Mestalla: L'última temporada

·

L'última temporada. Encara que el cor ho veja així, pareix que la raó ens furta eixa visió. La situació econòmica del club i, allò que és més preocupant, les contínues girades i colps de timó en la nau blanquinegra no alimenten amb esperances els moments finals i, necessàriament, útils del Camp de Mestalla per a assentar i fer progressar la cultura de club en el nostre volgut València C. F.. Sóc un valencianista que té una curiositat malaltissa per quasi tot i en l'esportiu em fascinen els esports que ancoren el seu origen en el segle XIX i com més lluny, millor. Així tant el foot-ball association com el foot-ball Rugby em van interessar sempre i en èpoques més pròximes, el baseball. És en este esport, i en el mode exemplar en què els americans l'han convertit en mite i llegenda, l'espill en què ens hauríem de mirar per a eixamplar i construir el camí que ens porte a considerar, d'una vegada per sempre, els mites, fets i llocs de la història del club, no sols un patrimoni del mateix, sinó una riquesa que es projecte a l'exterior i engrandisca més encara la nostra identitat.

Es donen uns curiosos paral·lelisme entre les històries del Yankee Stadium i del nostre volgut Mestalla. Ambdós van ser inaugurats en 1923 i la temporada present serà l'última del Yankee Stadium i hauria de ser l'última de Mestalla. Els New York Yankees van començar a ser un equip gran quan en 1919 van fitxar a Babe Ruth. La data és emblemàtica, veritat? I no sense raó, el Yankee Stadium és conegut de manera oficiosa com the house that Ruth built (la casa que Ruth va construir). El nostre Mestalla també va tindre alguna cosa pareguda, quan es va construir la tribuna actual i va ser “la tribuna que Wilkes va pagar”. Vénen a col·lació estes coincidències, per a posar en evidència els diferents enfocaments en l'un i l'altre cas. La temporada actual dels Yankees ha sigut encunyada com “The Final Season” (L'última temporada), s'ha creat un logo especial que va sobrepost en tots els productes dels Yankees amb la fatxada de l'estadi i les dates 1923-2008, l'All-Star Game (Partit de les Estreles) es va celebrar fa una setmana i mitja allí, i per totes les bandes queda clar que en la memòria dels fans dels Yankees com de tots els dels altres equips, el canvi de residència de tan gran franquícia serà recordat pels temps dels temps.

És la nostra situació comparable? Podem esperar algun tipus d'acció que ens porte a tindre l'orgull davant del futbol espanyol de despedir com es mereix a un dels més importants camps històrics del nostre futbol? Em tem que no. I en este punt sempre em pregunte en què ocupa el seu temps la Fundació del València Club de Futbol. Almenys, en esta tribuna podrem dir-li adéu al lloc en què molts hem format nostre criteri futbolístic i, al mateix temps, humà. Eixe lloc en què ens hem sentit tan prop del nostre pare com mai i en el que el crit de cada gol, amb una veu unida a la de mils, formava en el nostre cor, pedra a pedra, gol a gol, una identitat valencianista que, esta sí, perdurarà pels temps dels temps. No hi haurà última temporada en els nostres cors per a Mestalla.

Francisco García (àlies Cisco Fran)
Soci del València CF
·