, que ací no faràs res, guanyàrem 2-1 al Sevilla; un partit on Negredo va marcar en els últims segons, prop de les 6 de la vesprada. Quan anava eixint de Mestalla mon pare em cridà, acabava de faltar…calculant després, me’n vaig adonar que se’n va anar més o menys quan va marcar Negredo. Pense que va pujar als cels amb el gol al cor.

Per això, a punt d’arribar el VCF als 101 anys, al igual que ella quan se’n va anar, pense que d’ella em ve tot; que ma iaia i el València per a mi són un tot. I ara quan vaig a Mestalla, amb mon pare i la meua dona, ella està amb nosaltres amb més força que en altres moments. Per això, tenia davant la seua foto quan guanyàrem la Copa, per això mentres jo puga dir AMUNT VALÈNCIA, ella mai morirà.

Sergi Aljilés

Soci 12.305

President de La Penya Valencianista Colla Blanc-i-Negra