VOL EN LA FOSCOR

Arias amaga el seu port elegant davant el crit de El Mudo, que per unes mil.lèsimes de segon ha abandonat la seua condició per tal d'anunciar-li a Richard la seua eixida. La pluja fa acte de presència i distorsiona la imatge que m'arriba a través de la finestra. Al fons, el fumeral del vaporitzador s'alça imponent entre les ruïnes de l'imperi Segarra. El gris de les teulades de les naus que albergaren l'antiga factoria, orgull pretèrit dels veïns de La Vall d'Uixó, em recorda que el color queda lluny en les nostres vides empresonades, però per sort el paisatge s'ha apiadat de nosaltres i ha decidit amagar la seua exuberància de la mirada dels animals engabiats en que ens ha convertit el confinament.

Torne a la imatge que m'ocupa i sí, és la mateixa que durant anys ha decorat l'escriptori del meu ordinador al temps que perfumava les meus entranyes. Ara, un maleït virus no sols ha canviat per sempre la meua forma d'entendre la vida, també m'ha fet vore des d'un prisma diferent el quadre que per a mi va pintar el Déu dels primers dies. El destí ha decidit cobrir-lo de la mateixa realitat que s'ha instal.lat entre nosaltres de forma cruel borrant els dies de la setmana en la pitjor de les primaveres, i això no li ho perdonaré mai.

Estire les nits i acurte els dies en un patètic esforç per amagar la llum del sol, la que et convida a la cervesa més freda en una terrassa que el perfum de la flor del taronger ha convertit en un infern de dolçor infinita.

Circulen estos dies per les xarxes socials i els mitjans de comunicació nombroses iniciatives que recuperen fites històriques del València. S'han convertit en un dels millors aliats enmig de la nit més llarga, la que ha vist cavalcar a un Óscar Rubén Valdez que desafia des de la porta d'entrada al paradís a un gegant anomenat Iríbar en l'últim Mestalla en blanc i negre quan encara responia al nom de Luis Casanova. També en l'obscuritat d'eixa nit he tornat a saltar la barra de la cafeteria Marilyn per servir-me un Four Roses amb gel que encara no m'he begut vint anys després. Va ser Gaizka Mendieta qui el va extraviar després de parar-lo amb el pit, acaronar-lo amb el muscle i reconduir-lo per projectar-lo a l'eternitat amb l'esquerra.

Mentre jo m'oblidava per segona vegada d'aquell bourbon en l'éxtasi provocat per la melodia que va composar Mendieta, el meu fill Raül vivia amb orgull un gol que no li corresponia en el temps. També la meua filla Vélvet el cantava, encara que per a ella tots els gols són atemporals, els celebra per treure'm un somriure, i a mi m'encisa que ho faça. Poc després, la narració en CV Ràdio de la cavalcada de Carlos Soler sobre el verd del Benito Villamarín torna a sonar per oferir-me una altra treva, me permet a través de la seua tonada oblidar que res tornarà a ser igual. Un any després, l'épica d'aquella carrera anestesia l'amargor que em sentencia quan pense que res serà com era, que ningú m'espera en la barra del bar, que els carrers que creia escriturats al meu nom no em pertanyen, que m'han robat abruptament la felicitat que estructurava la meua rutina, que l'esquerra del meu fill ha parat el seu vol sobre el paissatge que dibuixen els meus dissabtes pel matí, que la meua aula està buida, sense vida.

Com Jordi Alba, les meues misèries queden enrere mentre la carrera iniciada per Carlitos aplega a les platges d'Ítaca. Allí va trobar El Chino el cap de Rodrigo i jo l'abraç que va donar sentit a tot.

Un concert t'oferix, encara que de forma edulcorada, l'única possibilitat d'escoltar novament per pimera vegada la cançó que un dia et va robar la voluntat. Estes setmanes un virus m'ha regalat per segona volta moments que mai he deixat de viure, he tornat a cantar el gol de la meua vida quasi amb la mateixa intensitat amb que ho vaig fer en el moment en que els deus el van ubicar en el temps.

Amb el fumeral del vaporitzador encara difuminat pel ressò del segon gol de Baraja a l'Espanyol, els meus ulls tornen a la foto guiats per l'ànima, atrets pel color de la samarreta de Ricardo Arias, la que va donar color a les meues nits més llunyanes entre la foscor que ara ha tornat per a dir-nos que els hiverns són llargs i gelats i no podem acurtar-los o suavitzar-los a la nostra manera.

Arias i Sempere dibuixen escorços antagònics com tractant d'anunciar que la llum s'obrirà pas entre la foscor.

Sé que tot passarà però res tornarà a ser igual. Ara sé gràcies a les imatges d'Aitana que Toni Lara adornava amb la seua veu i que algú ha recomanat estos dies des del time line de la quarantena que la palometa fou estèril i aquell Adidas Tango acabà dins de la porteria de les nostres vides.

He pogut saber-ho gràcies a un virus que m'ha confinat entre les parets del record per a coneixer-me millor i per a dur-me la veritat d'aquell vol que va iniciar Sempere quatre dècades enrere i encara no ha acabat. Ho farà quan tot açò passe i aquella postal recupere el lloc que sempre ha ocupat en la meua memòria. Allí descansarà eternament el baló que Sempere va despejar per tal d'iluminar els meus dies i les meues nits.

Dedicat a José Manuel Sempere i Ricardo Penella Arias, que estos dies ens han donat una lliçó d'humanitat lluny del lloc on els vam admirar, i als valencianistes que més estan patint esta situació, en especial als meus amics Ernesto Morell i Salva Raga. AMUNT SEMPRE!

Albert Carda Serch.